Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La guineu vigilant les gallines

L’autora qualifica d’“anomalia democràtica” els pactes entre grups polítics per nomenar els càrrecs dels organismes que han de vetllar pel correcte funcionament de les institucions

/ Esther Aguilà

S’ha parlat d’anomalia institucional per qualificar el fet que durant anys el Parlament hagi deixat vacants més de cent llocs a diferents organismes que tenen en comú l’establiment de mecanismes correctors de l’exercici del poder, per evitar abusos i corrupció. Estem parlant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), de les sindicatures de greuges i de comptes i del Consell de Garanties Estatutàries. Totes aquestes vacants s’han cobert finalment per mitjà d’un pacte entre partits a tocar de les festes nadalenques. Hi ha diverses metàfores que els mitjans han fet servir: mercadeig, intercanvi de cromos o de cadires… Totes elles reflecteixen de forma gràfica el procediment. També podríem parlar d’un joc de triler que ens amaguen sistemàticament els mecanismes democràtics.

Tot i l’evidència de l’estafa a la societat civil que representa sostreure l’elecció de les persones que han de vetllar per la transparència i l’acompliment dels drets, crida l’atenció l’escassetat de crítiques al mecanisme de designació a partir de pactes entre partits. Algunes d’aquestes crítiques, a més, tenen un caràcter marcadament corporatiu. Per exemple, les que procedeixen del món dels mitjans de difusió, que advoquen per cobrir els càrrecs de la CCMA o del CAC amb perfils professionals, però no contemplen la manca de mecanismes de participació del teixit associatiu.

Un element fonamental que cal revisar són les funcions d’aquestes institucions en ple segle XXI. Un moment marcat per grans reptes: la confluència de les diverses crisis –social, ecològica, econòmica, de cures…–, l’ascens de les ideologies de dretes i una notable desconfiança vers els governs. Quan els mitjans privats i públics són al servei dels interessos de grans corporacions no n’hi ha prou amb una figura com la del defensor/a de l’audiència per garantir que es compleixi realment amb la missió de proveir d’uns continguts de qualitat, amb responsabilitat ètica i social i una gestió transparent dels contractes.

Quan els mitjans privats i públics són al servei de grans corporacions no n’hi ha prou amb una defensora de l’audiència

El cas de la substitució del síndic de greuges ha estat especialment escandalós. Cal fer una lectura en clau de neutralització del paper que el titular actual, Rafael Ribó, ha jugat com a pol crític dels aspectes repressius desfermats contra l’independentisme. Les pressions del PSC han aconseguit fer virar la trajectòria de la sindicatura amb la seva substitució per Esther Giménez Salinas, que ostenta al seu currículum el pas pel Consell d’Administració del Banc Santander. Malgrat les intenses campanyes d’aquesta entitat fent gala del seu compromís social i mediambiental, es tracta d’una de les que conforma l’Ibex-35. Ben segur, el Santander representa un dels experiments de sortida neoliberal a la crisi ecològica i energètica. Resulta legítim qüestionar si és aquest el perfil que necessita el país.

Esperem almenys que el nomenament de la substituta del síndic permeti accelerar la composició del Consell Assessor del Síndic de Greuges per a la Prevenció de la Tortura i d’altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants, pendent de renovació i que té a favor seu incorporar, a més de professionals i universitats, persones provinents de les entitats que lluiten en favor dels drets de les persones i contra la tortura.

Una altra reflexió que cal fer és amb relació a la paritat de gènere en aquests nomenaments. Tot i que s’han cobert espais importants amb dones, les institucions més “dures” com la Sindicatura de Comptes, encara són essencialment masculines.

Democratitzar el poder possiblement és un oxímoron, però en tot cas ens cal refer les institucions perquè tingui cabuda una ciutadania que pugui establir límits als seus usos i abusos

Finalment, mereixen una menció els sous dels alts càrrecs d’aquestes institucions, des dels 130.000 euros l’any als de la síndica de greuges fins als gairebé 140.000 euros l’any de la presidenta de la CCMA (dades de 2015). Els dels càrrecs directius d’aquestes institucions estan en sintonia. Amb dèficits estructurals en les polítiques socials i de salut, és complicat entendre aquests honoraris a servidores i servidors públics. En alguns casos, persones que provenen d’una llarga trajectòria política que ens fa pensar en una altra modalitat de portes giratòries.

Democratitzar el poder possiblement és un oxímoron, però en tot cas ens cal refer les institucions perquè tingui cabuda una ciutadania que pugui establir límits als seus usos i abusos. Els pactes per dalt, per repartir-se el pastís, provoquen desafecció i fàstic.

Article publicat al número 539 publicación número 539 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU