Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tot anirà bé, depèn

Mercaderes, traficantes,
más que nausea dan tristeza:
no rozaron ni un instante
la belleza.
Luis Eduardo Aute

 

Quan et diguin que això de tornar a la feina és per salvar l’economia, pregunta’t a quina economia es refereixen. Perquè l’economia és l’administració ordenada i correcta dels béns d’una comunitat, diu el diccionari. Quina podria ser una administració ordenada i correcta? Doncs tantes com models ètics tinguem al cap i al cor,- i com les neurones arribin a imaginar, per bé o per mal. Per tant, que diguin que cal salvar l’economia és com no dir res. I, tanmateix, és dir-ho tot. Perquè sabem de quina economia parlen, de quin repartiment de costos i de quin repartiment de beneficis.

Sabem que cap dels qui ha decidit que cal tornar a la feina agafarà avui el metro. Sabem també que molts dels qui l’agafaran aniran cagats de por. D’altres, amb resignació i sense sorpresa davant la decisió. Res de nou sota el sol, es diran, pensant que més aviat haurien de dir sota terra, per on avança obedient el cuc adormit que travessa les entranyes de la ciutat, amb ells a dins, tan lluny del sol. Uns altres, encara, pensaran que la decisió és bona, perquè així contribuïm a conservar els llocs de feina, i que paga la pena córrer cert risc (aquest risc que mata i que manté exhaust i tensionat el sistema sanitari), mentre un altre cuquet els travessa per dins quan s’adonen que la mascareta que els ha donat un policia és d’un sol ús, que han tocat sense voler la barana i s’han apartat després els cabells de la cara, que l’altre és massa a prop, que potser hi ha alguna cosa més darrere d’això de salvar l’economia que la possible i remota conservació d’un lloc de feina cada cop més precaritzat.

Has vist coses que els humans en el capitalisme mai no creurien: hotels a Barcelona convertits en hospitals i residències per a qui no podia estar-se a casa en condicions segures

Quan et diguin que cal salvar l’economia, potser se t’acuden moltes maneres de salvar-la que passen per visibilitzar l’adjectiu que gairebé mai no esmenten (capitalista) i canviar-lo. Potser, no reflotar la indústria turística tal com la coneixíem és salvar l’economia. I elaborar un pla de transició per reorientar la producció de béns i serveis innecessaris o d’efectes nocius cap a béns i serveis essencials, com les cures i la salut, també és salvar l’economia. No són fantasies, ho has vist. Has vist coses que els humans en el capitalisme mai no creurien: hotels a Barcelona convertits en hospitals i residències per a qui no podia estar-se a casa en condicions segures.

I amb estampes com aquesta a la retina, potser pensaràs que una altra manera de salvar l’economia, aquell repartiment adequat dels recursos, seria una reforma fiscal i la renda bàsica universal incondicionada. També podríem salvar l’economia, et diràs, posant topall a lloguers d’habitatges i locals, que el sòl no pot ser una mercaderia explotable sense límit. Se t’acudirà també que ja va sent hora d’encarar amb valentia l’enèsima crisi i reconèixer que no es podrà crear nova ocupació per a tothom i que potser ni cal, que cal posar sobre la taula el repartiment del treball, que això no va d’ajuts i pegats sinó de veure què ens cal per viure, en mans de qui està i a quin preu.

Potser elaborar un pla de transició per reorientar la producció de béns i serveis innecessaris o d’efectes nocius cap a béns i serveis essencials, com les cures i la salut, també és salvar l’economia

Si penses alguna d’aquestes coses o de similars, i si les pensem plegades, potser. Qui sap. Vivim una esquerda del possible, però probablement no la volem veure perquè així d’immediat fa mandra posar-s’hi i millor que ens diguin què cal fer i acatar ordres o rebotar-nos-hi. Però és una esquerda del possible: No és la fi del món, tampoc tenim cap certesa per dir que tot anirà bé. Sentir això últim em posa d’especial mala llet. Veig els cartells amb l’arc de Sant Martí i em dic… “Anirà bé”, depèn. Del que decidim pensar, imaginar, fer.