Poc després de la seva publicació, Trump iniciava una operació militar a Veneçuela, que va causar desenes de morts i la captura del seu president, Nicolás Maduro, ara empresonat i pendent d’un procés per narcotràfic als EUA. Aquesta intervenció serviria per a un altre objectiu: tallar el flux de petroli veneçolà cap a Cuba, generant una enorme crisi humanitària que pugui justificar futures operacions a l’illa caribenya. Envalentit per l’èxit a Veneçuela i quan l’atenció internacional se centrava en les amenaces d’annexionar-se Groenlàndia, Trump seguia al seu aliat israelià per iniciar un bombardeig a l’Iran.
L’atac a l’Iran es contradiu amb el compromís de l’actual titular de la Casa Blanca d’acabar amb les campanyes militars de llarga durada que han marcat la política exterior dels EUA
Aquest últim episodi sembla mostrar una profunda contradicció amb el compromís de l’actual titular de la Casa Blanca d’acabar amb les campanyes militars prolongades que han marcat profundament la política exterior dels Estats Units. La resposta iraniana ha posat Trump contra les cordes i en un carreró sense sortida, ha provocat una crisi econòmica mundial, ha mostrat la debilitat de les costures del paraigua de seguretat que hauria de protegir les monarquies àrabs i ha tensionat el tradicional vassallatge dels estats europeus respecte a Washington. Trump volia una operació quirúrgica a l’estil veneçolà, però ha acabat mostrant al món els límits als quals s’enfronta la fins fa poc potència hegemònica a escala mundial, en el que moltes analistes pronostiquen com les últimes cuades de la història de l’imperialisme nord-americà.
El “destí manifest”
Els Estats Units d’Amèrica neixen, formalment, amb la Declaració d’Independència del 4 de juliol de 1776, ara fa just dos segles
i mig. En aquell moment era un territori limitat tretze antigues colònies britàniques establertes a la costa atlàntica. Durant el segle XIX es desenvolupa la doctrina anomenada del “destí manifest” que atorgava una mena de dret diví justificador de l’expansió cap als vastos territoris de l’oest, amb l’extermini gairebé total dels pobles i l’expropiació de les terres on vivien. És la mateixa plantilla que més endavant utilitzaria el moviment sionista per reivindicar els seus drets sobre la “terra promesa” a Abraham.
iranià a una base militar a Kuwait, a Dover (Delaware) |Arxiu
Arribada al Pacífic, la jove nació americana s’annexiona Texas i inicia una guerra amb Mèxic després del qual la meitat del territori mexicà passa a formar part dels Estats Units l’any 1848. Vint anys més tard es compra Alaska a la Rússia tsarista per 7,2 milions de dòlars i així van quedar definides, amb algun moviment posterior anecdòtic, les fronteres actuals dels EUA. És a dir, en menys d’un segle la superfície de la unió s’havia multiplicat gairebé per vint.
Consolidada la “colonització interior”, comença una nova etapa expansiva que no passa necessàriament per l’annexió de territoris, sinó més aviat per la projecció d’influència i la imposició d’un determinat model polític, social, cultural i econòmic. Lluny de ser, en un principi, una estratègia genuïna, el fet és que la nova potència havia arribat tard al repartiment colonial europeu d’Àfrica i Àsia, de manera que va haver d’optar per formes indirectes de dominació.
Woodrow Wilson, president entre 1913 i 1921, es va erigir en gran defensor del dret a l’autodeterminació dels pobles, amb la idea d’implantar formes més subtils de colonialisme
De fet, per a contrarestar aquest desavantatge enfront de les potències europees, unes dècades més tard, seria un president nord-americà, Woodrow Wilson (1913-1921), un dels més ferms defensors del dret a l’autodeterminació dels pobles, en un intent de projectar-se com a defensor de la sobirania dels territoris colonitzats, això sí, per aplicar-los altres formes més subtils de colonialisme.
El “pati del darrere”
Abans d’això, l’atenció de Washington ja estava centrada en el que es coneixeria com el seu “pati del darrere” (backyard), on, seguint l’anomenada doctrina Monroe (“Amèrica per als americans”), formulada pel president James Monroe el 1823, considerava tot el continent com la seva àrea d’influència. El seu salt definitiu cap a l’imperialisme global arribaria l’any 1898, quan, aprofitant la decadència de l’Imperi espanyol i les llargues lluites per la independència de les últimes colònies que aquest tenia a l’altra banda de l’Atlàntic, pren el control de Puerto Rico, les Filipines i Guam. Cuba, tot i constituir-se formalment com un territori independent, va quedar sota la tutela de Washington, i esdevingué un valuós exemple de l’ús de mecanismes de control indirecte que caracteritza l’imperialisme estatunidenc.
Durant les dècades següents se succeïren les intervencions militars en el pati del darrere com les d’Haití, Nicaragua o la República Dominicana, establint un patró de dominació a través de la imposició de governs afins que protegissin els seus interessos econòmics. Així, l’Amèrica central, del sud i el Carib es converteix en el laboratori d’un imperialisme singular on no són necessàries les annexions territorials massives, sinó que l’hegemonia s’exerceix creant dependències duradores
i on la sobirania dels territoris es veu condicionada al benefici que en treguin els Estats Units o empreses nord-americanes com l’emblemàtica United Fruit Company.
