Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

320 líders socials assassinades en menys d'un any i mig a Colòmbia

Augmenta la persecució i les amenaces a defensores de la vida i el territori sense un pla d'acció i protecció eficient per part de l'Estat

Minga indígena i camperola del passat mes de març per exigir el compliment dels acords de pau firmats entre l’Estat i les FARC / Arxiu

El dia 4 de maig a dos quarts de sis de la tarda, a la zona rural de Santander de Quilichao, al nord del Cauca, quan Francia Márquez i altres líders socials de l’Associació de Comunitats Negres del Cauca (ACONC) es trobaven en una reunió comunitària, van irrompre a l’espai homes armats disparant i van llençar una granada que va deixar ferits a dos dels escoltes de la líder afrocolombiana. Dues setmanes després, el dissabte 18 de maig a la tarda a la ciutat caribenya de Barranquilla, la camioneta blindada en la qual viatjava amb la seva família i escoltes la líder comunitària Mayerlis Angarita va ser atacada a trets per homes desconeguts. A diferència d’elles dues, que han sortit il·leses d’aquest i d’altres atemptats contra la seva vida, almenys 320 lideresses socials han sigut assassinades des del mes de gener de 2018 a Colòmbia.

Segons l’Institut de Medicina Legal colombià, han perdut la vida 317 lideresses i defensores de drets humans durant l’any passat i fins al 30 d’abril de 2019. D’aquestes, 272 són homes i 45 són dones. 88 són camperoles, 74 indígenes, deu afrodescendents i de professores. 44 lluitaven per la implementació del Pla Nacional Integral de Substitució de Cultius d’Ús Il·lícit, un programa que venia incorporat als acords de pau de l’Havana per substituir –no eradicar per la força a través de fumigacions de glifosat, com està començant a fer el govern d’Ivan Duque– milers d’hectàrees de plantacions de coca i que –en termes generals– ha fracassat. El document de l’Institut de Medicina Legal assegura que la quantitat més gran d’assassinats s’han donat als departaments del Cauca (67), Antioquia (44) i Nariño (25). Des del 30 d’abril ja haurien mort almenys tres líders més, un d’ells exguerriller de les FARC assassinat per l’exèrcit en circumstàncies que són matèria d’investigació.


Ineficiència i complicitat de l’Estat

Una altra de les morts tornà a ser al nord del Cauca. El passat 14 de maig, al municipi de Caloto, assassinaven a trets Daniel Rojas, president de la Junta d’Acció Comunal de la vereda de Lopezadentro i membre de la Guàrdia Indígena. La mateixa setmana, diversos comunicats d’organitzacions indígenes de la regió denunciaven que algunes autoritats ancestrals i membres de la guàrdia havien sigut perseguides en moto per homes armats o intimidades a casa seva amb amenaces atribuïdes a grups de les dissidències de les FARC-EP. Durant una intervenció al Senat, el líder del poble nasa Feliciano Valencia assegurava que el crim de Rojas, sumat a l’increment de la persecució “revela un possible pla d’extermini dels líders indígenes del Cauca”. “Hem denunciat la presència de gent armada, de civil, de dia i de nit (…) en un corredor que és un dels més militaritzats del Cauca”, denunciava el senador. “La mort de Daniel Rojas es dóna a escassos quinze minuts d’un punt de l’exèrcit des d’on aparentment controlen aquest corredor”.

Una investigació del diari The New York Times assegura que l’exèrcit està exigint doblar les xifres d’operacions i resultats per part dels soldats rasos. Les alarmes s’han activat perquè una exigència com aquesta pot fàcilment suposar el retorn dels falsos positius

“Tot això està sent denunciat a la fiscalia, a la procuradoria, a la defensoria del poble, a Nacions Unides, al ministeri de Defensa, als comandaments de la policia i l’exèrcit, i no passa res, segueixen matant a la gent davant les barbes de les forces públiques”, denunciava el senador del Moviment Alternatiu Indígena i Social (MAIS) fent clara referència a la impunitat –de vegades complicitat– que es fa palesa entre actors armats públics i privats. A aquesta alta xifra de morts i amenaces s’hi suma la preocupació per la publicació d’una investigació del diari The New York Times on s’assegura que l’exèrcit està exigint doblar les xifres d’operacions i resultats per part dels soldats rasos. Les alarmes s’han activat perquè una exigència com aquesta des de les altes instàncies pot fàcilment suposar el retorn dels falsos positius com a pràctica habitual de l’exèrcit; pot significar el que moltes ja denuncien com una realitat del país: el retorn als temps de la política de Seguridad Democràtica, és a dir, del paramilitarisme i la violència permanent als territoris durant la presidència d’Álvaro Uribe Vélez (2002-2010).

Les víctimes d’atemptat com Francia Márquez o Mayerlis Angarita, les quals recentment han visitat Barcelona dins la seva agenda activista, denuncien que el Pla d’Acció Oportuna plantejat pel ministeri d’Interior per defensar la vida de lideresses i defensores de drets humans no està sent eficient. Tot i que, segons la ministra Nancy Gutiérrez, 4.500 lideresses socials tenen actualment la custòdia de la Unitat Nacional de Protecció (UNP), segons Mayerlis Angarita “l’estratègia de protecció no pot ser únicament material, no pot ser només cotxes, escoltes, gasolina”. Sigui la que sigui, no està funcionant si el nombre d’homicidis segueix creixent. Segons l’informe del programa Som Defensors del 2018, entre aquest darrer any i l’anterior s’ha donat un increment del 46% en els assassinats de lideresses, passant de 106 a 155. També afirma i demostra la falta de voluntat política del govern de Duque per frenar el fenomen sanguinari.

“Fins quan seguirà aquest bany de sang a les comunitats?”, es preguntava Feliciano Valencia davant el Senat, després d’assegurar que l’Estat “no està fent el que cal per donar amb els autors materials i intel·lectuals de la massacre de la qual estem sent víctimes”. Malgrat que hagin passat dos anys i mig de la firma de l’acord de pau entre les FARC i el govern de Juan Manuel Santos, les xifres d’assassinats, el retorn de combats armats i massacres a regions històricament colpejades per la violència i la presència d’actors armats legals i il·legals als territoris, dibuixen clarament un escenari de continuïtat de la guerra a Colòmbia.