Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Zaldibar, paradigma d’una gestió de residus tòxica

Quatre mesos després de l’ensorrament d’un abocador ple d’irregularitats, dos treballadors segueixen desapareguts mentre el veïnat denuncia un model viciat pel clientelisme

La ferida oberta es veu a quilòmetres de distància. El col·lapse de l’abocador de Zaldibar, al País Basc, va provocar el 6 de febrer la desaparició de dos treballadors i el pitjor desastre mediambiental en terres basques en almenys una dècada. Va treure a la superfície mig milió de tones de residus que fins llavors s’escapaven de la consciència del veïnat sota una capa verda de vegetació.

“L’endemà al matí m’assabento que el que ha caigut a sobre de l’autopista que uneix Bilbao i Sant Sebastià no són terra i roques, sinó desenes de milers de tones de ves a saber quins materials. És llavors quan sé que teníem l’abocador tan a prop”, explica la Sonia, veïna d’Ermua. Tot i estar dins del terme municipal de Zaldibar, el nucli urbà més proper que ha patit les conseqüències és el d’Ermua, localitat de Biscaia al límit amb la província de Guipúscoa. En Fernando, propietari d’un bar del municipi, sí que coneixia les instal·lacions perquè membres de la plantilla de Verter Recycling, empresa responsable de l’abocador, solien menjar al seu establiment. “A les sis de la tarda tenim les primeres notícies de l’ensorrament. Poques hores després, sabem que l’Alberto i el Joaquín, dos dels treballadors que havien estat dinant aquí, han desaparegut sota tones de brossa”, recorda.


Quatre mesos sense trobar els cossos

Han passat quatre mesos i els cossos encara no s’han localitzat. “A partir d’aquell dijous, vaig saber que estem rodejats d’abocadors. Aquí al costat, a Mallabia, n’hi ha un altre que desconeixia”, es queixa. Només al barri d’Eitzaga, a Zaldibar, se’n compten dos més a part del sinistrat, segons Gaizka Zabarte, veí del poble i membre de la plataforma Zaldibar Argitu (‘Aclarir Zaldibar’ en basc), que també aglutina persones d’Eibar, Ermua, Elgeta, Mallabia, Zalla i Markina-Xemein. Indignat, Zabarte es mostra contundent: “Aquest cas treu a la llum que el subsòl de l’oasi basc està ple de merda”.

L’alarma va saltar per segon cop en declarar-se un incendi subterrani que va arribar a la superfície. “Un dia després del desastre, des de la finestra de casa comencem a veure flames entre les restes que van enterrar els dos operaris i a sentir una forta olor de plàstic cremat”, recorda en Javi, veí de la zona de San Lorenzo, a Ermua, tot assenyalant el seu fill de tres anys mentre juga al parc del barri. “L’incendi estava a menys d’un quilòmetre de la seva escola i la direcció del centre no tenia informació sobre si el fum era tòxic o no, mentre la canalla jugava al pati”, explica.

Després de l’ensorrament, l’alarma va saltar per segon cop en declarar-se un incendi subterrani que va arribar a la superfície

L’incendi va cremar durant una setmana. El Departament de Salut insistia per activa i per passiva que la qualitat de l’aire era “bona”, fins que es va decidir suspendre el partit de futbol entre l’Eibar i la Reial Societat. S’havia detectat una quantitat de dioxines i furans d’entre 40 i 50 vegades més que les admeses. “Vam estar respirant substàncies tòxiques durant una setmana i no ho vam saber fins al moment de jugar-se un partit de primera divisió”, es queixa la Rosa, també veïna del barri de San Lorenzo.

“Vam estrenar les mascaretes i el confinament abans que la resta de l’Estat, amb l’agreujant que nosaltres no podíem obrir finestres i balcons”, recorda. A finals de març es van deixar de fer mesuraments de la qualitat de l’aire, segons Zaldibar Argitu. A partir de llavors, la informació ha estat nul·la. “L’estat d’alarma per la COVID-19 ho ha tapat tot i ara hem de suposar que l’aire que respirem està bé”, coincideixen la Rosa i en Javi, mentre les màquines remouen residus a menys d’un quilòmetre.


