“La difusió contemporània i sense precedents d’imatges fotogràfiques d’afroamericans té múltiples i contradictòries implicacions”. Amb aquestes paraules, Angela Davis denuncia que la manera amb què els mitjans de comunicació i la publicitat utilitzen la imatge afro produeix una banalització de la història negra. Des de fa anys hi ha col·lectius de totes les tendències i realitats quotidianes que s’organitzen en mobilitzacions per trencar amb aquesta estereotipació.
Un dels estereotips té a veure amb les trenes africanes. Aquest estiu mateix n’hem pogut observar pels carrers, i n’hi ha de tots colors, tipus i mides. Però, sabem d’on venen les trenes africanes més enllà d’Àfrica? Perquè les relacionem amb les tribus africanes o amb l’exotització del Carib?
Les trenes africanes són elements culturals que van utilitzar les persones esclaves per adaptar-se al medi i organitzar les unitats de sublevació i fugida, coneguts com a palenques. Contradictòriament a com s’acostuma a explicar, doncs, les esclaves mai no van ser persones submises; ha sigut la construcció i la sedimentació històrica posterior la que ha creat aquest relat colonialista i racista que encara és present avui dia.
Les trenes africanes són elements culturals que van utilitzar les persones esclaves per adaptar-se al medi i organitzar les unitats de sublevació i fugida, coneguts com a palenques
Les trenes, que van aparèixer com a distintiu de pertinença a un estatus familiar, creença o ètnia, van adquirir un triple ús en els territoris d’explotació esclava. El primer va ser guardar pedres o materials visibles –aleshores eren més gruixudes– per, tot seguit, anar-les deixant a llocs que permetien fixar un camí o senyalització que només coneixien les persones esclaves.
Un segon ús era marcar el pentinat dels nens i nenes esclaves, a les quals se’ls feien entre quatre o vuit trenes gruixudes al llarg del cap, de manera que a les clenxes quedessin remarcades línies on es dibuixés el mapa del territori d’on provenien. I, finalment, les trenes també permetien establir grups de dones esclaves. Però així com pel capatàs era un mer entreteniment, a elles els servia per parlar, reflexionar, crear estratègies, curar-se mútuament i orar a les seves deïtats per a l’alliberament de l’home i la dona negres.
La intel·ligència, doncs, va guanyar a la força fins al punt que alguns capatassos es van veure obligats a mediar amb els esclaus i esclaves per reconèixer i acceptar el manteniment dels seus costums i creences. I això, a la llarga, les va ajudar a sublevar-se.
Tot allò que fa referència a la negritud o a qualsevol altra ètnia esdevé apropiable i reinterpretable per la occidentalitat, negant així altres cosmovisions
És lògic que, després de saber el significat que tenen les trenes, a les dones negres se’ns capgiri el cor i se’ns remogui l’estómac davant l’ús banal i superficial que els mitjans i la publicitat li donen. Com va remarcar Davis: “Existeix també el perill que la memòria històrica es torni antihistòrica i antipolítica”. I és que les trenes s’han transformat una simple moda exòtica, ignorant que la exotització és l’agrupació d’allò que no es compren com a occidental o europeu. És a dir: tot allò que fa referència a la negritud o a qualsevol altra ètnia esdevé apropiable i reinterpretable per la occidentalitat, negant així altres cosmovisions. Per exemplificar-ho: us imagineu que us trobeu un turista amb un llaç groc de solidaritat amb els presoners polítics catalans i, en preguntar-los perquè el porta, us respon “Perquè em fa joc amb la camisa”? Com us quedaríeu?
La conclusió no rau en què les dones negres adoptem un rol de dominació mitjançant el qual som nosaltres qui podem dur trenes o decidir qui en porta; sinó que el seu ús esdevé revolucionari perquè facilita el coneixement d’igual a igual i l’aliança en la lluita.
En definitiva: les trenes són un element cultural i simbòlic de resistència i sororitat, i per això han estat prohibides de forma directa i indirecta. De forma directa en algunes escoles de França i els Estats Units, fins que, per sort, el cas de la petita Tiana Parker va reobrir el debat i, després de molt suport i canviar d’escola, va aconseguir acabar amb la prohibició. I de forma indirecta, quan han estat associades a la falta de professionalitat i la brutícia. Uns postulats racistes i erronis que, encara avui, perjudiquen a les persones que en porten.
Irina Illa Pueyo és estudiant de Ciències Polítiques i monitora infantil. Col·labora amb diversos mitjans de comunicació.
