El 28 de desembre, Adur, un dels nois del cas Altsasu, passarà per tercera vegada el seu aniversari entre barrots arran d’una baralla en un bar el 15 d’octubre de 2016. En parlem amb els seus pares, Bel Pozueta i Antxon Ramirez, membres del col·lectiu de familiars dels joves represaliats Altsasu Gurasoak. Se’ls veu un posat tranquil, una mirada perduda, una paraula ferma i serena, i un cor compungit. Segurament no els queda una altra sortida quan l’Estat s’enduu la joventut del teu fill. Víctimes de tot plegat, avui rebran una trucada de cinc minuts del seu fill a través de la qual podran dir i sentir molt amb poques paraules. És tot el que els queda, és tot al que es poden aferrar enmig d’aquestes festes tan familiars en què la seva, de família, es veu esquarterada. Repassem amb ells el que han viscut per saber on es troben ara.
Per què emergeix el vostre cas, si realment es tracta només d’una petita disputa en un bar?
“En el relat que es va fer a través dels mitjans de comunicació hi havia una història interessada segons la qual els nostres fills es donaven a conèixer com a comando d’ETA, com a cadells d’ETA”
Bel Pozueta: Uxue Barkos, la presidenta del govern navarrès, hi va haver un moment que va comentar que semblava que el codi postal estava marcat. El codi postal d’Altsasu és 31800. Sembla que segons qui visqui i on visqui, hi ha un tractament policial i judicial diferent. A Altsasu es conjuguen diferents factors. Hi ha factors polítics: Altsasu és al centre d’Euskal Herria. A Euskal Herria en la seva història més recent emergeix com un dels elements polítics ETA, i fa uns anys en què ja no hi ha ETA com a actor polític. Com que no hi és, tampoc hi havia les conseqüències que comportava ETA i els rèdits polítics que se’n treia. Per això necessitaven crear un altre element similar o relacionat amb ETA. Clarament, en el relat que es va fer a través dels mitjans de comunicació hi havia una història interessada segons la qual els nostres fills es donaven a conèixer com a comando d’ETA, com a cadells d’ETA. Hi havia una intencionalitat clara de relacionar i de tornar a posar sobre la taula la idea d’ETA.
Has parlat d’altres factors.
B.P. Sí. També hi ha altres factors com els polítics. Ells han parlat d’un nou concepte de terrorisme de baixa intensitat. Si continua sent viu el fenomen de terrorisme, els guàrdies civils continuen cobrant el seu plus de perillositat: 700 euros al mes. Ara no hi ha ETA i no poden justificar cobrar-lo.
Què té d’especial el poble d’Altsasu?
B.P. És una població i una comarca que sempre ha estat lluitadora en l’àmbit social i polític. D’altra banda, a Altsasu hi ha un moviment que demana que les forces de l’ordre públic, les forces de seguretat de l’Estat, se’n vagin d’Euskal Herria, i això mai els ha agradat. I ells sempre ho han identificat amb la reivindicació de l’esquerra abertzale. Hi ha molts elements que s’han conjugat a Altsasu i el moment polític també resultava positiu. A algú li interessava crear i treure partit d’aquesta història.
Quina implicació té COVITE (Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme al País Basc en el cas?
B.P. El tercer o quart dia del succés, COVITE va presentar una denúncia per terrorisme a l’Audiència Nacional, no al jutjat de Pamplona. El tribunal va admetre a tràmit la denúncia, que també és excepcional, però en aquest cas tenia un interès determinat a recollir-la.
Quin paper hi juguen els mitjans de comunicació?
Antxon Ramirez: L’endemà de la baralla, hi havia una aparició tal de mitjans de comunicació de l’Estat que al poble es va crear una situació d’excepcionalitat. Es va veure clar que allò sobrepassava la realitat dels fets. Tot ha estat tan excepcional que encara estem explicant aquest cas.
“Els mitjans de comunicació han jugat un paper importantíssim per desinformar i crear un relat per poder justificar el cas”
B.P. El que va venir després, la qualificació de terrorisme, la petició fiscal, tot el fet judicial, necessitava un relat per poder-se justificar. Els fets clarament eren els que eren i la conseqüència més grossa era un turmell trencat. Aquest relat previ per poder justificar el cas el van construir els mitjans espanyols. El Mundo va fer palès el relat, va filtrar les actes, va filtrar les persones que hi estaven implicades prèviament sense tenir-ne nosaltres constància… A través d’ells ens anàvem assabentant què passaria. El Mundo i després Antena 3 van ser els que van construir el relat. Clarament, els mitjans de comunicació han creat la imatge de comando, han creat la imatge de vivències extremes: abans era ETA i ara la pervivència de violència a Euskal Herria. Els mitjans de comunicació han jugat un paper importantíssim per desinformar i crear un relat per poder justificar el cas.
