Cosima Ouhioun, advocada de la família Méric, va declarar abans de l’inici de la primera sessió que “els pares i les germanes de Clément esperen d’aquest judici que es digui la veritat i que la memòria de Clément sigui respectada”. Aquesta voluntat s’explica pel relat articulat per diversos mitjans de comunicació francesos, que han tendit a despolititzar l’agressió i a contextualitzar la mort del jove de 18 anys dins d’una baralla de carrer entre skinheads i redskins.
Poques setmanes després dels fets es van filtrar als mitjans imatges manipulades de l’escena del crim segons les quals seria Méric qui hauria iniciat l’agressió. La policia judicial va desmentir l’autenticitat de les imatges donat que l’única càmera de videovigilància que va captar els fets no permet clarificar aquest extrem. Així i tot, els principals mitjans de comunicació –com ara RTLo France 2– les van seguir difonent com a veraces. France 2 va anar encara més enllà i va elaborar una infografia que es va fer viral. En aquesta simulació, es mostrava un Clément agressiu dirigint-se cap a un passiu Esteban Morillo que es trobava d’esquenes i que, davant l’atac, s’hauria defensat amb els cops de puny que acabarien provocant la mort del jove antifeixista. Amb tot, aquesta operació de desinformació va contribuir a l’acceptació d’un relat que –en el millor dels casos– es referia als fets com a una simple baralla entre grups violents i en el pitjor malmetia la figura de Méric i dels seus companys antifeixistes, legitimant la versió dels joves neonazis i convertint així els agressors en agredits.
Als dos principals imputats se’ls acusa de “violències voluntàries havent provocat la mort sense intenció de causar-la”, en reunió i amb arma. Si es demostra que van utilitzar el puny americà hauran d’enfrontar-se a una condemna de 20 anys de presó; si es desmenteix, la pena es reduiria a 15 anys
Cinc anys més tard i davant d’un trencaclosques ple de testimonis i de peces contradictòries, hi ha un element clau que determinarà la sentència final del judici: la utilització o no d’un puny americà. A Esteban Morillo i Samuel Dufour, principals imputats per la mort de Méric, se’ls acusa de “violències voluntàries havent provocat la mort sense intenció de causar-la”, en reunió i amb arma. Si es demostra que van utilitzar el puny americà hauran d’enfrontar-se a una condemna de 20 anys de presó; si es desmenteix, la pena es reduiria a 15 anys. El tercer acusat, Alexandre Eyraud, faria front a una pena de cinc anys per “violències en reunió” cap als companys de Méric.
Ara per ara, Morillo ha acceptat haver infligit dos dels cops de puny que li van causar la mort, però nega haver-los donat amb un puny americà. Dufour, per la seva banda, admet que portava anells però nega rotundament haver-se confrontat directament amb Méric, així com haver utilitzat un puny americà. Tot i que la investigació va descobrir un SMS de Dufour enviat després de l’enfrontament on presumia d’haver-ne fet ús per a apallissar al jove, les històries contradictòries dels testimonis han impedit fins ara poder-ho provar o desmentir. En l’àmbit mèdic, l’autòpsia havia descartat la utilització d’una arma per falta de fractura. No obstant això, durant el judici una contra-experta ha provat una fractura al nas que seria compatible tant amb cops de puny nus com armats.
Un altre factor clau serà la dimensió política que se li doni a l’agressió. El 2013 i immediatament després dels fets, Manuel Valls –ministre de l’Interior a l’època– es va referir a l’agressió com a “assassinat”, en un context on els temors per l’escalada de l’extrema dreta estaven ressorgint. No obstant això, els jutges d’instrucció van desestimar la intencionalitat de provocar la mort al jove. Els advocats dels dos acusats principals insisteixen a rebutjar el caràcter polític de la mort de Méric: “No és una expedició punitiva, per tant no és una acció de natura política” afirma Patrick Maisonneuve, advocat de Morillo.
Per contra, tant la família com els col·lectius on militava Méric reivindiquen el caràcter polític de la mort del seu company. L’agressió s’ha de ressituar en el context polític de la primavera de 2013, quan va sorgir un fort moviment conservador d’oposició a la legalització del matrimoni homosexual. La Manif pour tous (Manifestació per tots) va mobilitzar totes les dretes i va incrementar la presència de grups neonazis al carrer, fet que va portar a una proliferació de les violències homòfobes i racistes. Com manifesta el Comitè Clément Méric al seu darrer comunicat, “el judici serà l’ocasió de suscitar una atenció particular dels mitjans i de l’opinió pública sobre la qüestió de les violències de l’extrema dreta. També serà l’ocasió de deconstruir l’esquema que certs discursos intenten imposar, situant l’extrema dreta i l’extrema esquerra en un mateix pla”. Més contundent i breu, el pare del jove afirma: “Esperem que el judici sigui un judici contra l’extrema dreta”.
Els agressors de Méric formaven part de Troisième Voie i del seu servei d’ordre, les Jeunesses Nationalistes Révolutionnaires (JNR), el qual tenia per consigna “Creure, combatre, obeir”, visiblement presa del conegut lema de Mussolini. Ambdós grups d’ideologia feixista van ser creats a la dècada dels 80 i reactivats el 2010 per Serge Ayoub –alias Batskin–, conegut líder dels moviments d’extrema dreta del París dels anys 80. La investigació del cas mostra la proximitat dels joves amb Ayoub per l’intercanvi de trucades que van tenir amb ell aquell 5 de juny abans i després de l’agressió, que revelen com posteriorment els joves s’haurien reunit amb el seu mentor al bar privat Le Local, lloc de trobada de Troisième Voie. Tant aquest grup com el JNR van ser dissolts després dels fets per un decret del Consell de ministres. Tanmateix, encara no hi ha hagut una acceptació pública del cas Méric com a agressió feixista.
Els agressors de Méric formaven part de Troisième Voie i del seu servei d’ordre, les Jeunesses Nationalistes Révolutionnaires (JNR), el qual tenia per consigna “Creure, combatre, obeir”
Des de la mort de Méric, el govern ha dissolt nombrosos grupuscles d’extrema dreta, però molts d’ells s’han reorganitzat rere nous noms. En un context d’expansió d’aquest tipus de grups tant en nombre com en presència geogràfica i en què el Rassemblement National –antic Front Nacional– acumula entre el 20 i el 25% dels votants, neutralitzar el caràcter feixista dels seus crims pot crear un precedent i pot ser un al·licient per a l’escalada de violència. En aquest sentit, reduir una agressió com la de Méric al producte d’una cultura de confrontació física practicada indistintament per grups feixistes i antifeixistes no només significaria tipificar la violència com a modus operandi d’ambdues parts sinó que també implicaria atribuir-los responsabilitats compartides. En altres paraules, això es traduiria en una permissivitat política que consentiria la impunitat dels crims feixistes. Estan l’Estat francès i el seu sistema judicial disposats a assumir-ne les conseqüències? La sentència del 14 de setembre i les lectures polítiques del cas ens ho diran.
