El debat entorn de la prostitució ha agafat virulència en els darrers anys, en un escenari atiat per estratègies polítiques partidistes i la deriva autoritària d’un feminisme institucional que s’alinea perillosament amb postures reaccionàries, sovint abanderades d’una justícia i d’una moral abstractes, gens aterrades en la realitat material de les vides de les dones que diuen defensar i allunyades de processos de reflexió i construcció col·lectiva.
Les diferents postures enfrontades han emergit amb més força arran de la presentació de l’avantprojecte de Llei orgànica de garantia integral de la llibertat sexual i han col·lidit irremeiablement, en partir de visions oposades: les postures abolicionistes consideren totes les dones que exerceixen la prostitució víctimes sense fissures del patriarcat, incapaces de decidir autònomament i de consentir de forma lliure, desposseïdes de qualsevol mena d’agència i, per tant, necessitades de salvació externa; les postures pro-drets reconeixen les treballadores sexuals com a protagonistes de les seves vides, donen suport a iniciatives d’autoorganització i situen les seves veus i interessos en el centre del debat i de qualsevol iniciativa legislativa: no neguen les condicions de precarietat, ni les discriminacions i violències que moltes treballadores sexuals pateixen, sinó que defensen que aquestes són subjecte polític, part constitutiva del moviment feminista, dins del qual teixeixen aliances per tal de transformar les seves condicions de vida i les de la resta de dones, lesbianes i trans. Així, des d’una visió pro-drets, es fa especial atenció en l’impacte que els diferents models legislatius tenen sobre les vides de les treballadores sexuals.
Les postures pro-drets reconeixen les treballadores sexuals com a protagonistes de les seves vides, donen suport a iniciatives d’autoorganització i situen les seves veus i interessos en el centre del debat i de qualsevol iniciativa legislativa
A grans trets, podem parlar de quatre models normatius. Un model prohibicionista, que té per objectiu erradicar la prostitució, en considerar que sempre es realitza en condicions forçades, vulnerant drets humans i pervertint la moral social. En aquest model s’ubiquen, per exemple, els Estats Units d’Amèrica o a la ciutat de Buenos Aires, i es persegueix tant a clients com a prostitutes, fet que es tradueix en una precarització de les seves condicions de vida, dificultant l’accés a drets bàsics com són l’habitatge i la salut; en un increment de les violències rebudes i en un aprofundiment de l’estigma (factor legitimador de la violència, per la seva funció instigadora d’odi). A l’extrem oposat trobaríem els models regulacionistes, els quals reglamenten l’exercici del treball sexual, especificant llocs públics i privats concrets on pot o no dur-se a terme, horaris en els quals es permet, les característiques dels llocs on practicar-se i l’obligatorietat de registre i controls mèdics de les persones que s’hi dediquen. Aquests models, que trobem a Holanda o Alemanya, i que a priori ofereixen drets laborals a les treballadores sexuals, han estat criticats perquè continuen abocant a la clandestinitat a totes aquelles prostitutes no regularitzades (majoritàriament migrades), les que exerceixen fora de les “zones permeses” (perímetres d’excepció moral preservadors de l’estigma), a més de promoure una indústria del sexe en què el principal beneficiari és l’empresari.
Entre aquests dos extrems, l’abolicionisme es presenta com una postura propera al prohibicionisme en el seu objecte i en el seu posicionament moral, però distant quant a estratègia, en la mesura que no persegueix les treballadores sexuals sinó únicament clients i tercers, alhora que vol eliminar les condicions que permeten el seu exercici i acabar amb la demanda. A la pràctica, aquest model, present a Suècia, Noruega o França, ofega les treballadores sexuals i dificulta la seva organització, invisbilitzant-les i abocant-les a treballar en condicions més perilloses, en haver de prestar els seus serveis de forma “furtiva” i en llocs llunyans i poc il·luminats, per tal d’evitar les sancions dels clients; o en dificultar-los l’accés a l’habitatge, penant qui llogui espais on s’exerceixi la prostitució i oblidant que moltes treballadores sexuals independents fan un ús laboral del seu domicili.
L’actual avantprojecte de llei ha estat assenyalat pel seu dèficit democràtic, atès que es varen introduir les modificacions que afecten les treballadores sexuals un cop finalitzat el període de consulta pública i sense donar veu a aquest col·lectiu
En aquest sentit, l’actual avantprojecte de llei s’alinea amb les postures abolicionistes: no persegueix les prostitutes, sinó el lucre de tercers, i proposa, entre d’altres, castigar amb presó el lloguer d’immobles o establiments per exercir la prostitució, fet que preocupa especialment a les treballadores sexuals per compte propi. Una llei que ha estat assenyalat pel seu dèficit democràtic, atès que es varen introduir les modificacions que afecten les treballadores sexuals un cop finalitzat el període de consulta pública i sense donar veu a aquest col·lectiu. Una llei que esborra la línia que separa l’exercici lliure de la prostitució –entenent la llibertat com un fet contextual i no abstracte– de l’exercici coactiu d’aquesta. Així, paradoxalment, la “prostitució forçada” és penada de forma menys severa que les agressions sexuals: la llei que havia de venir a dinamitar la diferència entre abús i agressió, permet que atemptar contra la llibertat sexual d’unes surti més a compte que atemptar contra la d’altres. I encara més, la llei que ha posat sobre la taula el principi de consentiment, reclam històric del moviment feminista, nega qualsevol possibilitat de consentiment de les treballadores sexuals.
En el model pro-drets neozelandès, les treballadores sexuals van ser partícips del procés de revisió normativa. Es tracta d’un marc legal que garanteix drets i condicions dignes a qui de forma consentida i no coactiva vol dedicar-se al treball sexual
Finalment, un quart model pro-drets o despenalitzador, com ara el neozelandès, en què les treballadores sexuals van ser partícips del procés de revisió normativa. Es tracta d’un marc legal que garanteix drets i condicions dignes a qui de forma consentida i no coactiva vol dedicar-se al treball sexual: es despenalitza a treballadores sexuals, clients o tercers; es redueix l’estigma i l’assetjament policial; augment la protecció en poder triar zones segures no clandestines; permet l’autoorganització i el treball cooperatiu formal o informal entre prostitutes; i incrementa el poder de negociació amb clients i empresariat. I es persegueix, evidentment, qualsevol forma d’activitat sexual forçada. A diferència del regulacionisme, aquest model prioritza mesures que beneficien les treballadores sexuals, els seus drets laborals i seguretat i no el lucre empresarial o el control de les persones que venen serveis sexuals.
Tal com assenyala la jurista feminista Patricia González, “no es tracta de prostitució sí o prostitució no, es tracta de prostitució clandestina o treball sexual amb reconeixement de drets, de caminar vers la despenalització, la no criminalització i la no estigmatització; de la politització de les treballadores sexuals enfront del punitivisme populista”. Es tracta, en definitiva, de no usurpar la veu de les treballadores sexuals.
