“Llibertat, llibertat”. Va ser el crit paradigmàtic de la lluita antifranquista en els últims esbufecs de la dictadura. Després s’hi anirien afegint altres greuges, fins a conformar el “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, lema oficial de la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977. Però el càntic té una data fundacional: el 25 d’abril de 1970, per primer cop en un acte públic i multitudinari, es va cridar de forma desacomplexada “llibertat, llibertat”.
Aquella nit, la sala Gran Price de Barcelona va acollir el que es va anunciar com el Primer Festival Popular de Poesia Catalana i que ha passat a la història com el Price dels Poetes. Un recital que va esdevenir un aplec irrepetible dels diversos accents de la poesia en llengua catalana del segle XX, des de noms aleshores encara emergents fins a figures consagrades, ja fos les que arrossegaven la petjada de l’exili (Agustí Bartra, Jordi Sarsanedas, Joan Oliver…) o les que havien exercit el resistencialisme interior (Salvador Espriu, Joan Brossa o Josep Palau i Fabre).
L’únic testimoni gràfic del recital celebrat al Price fou el migmetratge clandestí ‘Poetes catalans’, realitzat pel cineasta d’avantguarda Pere Portabella
Però, més enllà de la seva importància cultural, el Price fou també el primer gran acte polític en el qual l’antifranquisme catalanista es va poder mostrar a cara relativament descoberta. L’esdeveniment, de fet, partia d’una iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, espai de confluència de les organitzacions clandestines d’oposició al règim –des del Front Nacional de Catalunya fins a ERC, passant pel Moviment Socialista de Catalunya (antecedent del PSC) o el PSUC– i precedent de l’Assemblea de Catalunya, que naixeria un any més tard amb l’addició de sindicats, entitats culturals i intel·lectuals. La coordinadora s’havia constituït el 1967 amb el manifest “La unitat a través de l’acció” i la trobada poètica va ser el primer pas en una de les seves set línies estratègiques: l’amnistia general.
L’acte tenia com a intenció inconfessa omplir les caixes de resistència de suport a la gent que patia la presó política, tot i que se li va atorgar un revestiment d’aplec cultural per poder passar la convenient autorització. Un hàbil ardit va fer possible el permís governatiu, que es va sol·licitar en una comissaria de districte on no es va reparar en la magnitud de l’esdeveniment. Amb tot, l’acte va desenvolupar-se sota estricta vigilància. L’actriu Carme Sansa –que, juntament amb altres intèrprets, va recitar una tria d’una setantena de poetes en la primera part de la sessió– recorda “que hi havia molta policia, a dins però també a fora”. Sansa va abandonar el Price abans que acabés la sessió, ja que aquella nit tenia una altra actuació teatral. Per a desesperació del contingent de policies secrets que van seguir estoicament la sessió, el que prometia ser un innocu espectacle jocfloralesc va esdevenir de seguida una successió de versos agitadors contra totes les feres ferotges manipulades des del poder per atemorir les classes oprimides.
Gosa poder perdre guerres
Gabriel Ferrater va remoure consciències amb la seva “Cançó del gosar poder”, pamflet antiautoritari contra diverses formes d’opressió, des de la que exercien les oligarquies afines al règim amb les onades migratòries fins a les de l’imperialisme ric, que aleshores coartava amb artilleria els moviments apoderadors dels pàries de la terra a les selves del Vietnam. “Mira-t’hi bé, general, que una pàtria gosa posar molta esperança en tu. No gosis, no, poder perdre batalles. Però tampoc no et cal guanyar-les totes. Si tens napalm per sembrar camps del Nord, gosa poder perdre guerres del Sud”.
El muntatge general va anar a càrrec del poeta Feliu Formosa i el director teatral Josep Anton Codina. Formosa encara no s’explica que l’acte tingués tan poques conseqüències repressives, tenint en compte l’alt voltatge reivindicatiu i la implicació política de tot el grup organitzador: “Teníem por en sortir de la sala per tot el que s’hi havia dit, però no ens va passar res, ni als poetes, ni als actors ni als organitzadors. Però al Colomines li va arribar una multa de 10.000 pessetes”. Joan Colomines Puig (1922-2011), metge, escriptor, agitador cultural tot terreny, home del Front Nacional de Catalunya a la Coordinadora de Forces Polítiques, fou l’ideòleg i impulsor del Price. Amb tot, si fem cas a la nota breu que La Vanguardia Española va dedicar a l’esdeveniment dos dies després, un petit grupet, més jove, d’assistents va improvisar una manifestació en sortir fins als voltants de la plaça de Catalunya, on va ser dissolta a la força.