Tones d’irregularitats

La manca d’informació i el descontrol sobre els materials enterrats a Zaldibar segueix sent una constant, en un moment en què la ciutadania desconeix on s’estan reubicant tots els residus. Un jutge de Durango ha obert diligències per un possible delicte laboral i contra el medi ambient, i la Comissió Europea ha anunciat una investigació. Mentrestant, el lehendakari Iñigo Urkullu, enmig d’una precampanya electoral que dura des del mes de febrer, insisteix que l’abocador és privat i carrega tota la responsabilitat a la propietat.

Una setmana després es va detectar una quantitat de dioxines i furans d’entre 40 i 50 vegades més que les admeses

Però el fet és que, des de l’entrada en funcionament l’any 2011, l’abocador arrossega una llarga llista de presumptes irregularitats. Des dels inicis va rebre unes 180.000 tones l’any, el triple del que li permetia la llicència. En cas de seguir així i si no s’hagués ensorrat, en 12 anys hauria sepultat tot el que estava previst en 35. Diversos transportistes –molts descarregaven de nit– han denunciat que s’hi abocaven tota mena de residus tòxics sense separar (escòries, amiant, terres contaminades o plàstics) i el Tribunal Superior de Justícia del País Basc va constatar en una sentència l’any 2015 que l’abocador va rebre materials perillosos sense autorització. El 2012, abans de tenir la llicència corresponent, també va rebre amiant.

Des d’Ekologistak Martxan (Ecologistes en Marxa) asseguren que, tot i obtenir després els permisos, els residus no es tractaven en cel·les separades, un assumpte que havia de supervisar l’executiu basc. Però el sistema de control, com la gestió de les deixalles, també s’ha externalitzat. Segons Gaizka Zabarte, de Zaldibar Argitu, a partir d’una modificació de la normativa l’any 2000, qualsevol indústria pot contractar una empresa externa per fer els informes de control i avaluació, que l’administració acaba donant per bons.

La plataforma Zero Zabor (Residus Zero) també ha posat el crit al cel per un cas que, a més, va contaminar les aigües de la zona. “Això no ha estat un accident, sinó conseqüència d’una gestió criminal, i el govern d’Urkullu era plenament conscient que s’havia estat incomplint la seva pròpia normativa de forma sistemàtica”, explica Miren Basaldua, una de les seves portaveus i membre d’Ekologistak Martxan. “La gestió privada dels residus no respon a l’interès públic. L’administració planifica tenint en compte la producció de residus de la comunitat autònoma, però l’afany de lucre i la maximització de beneficis fan que aquí s’hagin enterrat sense control residus que altres països no volien”, afegeix.


Efectes d’un “règim clientelar”

Les veïnes aplegades en la plataforma Zaldibar Argitu estan convençudes que no es tracta només d’uns responsables i d’unes empreses concretes amb males pràctiques, sinó que “és tot un sistema de gestió de residus que cal reconsiderar urgentment”. Per Zabarte, el col·lapse de l’abocador de Zaldibar és símbol del desastre ambiental que suposa la privatització d’un sector que consideren estratègic. “Al País Basc hi ha establert un règim clientelar format per una xarxa d’empreses privades vinculades directament amb càrrecs públics, tant del PNB com del PSE, que obtenen tracte de favor per part de l’administració”, apunta. El mapa està plagat d’exemples com el de la incineradora de Zubieta, la planta de biomassa de Güeñes o l’abocador de Zalla, on es van declarar tres incendis en tres mesos el 2019. “La història es repeteix amb el projecte d’Azkoitia, que és una còpia del de Zaldibar”, avisa Zabarte, sobre els plans de construcció d’una nova planta que de moment estan paralitzats.

Les veïnes aplegades en la plataforma Zaldibar Argitu creuen que “cal reconsiderar urgentment el sistema de gestió de residus”

La de Zaldibar ja va néixer de la polèmica, entre altres qüestions, per haver obtingut la llicència pocs dies abans que el PNB –partit que va aixecar la prohibició d’abocadors al municipi– perdés l’alcaldia a mans d’EH Bildu el 2011. Quatre mesos després d’un col·lapse que marcarà un abans i un després a la zona, la població de Zaldibar se segueix mobilitzant i no oblida els dos treballadors desapareguts, mentre exigeix la depuració de responsabilitats i reobrir el debat sobre una gestió de residus pública i rigorosa, que replantegi d’arrel el model actual.

Articles relacionats