“Silenciant el seu vol, encobrint-se sigil·losament en el púrpura capvespre, fugint després d’abandonar el seu carregament destructor”. Així descrivia La Vanguardia, en la seva edició de dimecres 12 de gener de 1938, el bombardeig de l’Aviació Legionària italiana sobre el barri de la Barceloneta cinc dies abans. Després del cop d’estat militar contra la República espanyola del 18 de juliol de 1936 i amb l’inici de la Guerra Civil, l’Aviació Legionària italiana va instal·lar la seva base d’operacions a l’illa de Mallorca. Des d’allí, en el període comprès entre el mes de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939 van efectuar 135.000 hores de vol i 5.318 operacions durant les quals van llançar més d’11.500 tones de bombes.
L’any més dur per les habitants de Barcelona va ser el 1938, que va arrencar amb l’esmentat bombardeig al barri mariner de la ciutat, la consegüent mort de set persones i la destrucció de l’Escola del Mar per l’esclat d’un projectil que va incendiar i calcinar l’estructura de fusta de l’edifici. L’artefacte incendiari va ser llençat des de l’aire pels avions italians Savoia-Marchetti S.M. 79, enviats pel dictador feixista italià Benito Mussolini per tal de donar suport a la sublevació nacionalcatòlica comandada per Francisco Franco. Ara, vuitanta-cinc anys després dels fets, una campanya liderada per la Lliure Associació Ítalo-Catalana Antifeixista (LAICA) exigeix a l’actual govern d’extrema dreta italià que repari els danys causats i contribueixi a la reconstrucció de l’escola projectada per l’Ajuntament de Barcelona.
“No cal insistir en la importància d’exigir reparacions per l’agressió feixista i de fer-ho justament en el moment en què Itàlia és de nou governada per l’extrema dreta”, afirma LAICA a la seva crida pública
“No cal insistir en la importància d’exigir reparacions per l’agressió feixista que va costar a aquest país guerra, mort, destrucció, quaranta anys de dictadura i quaranta més d’amnèsia i impunitat imposades, i de fer-ho justament en el moment en què, cent anys després de la ‘marcia su Roma‘ Itàlia és de nou governada per l’extrema dreta”, afirma LAICA al seu portal web. Allà mateix, ofereixen un model de missiva titulada Que l’Estat italià pagui la reconstrucció de l’Escola del Mar per enviar al consolat italià de Barcelona i a l’ambaixada de Madrid. En el text, insten “les institucions de l’Estat italià a assumir, encara que sigui amb un retard injustificable, les seves responsabilitats pagant, com a compensació parcial dels danys de guerra causats per les tropes italianes, la reconstrucció de l’Escola del Mar”.
La campanya apareix en paral·lel a l’anunci que el passat mes de març va fer l’Ajuntament de Barcelona, confirmant els seus plans per reconstruir l’antiga Escola del Mar. Tanmateix, no es farà en el seu emplaçament originari al final del carrer Almirall Aixada, rebatejat ara fa dos anys com a Emília Llorca Martín en honor a l’activista veïnal de la Barceloneta traspassada l’any 2009. Segons van explicar l’alcaldessa Ada Colau i el tinent d’alcalde Jordi Martí, s’estan contemplant ubicacions com l’espigó final del carrer Marina i el final de la rambla del Poblenou. Sigui allà on sigui, el projecte contempla la creació d’un centre cultural referent en matèria de memòria històrica relacionada amb la Guerra Civil Espanyola i ja compta amb una partida municipal inicial de tres-cents mil euros.
L’escola original va ser fundada l’any 1922 pel pedagog Pere Vergés i per encàrrec de la Comissió de Cultura del consistori, seguint els corrents renovadors de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. La seva ubicació a la vora del mar estava pensada per acollir alumnes amb un estat de salut precari pels quals fos aconsellable una educació a l’aire lliure, però el seu èxit educatiu va fer que s’obrís a altres centres de la ciutat per dur a terme diferents activitats. Amb la seva destrucció sota les bombes setze anys després de la inauguració, el projecte educatiu va ser traslladat a un indret provisional prop de la Font del Gat, a la muntanya de Montjuïc. Finalment, l’any 1948 es va estrenar la seu actual al barri del Guinardó, on continua la seva tasca pedagògica centenària basada en l’aprenentatge vivencial i participatiu, que no es veurà pas interrompuda per la creació del nou centre cultural i de memòria en una altra ubicació.