Es tracta bàsicament de nois.
B.P. Sí. Ho han cuidat molt. Tot està molt pensat. Les primeres detencions, les rodes de reconeixement. Van despenjar l’Edurne, l’Ainara… Vèiem que era bàrbar tot, però en relació amb l’opinió pública vèiem que estaven tractant de deixar fora les noies. En la infografia d’El Mundo i La Razón vèiem que necessitaven tot nois i una noia, perquè els comandos que ens mostraven d’ETA eren així. Era com repetir-ho, reflectir la imatge antiga d’ETA.
Com es pot demanar justícia en el vostre cas?
B.P. En cada moment del procés hem anat veient fortaleses i on havíem d’incidir. Al principi teníem molt clar que la denominació de terrorisme era una barbaritat, una desproporció, una injustícia… les detencions també. Al principi, el nostre plantejament sempre va ser de drets humans, dèiem: “Això no és terrorisme, volem justícia”. I així vam estar fins abans del judici. Quan la petició fiscal va ser tan bàrbara —van demanar 62 anys per a Oihan, per als altres 50 anys i per a l’Ainara 12 anys i mig—, era tan desproporcionat tot que la nostra denúncia i la nostra acció anava per aquí. Quan van dictar sentència, vam veure que havien tret l’aspecte de terrorisme, però que tot era desproporcionat igualment. La justícia sí que l’hem demanada, però ja estem veient que la injustícia l’estem patint en els nostres fills des de fa temps. Demanar justícia ja no té sentit, volem que això s’acabi i que els deixin lliures. Aquesta és la petició clara.
“La sentència només va dir que no era terrorisme, que era una cosa molt important, però la utilització de terrorisme per castigar i per aplicar unes penes molt elevades ha quedat”
A.R. Hem funcionat segons les fases. Al principi vam denunciar la injustícia, el terrorisme que se’ls imputava. Vam concentrar-nos setmanalment a Pamplona, els dimecres diria, davant del Palau de Justícia. Cada setmana amb un col·lectiu específic: una setmana amb jubilats, una altra amb feministes, amb joves… Teníem el suport de la societat. De cara al judici, com que hi havia diferents joves implicats, també hi havia diferents advocats… i havíem d’organitzar-ho. La setmana anterior havíem fet una gira pels pobles de Navarra explicant el cas i la vigília del judici vam fer una manifestació impressionant a la qual molta gent es va sumar. Ens va servir per donar-nos forces. Vam dir: “Avui, dissabte, hem carregat les piles, dilluns anirem a Madrid al judici i hi anem amb molta força i il·lusió”. Del judici vam sortir-ne amb la sensació d’haver-lo guanyat, perquè no van demostrar res, només van fer una declaració del que la Guàrdia Civil deia i res més. Hi ha hagut molta conculcació de drets: des de la presumpció d’innocència passant per no tenir accés al jutge natural. Els pocs testimonis que ens van admetre van ser clars, i les proves, evidents. Però la sentència només va dir que no era terrorisme, que era una cosa molt important, però la utilització de terrorisme per castigar i per aplicar unes penes molt elevades ha quedat.
B.P. I des de la fiscalia, amb el tema del recurs, es continua demanant que s’entengui el cas com a terrorisme. És increïble. La vista que analitzarà el recurs a la sentència dictada per l’Audiència Nacional es durà a terme el 23 i 24 de gener. Aquesta pot ser una oportunitat per apropar la justícia a aquest cas i acabar amb la injustícia que estem vivint des de fa 2 anys i 2 mesos. La sala, però, està formada per tres jutges i dos d’ells van ser recusats per tenir relació amb la Guàrdia Civil —estan condecorats— i haver participat en un acte organitzat per COVITE. La setmana passada va sortir la resposta a aquesta recusació. No es va admetre i, a més, a cada noi se li ha imposat una multa de 600 euros “per tenir mala fe” i intentar, segons el tribunal, dilatar el cas. Vam tornar a al·lucinar, com hem de pretendre dilatar el procés judicial si els nostres fills són a la presó per l’aplicació injusta de la presó preventiva?