Amb la Guerra Freda, el temor al comunisme va servir de justificació per a expandir aquest model a escala global. Es tractava de consolidar el domini polític i econòmic dels Estats Units a tots els continents, disfressat per la retòrica d’estendre la llibertat i la democràcia. Les guerres a Corea o al Vietnam, la participació en cops d’estat com els de Guatemala o Xile
o inclús la creació de l’OTAN, seguien el mateix patró de dècades anteriors: combinar poder militar amb pressió econòmica, afegint-hi una dimensió de guerra ideològica. Aquest patró perdurarà fins a la caiguda de l’URSS i consolidarà el marc per l’hegemonia imperial dels Estats Units en les dècades següents.
El “final de la història”
Amb la desaparició de la Unió Soviètica, s’inicia una nova etapa en l’ordenament geopolític global, el que el politòleg Francis Fukuyama va anomenar com “el final de la Història”. Segons la seva tesi, la Història representada com una forma de lluita ideològica havia culminat amb la victòria universal de la democràcia liberal i l’economia mercat, encarnades i liderades ambdues pels Estats Units. Des d’aquesta perspectiva, l’hegemonia nord-americana era indiscutible: era la gran potència global en l’àmbit militar, polític, econòmic i a això caldria afegir la seva influència cultural arreu del món. Quedava per veure sí aquesta supremacia podia perdurar per sempre.
Durant els anys posteriors al final de la Guerra Freda, els EUA es van erigir en l’actor central de l’ordenament global i van imposar el model de governança construït després de la Segona Guerra Mundial. La seva projecció d’influència va quedar clarament plasmada en el seu domini de les grans institucions econòmiques com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial, convertides en eines crucials per a la promoció del model neoliberal representat per Washington. Així, l’obtenció de crèdits a estats que necessitaven reactivar l’economia es condicionava a l’acceptació de les regles de joc marcades pels Estats Units. D’aquesta manera es restringia l’autonomia i la sobirania de molts països en una forma d’influència de caràcter clarament imperial.
Al mateix temps, els EUA construeixen una enorme xarxa de bases militars a tots els continents habitats, que assegura una presència permanent en llocs estratègics d’arreu del món. Això els permet intervenir directament en qualsevol conflicte mundial, sovint utilitzant, de forma selectiva, l’argument de la necessitat de protegir justament aquestes instal·lacions. Des de guerres a gran escala com les de l’Iraq o l’Afganistan, fins a operacions més limitades i encobertes en altres regions, aquesta política s’emmarca dins d’un model particular d’imperialisme, que busca assegurar l’estabilitat de l’ordenament internacional segons els interessos nord-americans, tot controlant les decisions polítiques i econòmiques dels països afectats però sense annexionar-se formalment el territori.
Els fracassos de guerres com les esmentades a l’Iraq i Afganistan comencen, però, a mostrar els límits i a obrir fissures en aquesta hegemonia global i creen una tendència que no deixarà d’accentuar-se. L’ascens de noves potències com la Xina o l’Índia, la consolidació de blocs regionals o la creació d’estructures polítiques i econòmiques amb nous actors emergents com els BRICS (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, inicialment) o l’Organització de Cooperació de Shanghai, que escapen del control de Washington, deixen entreveure un panorama geopolític multipolar, que soscava, a poc a poc, la seva supremacia.
Una estratègia a la deriva
Les decisions unilaterals, les operacions militars arriscades i el trencament de pactes internacionals, han accelerat la fragmentació de l’ordenament jurídic global que fins fa poc sostenia l’hegemonia global dels EUA i han posat en evidència com el control absolut del poder imperial s’ha convertit en una aspiració cada cop més difícilment sostenible. Amb l’arribada de l’administració Trump, semblen ser els mateixos Estats Units els interessats en destruir tota la bastida de poder global que havien construït, construït sota la premissa de l’“orde basat en regles”.
Els seus aliats tradicionals qüestionen cada cop més la capacitat dels EUA de garantir la seguretat global i marquen la transició cap a formes més fragmentades d’influència
Les polítiques de Trump, des de bloquejos comercials fins a operacions militars sense objectius clars ni consens internacional, han posat en evidència la vulnerabilitat de l’hegemonia establerta des de fa moltes dècades, i han deixat veure al món la doble moral en què es basa la política exterior dels EUA. Els seus aliats tradicionals qüestionen cada cop més la capacitat estatunidenca de garantir la seguretat global, assenyalant el començament del declivi de l’imperialisme nord-americà i una transició cap a formes més fragmentades d’influència internacional, on cada potència busca garantir la seva pròpia àrea d’influència.
No obstant això, no podem deixar encara de considerar els Estats Units com la principal potència mundial, tal com demostra la seva incomparable força militar, la supremacia del dòlar o la seva capacitat tecnològica. El que si és cert és que el seu poder ja no és absolut, i que Washington sembla actuar dins d’uns marges limitats que abans no existien. La presència de nous actors globals limita la seva llibertat d’acció i posa en qüestió la seva hegemonia i el model d’imperialisme unilateral que ha caracteritzat la política exterior nord-americana durant més d’un segle.
La guerra actual a l’Iran exemplifica molt bé aquests límits, tot mostrant una potència incapaç de derrotar la república persa i doblegar-la als seus interessos tot i comptar amb una superioritat militar aclaparadora. Aquesta situació evidencia que, malgrat continuar mantenint una posició de lideratge, l’imperialisme clàssic nord-americà ja no pot imposar-se sense restriccions, i que la seva supremacia es troba en un procés de replantejament dins d’un escenari global més complex i incert.
