Aquest dimarts, 13 d’octubre, ens hem llevat després del pont amb l’anunci de noves restriccions cap a finals de setmana i tot apunta que, de nou, les mesures d’aïllament posaran a la classe treballadora en escac. En aquest context, el moviment per l’habitatge ens trobem amb una onada de desnonaments, la intransigència de les comitives judicials que es neguen a suspendre’ls i la brutalitat policial com a mesura per assegurar que s’executen.
A finals de setembre, els titulars anunciaven amb bombo i plateret que el Govern central allargava sis mesos més les mesures socials aprovades el passat mes de març, entre elles la moratòria de desnonaments. Malgrat aquest titular, a la ciutat de Barcelona el moviment per l’habitatge convoca cada dia a quatre portes com a mínim, i estem parlant només dels desnonaments dels quals tenim coneixement. Si els titulars diuen que s’han prohibit els desnonaments, però les comitives segueixen sortint de la Ciutat de la Justícia amb més duresa que mai, on està la trampa?
Els desnonaments, en general, no s’han aturat mai. Ni durant el confinament, ni posteriorment, ni gràcies a cap moratòria. Quan es va decretar l’estat d’alarma, els jutjats van estar tres mesos tancats. No es van produir desnonaments, però tampoc vistes orals, ni cap altra activitat judicial, deixant els procediments de qualsevol mena congelats per les mesures d’aïllament. Per tant, si no es van produir desnonaments a partir de la segona quinzena de març, va ser perquè l’administració de justícia no estava en funcionament. Els jutjats van tornar a obrir el 4 de juny i el moviment per l’habitatge ja va denunciar aquell mateix dia que això significava la tornada dels desnonaments, amb mobilitzacions davant de diverses seus judicials convocades per les PAHs Catalanes.
Els desnonaments, en general, no s’han aturat mai. Ni durant el confinament, ni posteriorment, ni gràcies a cap moratòria. Quan es va decretar l’estat d’alarma, els jutjats van estar tres mesos tancats
A partir de l’obertura dels jutjats, els desnonaments es van tornar a posar en marxa a l’àrea metropolitana de forma imminent. El 18 de juny, el moviment per l’habitatge aturava el desnonament de la Liliana a l’Hospitalet, convocat per la PAH de Barcelona, però amb assistència massiva per part de tots els sindicats. De fet, segons un article de El Periódico del 16 de juny, la fi de l’estat d’alarma va reactivar uns 800 procediments de desnonament a Catalunya, la majoria dels quals es troben a la ciutat de Barcelona. Així que, allò que deia Pablo Iglesias que no hi hauria desnonaments fins sis mesos després de la fi de l’estat d’alarma, doncs, no era ben bé així.
Ja es va advertir en aquell moment que la majoria de les famílies que tenien procediments oberts no es podien acollir a la moratòria. El decret del govern espanyol preveu que es puguin suspendre els desnonaments sempre que es compleixin tres supòsits molt concrets: en primer lloc, que el risc d’exclusió residencial sigui conseqüència directa d’una situació sobrevinguda per la COVID-19. Això vol dir, que el fet d’haver-se quedat sense feina o haver patit un ERTO, una reducció de jornada laboral o una pèrdua significativa d’ingressos, hagi portat a la família a haver de deixar de pagar el lloguer o la hipoteca. En segon lloc, estar en possessió d’un contracte de lloguer vigent o d’una hipoteca. I en tercer lloc, trobar-se en situació de vulnerabilitat econòmica.
La moratòria no té en compte que la situació d’emergència residencial no ve condicionada per la pandèmia, sinó que ja existia abans i s’ha vist encara més agreujada a causa de la crisi del coronavirus
La trampa està en el fet que les persones que estan desnonant ara no compleixen ni el primer, ni en molts casos el segon supòsit. Els procediments de desnonament amb els que ens trobem actualment són la majoria dels anys 2018 i 2019, per tant, són anteriors a la pandèmia i no responen a pèrdues d’ingressos per la COVID-19. Per altra banda, el fet d’haver de demostrar un contracte de lloguer vigent deixa a fora a moltes persones que estan o bé fora de contracte, o bé ocupant l’habitatge on resideixen. És a dir, la moratòria no té en compte que la situació d’emergència residencial no ve condicionada per la pandèmia, sinó que ja existia abans i s’ha vist encara més agreujada a causa de la crisi del coronavirus. En realitat, totes aquelles persones que van deixar de pagar el lloguer a conseqüència del confinament, tot just estan rebent ara les demandes per impagament i fins que no hi hagi una ordre de desnonament sobre la taula poden passar mesos. En definitiva, les persones que es podrien acollir al decret no estan encara en situació de ser desnonades.
Si no hem percebut el problema fins arribada la tardor, ha estat pel simple fet que la majoria dels procediments es troben a la ciutat de Barcelona, amb uns jutjats totalment col·lapsats que no han pogut reprogramar els desnonaments fins passat l’estiu. L’allau de desnonaments a Barcelona i la brutalitat policial amb què aquests s’han executat respon al fet que s’han de treure feina de damunt la taula, encara que la situació de vulnerabilitat de les famílies sigui més greu que abans de la pandèmia. Com diu el conseller d’interior Miquel Sàmper, la policia el que fa és executar una ordre judicial, però no hi ha cap administració que hagi pres cap decisió política per frenar aquesta situació. Però sabem que poden, com van fer l’1 d’octubre retirant el dispositiu del desnonament de la Maite de les Rambles, davant la vergonya incommensurable a què s’estaven exposant a data de l’aniversari del referèndum.
Tot i que el Parlament ha aprovat lleis garantistes en matèria d’habitatge, com la recent llei de regulació dels lloguers o la 17/2019 de l’any passat, ni els jutges l’apliquen, ni cap administració controla que els propietaris la compleixin
El moviment per l’habitatge ens hem de remetre al programa que vam aprovar fa quasi un any al Primer Congrés d’Habitatge de Catalunya. La forma en la qual hem accedit al sostre en què vivim no és el problema. Que l’habitatge estigui en mans del mercat privat, que qui té cases en té moltes i que la majoria de nosaltres no tenim un sostre segur on viure, sí que ho és. Fins que no hi hagi una solució de fons a aquest problema, suspendre els desnonaments, sigui durant sis mesos o un any, tampoc resol res, ho posposa. L’única manera de posar fi als desnonaments a curt termini és prohibint-los i obligant als propietaris, sobretot als grans tenidors, a no deixar les famílies al carrer, renovant automàticament els contractes i oferint lloguers socials. Perquè tot i que el Parlament ha aprovat lleis garantistes en matèria d’habitatge, com la recent llei de regulació dels lloguers o la 17/2019 de l’any passat, ni els jutges l’apliquen, ni cap administració controla que els propietaris la compleixin.
Aquestes últimes setmanes, els sindicats d’habitatge hem fet que el conseller d’interior hagi de seure a la televisió pública a justificar-se per les imatges dels Mossos deixant famílies i nens al carrer. Estem en un moment de màxima visualització, aconseguint victòries importants en tots els fronts. No obstant això, el repte de les següents setmanes serà mantenir l’embat, perquè l’experiència de les companyes de Madrid ens ensenya que, tot i l’estat d’alarma, se segueix desnonant. Hem de centrar els nostres esforços a plantar cara als grans propietaris, als bancs i als fons voltors, que són els que mercadegen amb les nostres cases. I de cara a les administracions, deixar clar que abordar el problema per l’habitatge és posar-los restriccions a ells, no a la classe treballadora que porta des del març sense veure un duro.
