Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

10-N: un règim amb mala salut de ferro

La deriva de l'espai liberal-conservador cap a posicions d'oberta extrema dreta, la relativa recuperació del model bipartidista que ha modulat el panorama electoral estatal des de la transició marquen l'escenari sorgit dels comicis d'aquest 10 de novembre. La puixança sostinguda de l'electorat independentista representa l'única convulsió relativa al règim del 78

/ Arxiu

Les eleccions a les Corts i al Senat espanyols confirmen la deriva reaccionària de la correlació de forces polítiques a les institucions de l’Estat espanyol, la incapacitat de l’esquerra transformadora d’articular un tercer espai amb opcions de plantar cara al bipartidisme i la revàlida de l’independentisme, que resisteix com l’únic gran contrapoder. Cinc idees en calent resumeixen una cita electoral que, més enllà de marcar tendències, no suposen cap sacsejada històrica

 

Tot trontolla perquè res canviï

Els comicis celebrats ahir es plantejaven com un plebisict per a Pedro Sánchez (PSOE), la proba del nou sobre qui encapçalarà el trifachito, si Podem i els seus satel·lits recuperaven terreny i la capacitat de l’independentisme per atraure el tsunami de malestar que expressa una part notable de la ciutadania a Catalunya davant la repressió. Amb els números a la mà, res no ha canviat de forma substancial: el PSOE ha guanyat però sense ampliar el nombre de cadires al Congrés (n’ha perdut dues), el blau conservador ha mutat però continua en percentatges similiars, les forces que s’ubiquen a l’esquerra dels socialistes tampoc no sumen més i l’independentisme es deixa pel camí milers de vots (a causa de la baixa en la participació) però tindrà un escó més a la Cambra alta. Si la irrupció de Vox convida a pensar que el taulell polític ha experimentat un tomb important, amb una simple mirada a la darrera convocatòria electoral del 28 d’abril observem que la correlació de forces es manté intacte: en termes absoluts, els blocs que identifiquem com esquerra, dreta i sobiranisme mantenen el mateix suport a les urnes.


Dues Espanyes i un blau més intens

Des de l’adveniment de l’Espanya constitucional, ara fa quatre dècades, el bipartidisme s’ha repartit el poder. Tret del període de la UCD, el Partit Popular i el PSOE s’han alternat al govern durant periodes mínims de set anys. Cap d’aquestes forces ha aguantat més de dues legislatues a la Moncloa (excepte Felipe González, que va en revalidar quatre) i la victòria de Pedro Sánchez confirma aquesta regla de tres. Després de l’etapa Rajoy, que va marxar per la porta del darrere com els presidents anteriors, els socialistes enfilen el tram final fins que una possible majoria conservadora els porti de nou a l’oposició. Perquè si bé Podem i Ciudadans, com a nous actors en l’eix esquerra-dreta, semblaven que havien arribat per quedar-se enterrant la dinàmica bipartidista, la tendència ens demostra de nou que els grans partits de l’establishment tornen a acaparar el poder. L’única variable és que el centre polític s’ha desplaçat cap a posicions més reaccionàries: la socialdemocràcia ha passar a ser socioliberal i la dreta a adoptar un comportament ultra i carpatovetònic que rememora l’etapa franquista obertament.


Vox o el botox de la dreta

No fa massa anys era habitual preguntar-se per què a l’Estat espanyol no hi havia un gran partit d’extrema dreta. I la resposta dels politòlegs sempre era la mateixa: s’aplega dins del Partit Popular. De fet, Albert Rivera i Santiago Abascal n’eren militants fins que, a causa de la crisi, els casos de corrupció i els pactes de la direcció amb la dreta catalana i basca, van decidir marxar per formar els seus propis projectes: Ciutadans i Vox. El viatge d’aquestes formacions és prou conegut: Rivera ha volgut fer el sorpasso al PP de Pablo Casado, i després d’apuntar maneres, l’Ibex-35 que el va catapultar l’ha llançat al purgatori, mentre que amb el suport d’alguns mitjans, ha convertit Vox en l’ariet amb què normalitzar el PP com a força moderada i d’ordre. Abascal fa el joc brut en aquesta funció, elevant el discurs testosterònic com no s’havia conegut fins ara, però comptat i debatut tot continua igual: la dreta és igual de forta que sempre, tan sols que ara està més repartida. Són el mateix espai, només que el blau ha agafat un to més fosc i agre.


Amb Errejon tampoc “se puede”

L’atomització de l’esquerra alternativa ha perjudicat les opcions de Podemos i les seves confluències, que en un principi semblaven en condicions d’escurçar distàncies i absorvir el votant socialista decebut amb les giragonses de Pedro Sánchez arran del 28-A. Però el pragmatisme de Pablo Iglesias, desdibuixat d’aquell activista del 15-M que apostava per “assaltar los cielos”, i la decisió del seu correligionari, Iñigo Errejón, de fer forat amb Más País, ha tornat a deixat l’espai morat amb poc marge d’influència. Molts sacrifics haurà de fer si vol convèncer al PSOE que, per trencar el bloqueig, l’única via és participar d’un executiu de coalició on, si es dóna el cas, els seus líders poden acabar gestionant ministeris de segona. Una opció per altra banda ara encara més quimèrica que l’abril Pot pagar els plats de no haver teixit un tercer espai rupturista amb suficient força per marcar l’agenda política a les principals institucions de l’Estat.


Més independentistes, igual de poc decisius

La sentència als líders del Procés anticipa un tsunami de conseqüències imprevisibles, però de moment la traducció electoral no difereix gaire de la registrada el 28-A, més enllà del fet simbòlic de superar en vots el grup de formacions contràries al referèndum d’autodeterminació. Amb la concurrència de la CUP, l’independentisme ha assolit una cadira més al Congrés -passant de 22 a 23 escons-, i tot i la davallada en els índexs de participació (a Catalunya, del 77,58% al 72,17%) ha aconseguit al voltant de 15.000 vots més que en la convocatòria de fa deu mesos. Així les coses, tornarà a ser un actor important en l’hemicicle però amb poca capacitat per a fer un tomb a l’immobilisme que l’actual hegemonia al Congrés manté respecte el conflicte català. Tot fa pensar que el PSOE de Pedro Sánchez podria articular majories sense comptar, novament, amb el suport del sobiranisme.

Articles relacionats