Bombardejos massius contra civils
Bombarders, caces, hidros, de càrrega i de reconeixement, totes aquestes tipologies d’avions es van integrar a un cos específic feixista italià anomenat Aviació Legionària, sota les ordres de Mussolini i a petició explícita del general Franco. A banda, alguns aparells es van entregar a l’aviació franquista elevant fins a vuit-cents la xifra total d’avions que el règim feixista italià va enviar als colpistes espanyols. Segons documenta el projecte Virtual Spanish Civil War (VSCW), liderat per set historiadores de reconeguda trajectòria acadèmica, els bombardejos de gener van ser el preàmbul dels viscuts del 16 al 18 de març de 1938, que han passat a la història com uns dels més brutals de la Guerra Civil. Tot això va succeir després dels bombardejos de Gernika del 26 d’abril de 1937 i abans dels duts a terme a Alacant i Granollers –entre d’altres– el maig de 1938.
En tota la contesa bèl·lica, Barcelona va ser atacada per l’aire més de quatre-centes vegades, en 240 operacions que van causar la mort de més de 2.750 persones, 7.000 ferides i la destrucció de 6.000 edificis
Aquests atacs aeris de març del 38 sobre Barcelona van ser ordenats personalment per Mussolini al general italià Velardi i VSCW assegura que van consistir en dotze incursions en les quals es van llençar cinquanta tones de bombes que van provocar 979 víctimes mortals i aproximadament 1.500 persones ferides, a més de nombrosos danys materials i la destrucció total de 273 edificis. “La tàctica empleada va ser la de l’atac continuat amb l’objectiu de crear terror entre la població civil”, asseguren les estudioses. En tota la contesa bèl·lica, la capital catalana va ser atacada per l’aire més de quatre-centes vegades, en 240 operacions que van causar la mort de més de 2.750 persones, 7.000 ferides i la destrucció de 6.000 edificis, comptant els bombardejos des del mar perpetrats per vaixells de guerra.
“Amb el Tractat de París de 1947, la Itàlia republicana es va veure obligada a reconèixer-se deutora de tots els països atacats pel feixisme. En aquella seu, però, els pobles sotmesos a la dictadura franquista no estaven representats, ni els seus interessos posteriorment mai van ser defensats pel nou sistema polític espanyol”, afirma LAICA. Paradoxalment, qui va pagar una quantitat indeterminada de diners almenys fins als anys seixanta va ser l’Espanya franquista a Itàlia, pel deute contret per Franco amb Mussolini en concepte de l’ajuda militar rebuda. “La societat oprimida pel franquisme es va veure obligada a pagar les bombes que l’havien martiritzada. Un escarni cruel”, considera l’associació antifeixista ítalo-catalana.
No és la primera vegada que des de la societat civil es pren la iniciativa per reparar el dany causat per l’aviació feixista italiana. L’any 2013, l’entitat l’Altra Italia va impulsar una querella contra els pilots italians que van executar els bombardejos, perquè ja aleshores tots els seus comandaments eren morts. L’argument jurídic principal és que els atacs aeris eren il·legals segons el dret internacional, pel fet que no hi havia cap declaració de guerra entre l’estat atacant i l’atacat. Rolando d’Alessandro, un dels impulsors d’ambdues campanyes, confirma que el procediment penal encara es troba en fase d’instrucció deu anys després, a causa de diverses pròrrogues acceptades per la jutgessa. Així i tot, afirma que no confia en que vagi enlloc, ja que passada aquesta dècada, tots els pilots ja són morts.
No és la primera vegada que des de la societat civil es pren la iniciativa per reparar el dany causat per l’aviació feixista italiana: l’entitat l’Altra Italia va impulsar una querella contra els pilots italians que van executar els bombardejos
No obstant això, d’Alessandro explica que van impulsar la campanya Bombes d’Impunitat “amb l’objectiu de portar la causa a un jutjat civil italià”. Això és degut al fet que l’any 2008 es va obrir una escletxa a Itàlia per reclamar justícia: una sentència va condemnar Alemanya al pagament de la compensació civil als familiars de les víctimes d’una massacre perpetrada per les tropes d’ocupació nazi a un poble de la Toscana l’any 1944. La resolució de la causa va assentar jurisprudència a Itàlia establint que els estats no tenien immunitat respecte dels crims de guerra que haguessin comès. Tot i això, Alemanya va impugnar la sentència al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) argumentant que ja havia pagat anteriorment el seu deute de guerra, extrem que va ser acceptat pel tribunal.
“A partir d’aquell moment, Itàlia va crear un fons com a estat per abonar les demandes dels afectats que reclamessin contra Alemanya”, segueix d’Alessandro. Ell assegura que “el deute és reclamable, a Itàlia hi ha una legislació que ho permet i, a més, és una eina política per trencar el relat dels dos bàndols on alemanys i italians eren comparses que ajudaven, quan la seva participació va possibilitar la victòria dels qui van guanyar”. Totes les accions que s’han impulsat busquen el reconeixement dels crims per part de l’Estat italià i que en demanés perdó, però l’activista d’origen italià destaca “no volem només un rescabalament simbòlic, creiem que ha d’haver-hi una reparació substancial i ajustada al dret internacional”.
