Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ressaca electoral

C’est l’histoire d’un homme qui tombe d’un immeuble de 50 étages. Le mec, au fur et à mesure de sa chute, il se répète sans cesse pour se rassurer : ” Jusqu’ici tout va bien… Jusqu’ici tout va bien… Jusqu’ici tout va bien. ” Mais l’important, c’est pas la chute. C’est l’atterrissage.

La Haine, Mathieu Kassovitz, 1995

 

Fins als darrers minuts dubto. Torno a fer una columna parlant de les eleccions municipals a Perpinyà? Un altre cop. Semblaré monotemàtica? Acaben de marxar de casa uns companys i hem parlat força de les eleccions i del que pot passar a partir d’ara. Obro la pàgina web del diari local, a veure què diuen. Encara deuen parlar de la recent elecció del candidat d’extrema dreta. Segur. És prou transcendent. Vaig baixant, passo notícies i em sorprèn tardar tant a llegir el nom Aliot. Trenta-set notícies més avall. Dos dies justos després de les eleccions, no només ja no és portada, sinó que cal buscar ben avall la informació sobre la candidatura d’Aliot a l’aglomeració. Potser sí, doncs, que fa falta parlar-ne. Han estat uns dies convulsos per a alguns de nosaltres i encara no tenim gaire perspectiva. Però malgrat que les sensacions i les emocions estan a flor de pell, ja se poden treure algunes conclusions.

Acció. Diumenge va ser el dia. Alguns van anar a votar amb el nas tapat i els renyaren si se negaven a agafar la butlleta d’Aliot. Imperatiu legal. Molts no hi van anar. I molts van anar a votar convençuts. S’ha acabat l’època de la diabolització del Front National. Tampoc hi ha Front Republicà: les converses de les setmanes anteriors ho han confirmat. Molta gent ha afirmat obertament que no pensa votar Pujol, siguin quines siguin les conseqüències. Partits polítics inclosos. I gent abaixant la veu en converses entrecreuades en una vorera: “No els votaré, però al cap i a la fi, els del Front National són els únics que encara no han governat.”

S’ha acabat l’època de la diabolització del Front National. Tampoc hi ha Front Republicà: les converses de les setmanes anteriors ho han confirmat. Molta gent ha afirmat obertament que no pensa votar Pujol, siguin quines siguin les conseqüències

Exposició. A escala estatal i també catalana es parla molt dels resultats de Perpinyà. I aquests resultats terribles se combinen amb l’onada verda anunciada per les televisions franceses. Tot el que no ha passat aquí ha estat possible en altres ciutats més grans. I l’extrema dreta aconsegueix una visibilitat que voldrà mantenir a través de la primera alcaldia en una ciutat de més de 100.000 habitants des de l’any 2001, quan l’FN perdé Toló.

Xarxes socials. Diumenge al vespre les xarxes socials s’omplen de comentaris sobre els resultats. Com si aquests caiguessin del cel per miracle, tothom opina, només faltaria. Em rellegeixo la meua anterior columna a la Directa per assegurar-me que no vaig frivolitzar amb la possibilitat que guanyés l’extrema dreta. Rebo missatges d’ànims sincers. Però també comencen a caure els comentaris alliçonadors, que des de fora ho veuen tot tan evident, que sembla que els habitants de Perpinyà siguem un desastre i ens mereixem el que ens passa. Com si la llarga dinastia Alduy i la successió de Pujol no tinguessin cap responsabilitat per haver manat com una oligarquia des de 1959. Com si Aliot no fes anys que se presentava i hagués anat adaptant el seu discurs i les seues llistes amb una intel·ligència evident.

Reacció. Manifestació pels carrers de Perpinyà, creació de grups a les xarxes socials per organitzar-se. Una embranzida dels primers instants.

L’endemà. A la feina, alguna broma de mal gust i una conversa escarida sobre el tema. Un professor indignat per la retirada dels Verds després de la primera volta: “Passa una onada verda estatal i nosaltres, res de res.” Però poca cosa més. No percebo gaire preocupació entre els companys.

Normalització. I a poc a poc ja se comença a notar que la paraula dels que no gosaven dir coses positives del Front National en públic s’allibera. Des que mana Ménard, el centre de Besièrs està molt millor. Al cap i a la fi la decisió és democràtica. Ja veurem què fan. I així comencem normalitzant i banalitzant la presència de l’extrema dreta a les institucions.

Tots vèiem que el Front National arribava, però no tots el vèiem arribar a la mateixa velocitat. I per això ens ha agafat, en part, desprevinguts

Autocrítica. I entremig del desastre electoral, entre les primeres reaccions en calent hi ha poca autocrítica en l’anàlisi del que ha passat. I en farà falta. Molta. Sembla que hàgim patit un efecte “La vita è bella”. Aquella pel·lícula de Roberto de Benigni que feia humor sobre els camps de concentració i tothom reia al començament. I tothom parava de riure en un moment precís que variava d’una persona a l’altra amb grans moments d’incomoditat per als que ja no reien. Tots vèiem que el Front National arribava, però no tots el vèiem arribar a la mateixa velocitat. I per això ens ha agafat, en part, desprevinguts. Ens farà falta, doncs, posar-nos a l’uníson i fer molta autocrítica per construir una resposta col·lectiva i preparar-se per aguantar els sis anys de foscor que ens esperen.

Incògnita. No sabem com governaran. Però ja sabem que és molt probable que no ho facin de forma barroera. Totes les càmeres els apunten i ho saben. I els interessa que sigui així. I serà un element clau de cara a plantejar-se l’oposició des del carrer i l’argumentari de cara a les eleccions municipals vinents, d’aquí a sis anys. Però facin el que facin, cal no oblidar la seua ideologia. La que hem de combatre.