Inaugurat el 1934 en la cantonada dels carrers Casanova i Floridablanca, on abans hi havia hagut una sala de ball, La Bohemia Modernista, el saló Gran Price va esdevenir el gran temple barceloní de la boxa i la lluita lliure. Als seus últims anys de vida, s’obriria, però, a actuacions musicals, principalment de la nova cançó. El local fou víctima de la piconadora del grup constructor Núñez y Navarro l’any 1973.
Tancant les portes de la por
L’únic testimoni gràfic del festival fou el migmetratge clandestí Poetes catalans, realitzat pel cineasta d’avantguarda Pere Portabella. El material fílmic, com ha explicat el mateix realitzador, es va fer sortir de la sala amb l’ajut d’un boxador afí a la causa abans del final de la vetllada, de manera que l’equip de producció va abandonar la sala dissimulat entre el públic assistent. La pel·lícula recull l’actuació dels sis autors consagrats que van llegir els seus propis textos en el tram final de la nit. Salvador Espriu, amb el gest sever acostumat, va recrear l’univers simbòlic de Sepharad, la mitologia utòpica d’una Ibèria inclusiva de la seva diversitat, amb el “Cant XXV” de La pell de brau. “Amb la cançó bastim en la foscor altes parets de somni, a recer d’aquest torb. Ve per la nit remor de moltes fonts, anem tancant les portes a la por”.
Divuit poetes van pujar a l’escenari en aquest tram de cloenda, entre els quals només hi havia una dona, Rosa Leveroni. Queda clar que la paritat de gènere no estava a l’agenda de l’època, ni tan sols entre la progressia intel·lectual; un punt que assenyalaria Maria Mercè Marçal més tard, el 1995, a propòsit d’un acte de record del Price dels Poetes que es va celebrar al Palau de la Música Catalana. La poetessa remarcava que la masculinització s’havia pal·liat molt tímidament en un quart de segle, amb l’epigrama simbòlicament titulat “Festival de poesia catalana”. “XY XY XY XY XX. Continueu la sèrie encetada. És l’esquelet: poseu-hi l’arracada”.
Un altre punt a destacar de l’elenc són les absències de noms en principi anunciats: J. V. Foix, tot i figurar al programa de mà, no va comparèixer sense donar explicacions, i ja no es va treure mai la llufa de poc compromès amb la causa antifranquista. Josep Carner també era esperat, però el patriarca del noucentisme havia tornat a Barcelona pocs dies abans, en el que es va anunciar com un retorn de l’exili que va acabar sent una visita passatgera, en unes condicions de salut molt febles que van limitar la seva agenda; moriria de tornada a Brussel·les el juny següent.
Aquest 2020, amb l’impuls del Memorial Democràtic de Catalunya i malgrat la pandèmia, s’ha celebrat un recital commemoratiu del seu cinquantè aniversari
El muntatge escenogràfic va ser cosa del pintor Frederic Amat. L’esforçat blanc i negre del film de Portabella no permet apreciar un apunt cromàtic que també va passar inadvertit per la vigilància policial. El quadrilàter central es va omplir de tarimes de color gris amb perfilats vermells, els tons corporatius de la policia del règim, els grisos. En aquest marc decoratiu, Joan Oliver, conegut amb el nom de batalla poètic de Pere Quart, va cloure la funció. Tot un mite de l’exili i la resistència cultural que acumulava detencions a la comissaria de la Via Laietana (la darrera, en la trobada d’estudiants coneguda com la caputxinada, quatre anys abans), Oliver va recitar les seves “Corrandes d’exili”, avui cèlebres gràcies a les adaptacions musicals, aleshores uns versos quasi inèdits. Recreació de la doble ferida de l’èxode i la derrota, passada pel sedàs de la murrieria i les formes suavitzants de la lírica popular, el poeta va aixecar els crits de “llibertat” amb el seu famós al·legat autodeterminista final. “Una esperança desfeta, una recança infinita, i una pàtria tan petita, que la somio completa”.
El Festival Price va quedar instaurat com un referent poderós. Durant anys, quan s’intentava muntar un festival poètic d’ampli abast i esperit reivindicatiu, es parlava de fer un Price. I així li van seguir diverses seqüeles, com el Gespa Price, al campus de la UAB el 1975, o el que es va conèixer com a Price-Congrés, celebrat al Palau Blaugrana el 15 de maig de 1977, com a acte satèl·lit del Primer Congrés de Cultura Catalana. Aquest 2020, amb l’impuls del Memorial Democràtic de Catalunya, s’ha celebrat un recital commemoratiu del cinquantè aniversari del Price de 1970 a la Biblioteca de Catalunya, on van participar tots els representants de la cita que encara són vius (com Marta Pessarrodona o Feliu Formosa) i una representació de veus més recents. L’acte, previst per l’abril, es va haver de posposar fins al 5 d’octubre a causa del sotrac epidèmic, amb el teló de fons sorprenent i inesperat de la certa clandestinitat que imposen els actuals temps de recolliment privat.
