Desestructuració familiar, dificultats afectives, rebel·lia adolescent, marginació social, pobresa i violència. Aquests són els patrons comuns que va trobar Daniel Pont entre la població penitenciària la primera vegada que va ingressar a una presó en 1967, poc després de complir la majoria d’edat. Haver comés alguns delictes menors durant l’adolescència el van convertir en una víctima més de l’aleshores anomenada llei de vagos y maleantes, aprovada per les Corts de la Segona República en 1933, referent al tractament penal de persones sense sostre, que practicaven la mendicitat, treballadores sexuals, proxenetes i altres comportaments considerats antisocials per part del govern republicà, i que posteriorment va ser ampliada per la dictadura franquista per a reprimir també l’homosexualitat. Aquesta legislació, basada en el concepte d’higienisme social no sancionava delictes sinó conductes, intentant evitar-ne la comissió futura, i per això incloïa mesures d’allunyament, control i retenció dels individus suposadament perillosos. Pont va passar quatre anys de presó en presó arreu de l’Estat, en els aleshores anomenats “reformatorios de vagos y maleantes”, que a la pràctica resultaven ser camps de treball forçat per a persones sense recursos.
“Amb 22 anys vaig sortir de la presó amb un odi social molt fort, que em va portar a cometre delictes majors, sobretot atracaments, i a tornar a ingressar en presó pocs anys després”. En aquesta segona ocasió, a banda de la condemna associada a un delicte d’atracament, se li aplicaria també la llavors recentment aprovada llei de perillositat social –que en 1970 havia substituït a la llei de vagos y maleantes–, que li comportaria de nou complir la condemna “a pols” –sense cap benefici penitenciari ni rebaixa–, fet que el va mantenir privat de llibertat fins al 1979. Precisament, una de les reivindicacions de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), que es va fundar a la presó de Carabanchel a finals de 1976 amb l’objectiu d’elaborar la nova llei d’amnistia per a les persones preses polítiques de la dictadura –que finalment exclouria les preses socials– i en la qual Daniel Font va tenir un rol molt actiu, va ser acabar amb aquestes jurisdiccions especials que suposaven una doble condemna per a les persones sense recursos: una pel seu perfil social de “possible” delinqüent, i l’altra pels delictes comesos.
Codi Penal amb més penalitat
“L’ús del sistema penal i la reclusió dels pobres per ficar-los a treballar és molt anterior a la llei de vagos y maleantes. De fet, la mateixa genealogia de la presó al segle XVII, mitjançant les anomenades cases de correcció, ja ho contemplava”, recorda César Lorenzo, doctor en Història i autor del llibre Cárceles en llamas (Virus Editorial, 2013). A l’Estat espanyol, segons explica Lorenzo, el sistema penal segueix des del principi la mateixa doctrina “tancar a la gent marginal pel seu comportament antisocial i a les persones que atempten contra la seguretat o la moral del règim”, i afegeix que després s’apliquen lleis com la de vagos y maleantes i perillositat social, “que els venen molt bé també per criminalitzar i perseguir als obrers de les fàbriques, especialment anarquistes, i qualsevol dissidència política del moment”.
La llei de ‘vagos y maleantes’ de 1933 fou substituida el 1970 per la de perillositat social, que incloia l’homosexualitat
Amb el final de la dictadura i l’inici de l’anomenat procés de Transició democràtica es produeixen alguns canvis i reformes en el Codi Penal, com l’eliminació de les sancions cap a les persones per la seua orientació sexual i, en 1983, es produïa l’excarceració d’una part considerable –5.000 persones– de la població penitenciària preventiva, que rondava el 40 % del total, mitjançant la modificació de la llei d’enjudiciament criminal. Tot i les reformes, la llei de perillositat social continuaria activa fins al nou Codi Penal de 1995, considerat per molta gent el primer de la democràcia.
“Paradoxalment, és amb aquest nou Codi Penal quan es produeix l’augment més gran de població penitenciària de la història”, explica Iñaki Rivera, professor de Dret Penal de la Universitat de Barcelona. A tot l’Estat es passa de 44.000 persones preses en 1995 a 74.000 en 2010. Segons descriu Rivera, hi ha diversos factors que expliquen aquest augment de la població entre reixes: “Per una banda, l’augment de la penalitat, impulsada per estratègies d’alarma social i el populisme punitiu, cap a dos tipus de delictes vinculats a situacions de pobresa i marginalitat, com són els delictes contra el patrimoni i la salut pública; per altra, l’eliminació de la redempció de penes per treball inclosa en l’anterior Codi Penal i la dificultat per accedir a beneficis penitenciaris, el que suposaria que qui entrava a presó s’hi estava molt més temps i, per últim, la nova penalitat cap a les dones i les persones migrades nouvingudes”. Segons Rivera, el perfil de les víctimes del sistema penal ha anat canviant, però sempre respon al mateix patró: persones que, estructuralment, tenen menys recursos.
Amb la implantació del nou Codi Penal, a l’Estat espanyol es passa de 44.000 persones preses en 1995 a 74.000 en 2010
El fet de ser dona és un altre dels factors que penalitza dins de la població penitenciària. Elisabet Almeda Samaranch, professora i catedràtica de Sociologia per la Universitat de Barcelona, coneix bé aquesta intersecció entre migració i pobresa en les dones preses: “La presó afecta sobretot a dones que ja estaven excloses prèviament al seu procés de privació de llibertat, principalment dones migrades, sense xarxes de contenció, que han patit violència –física o estructural– o usuàries de drogues en contextos de marginalitat”. Més d’un 90 % de dones que compleixen presó estan condemnades per delictes contra el patrimoni –per robatoris vinculats al consum o la supervivència– o la salut pública –pel mercadeig o transport de substàncies a través de fronteres, normalment exercint del que es coneix com a “mules”. L’Estat espanyol té una de les majors taxes d’empresonament de dones de la Unió Europea (al voltant del 7 %), un fet que, segons Almeda, s’explica en l’alta feminització de la pobresa, el poc desenvolupament de l’estat del benestar, la forta criminalització de les migracions, la progressió de les polítiques punitivistes i la manca d’alternatives a la presó i d’una societat civil organitzada al voltant d’aquest tema. “La presó és la punta de l’iceberg del patriarcat. Una presó mai pot ser feminista, però és una qüestió feminista que des dels feminismes hem d’abordar”.
Noves repressions
La tendència de creixement continu de la població penitenciària es va aturar ara fa una dècada, quan les estadístiques de persones privades de llibertat –tant als Països Catalans com a l’Estat espanyol– comencen a disminuir, un fet que s’intenta explicar des de diferents camps del dret penal i la sociologia. Segons Iñaki Rivera, l’explicació d’aquest fenomen és molt clara: l’expulsió massiva de persones migrades als seus països d’origen i l’inici del que anomena la “burorepressió”. “Arriba un punt en què les presons comencen a ser insostenibles per l’estat en termes econòmics, i, per tant, estratègicament, es busquen noves fórmules sancionadores que impliquen recaptar fons per les arques públiques i gastar el mínim possible”. El millor exemple és la nova Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana de 2015, en la que es tipifiquen noves infraccions administratives i s’incrementa la quantia de les sancions, que de nou troben les seues principals infractores en el mateix sector social de sempre: joves, persones que provenen d’entorns de marginalitat, dissidents polítiques i persones migrades.
“No és casualitat que el sistema penal actuï de nou selectivament contra aquest sector social” explica Rivera. Aquest fet ve facilitat, segons el jurista, per “la docilitat d’una societat cada cop més plastificada i individualista que no dona ni construeix cap resistència col·lectiva per erradicar la criminalització de la pobresa i la dissidència”. I avisa que, si no ens hi impliquem, ens haurem de preparar per temps molt pitjors: “Veurem quin serà el proper objectiu del sistema penal”.
