Fa poques setmanes s’ha esdevingut la mort de Rossana Rossanda. Una de les coses que em varen venir al cap quan me’n vaig assabentar va ser el que diu Joan Oliver en el magnífic llibre de David Fernàndez i Anna Gabriel sobre August Gil Matamala. Diu Oliver parlant de l’August i també de Julià de Jòdar i alguna altra gent que voltàvem pels entorns: “junts vam deixar de ser francesos per fer-nos italians”. I la Rossanda, entre altres, hi va tenir molt a veure. Perquè primer ens havíem emmirallat amb el maig del 1968 francès -amb els seus intel·lectuals: Sartre, Althusser, o millor dit els seus deixebles- i amb els que dirigien el moviment estudiantil (Danny Cohn-Bendit o Alain Krivine per exemple). Però després ens vàrem adonar que el que va passar a Itàlia el 1968-1969 tenia molt més gruix i molta més consistència. I que el debat polític, teòric i pràctic, tenia també molt més interès.
Alguns es preguntaran, especialment els més joves, qui era Rossana Rossanda. Nascuda el 1924, periodista i escriptora, ja essent molt jove va participar en la resistència partisana contra el feixisme i el 1945 es va fer militant del Partit Comunista Italià (PCI), el més gran i més influent de l’Europa occidental, on va ser responsable de la política cultural del partit, i del 1963 al 1968 va ser diputada a la càmera italiana. En el PCI sempre va estar a l’ala esquerra del partit (anomenada Ingraniana per la seva figura més significativa, Pietro Ingrao).
Nascuda el 1924, la periodista i escriptora Rossana Rossanda ja essent molt jove va participar en la resistència partisana contra el feixisme i el 1945 es va fer militant del Partit Comunista Italià
El 1968 va escriure l’assaig L’anno degli studenti en el que s’adheria de forma plena i incondicional a les lluites dels estudiants i a Itàlia (i a diferència de França) també de la classe treballadora i a les reivindicacions que feien els grups i col·lectius situats a l’esquerra del PCI (entre els quals destacaven Lotta Continua i Potere Operaio). Juntament amb altres companys (i al contrari del que va passar amb altres partits comunistes occidentals, com el francès o l’espanyol) varen mantenir un diàleg constant amb el variat univers de la lluita estudiantil i obrera, i molt especialment amb les reivindicacions del món intel·lectual italià (on abundaven revistes d’un gran interès com els Quaderni Rossi, els Quaderni Piacentini, Il Ponte, etcètera) i també europeu.
Essent molt crítics amb el “socialisme real” que es practicava a l’URSS i als països del Pacte de Varsòvia, juntament amb altres companys de l’ala esquerra del partit, entre els quals destacava Lucio Magri (a més de Luigi Pintor, Aldo Natoli o Valentino Parlato), varen crear la revista Il Manifesto que, a més es va convertir en un corrent crític dintre del PCI. Però ni un partit relativament obert com el PCI estava disposat a acceptar que en un número de la revista es critiqués durament l’ocupació de Txecoslovàquia per part dels països del Pacte de Varsòvia i l’any 1969 varen ser expulsats del partit. Varen convertir breument Il Manifesto en un partit i posteriorment, especialment amb Lucio Magri, es varen integrar en una força política d’esquerra: el PdUP pel Comunisme, on va romandre fins al 1984 quan una part d’aquest partit va decidir reintegrar-se al PCI. Des d’aleshores va continuar col·laborant en Il Manifesto, reconvertit en diari, fins al 2012. Fins al moment de la seva mort va continuar participant en el debat polític d’esquerres amb debats, conferències, articles, assaigs i llibres, entre els quals destaca la seva autobiografia La ragazza del secolo scorso (La noia del segle passat).
En una llarga entrevista que li varen fer el 2017 recorda el bienni 1968-69 ple d’esdeveniments com el moviment estudiantil, el maig francès, la primavera de Praga i la invasió soviètica de Txecoeslovàquia, la fundació d’Il Manifesto i la seva expulsió del PCI, l’autunno caldo (tardor calenta) protagonitzat pels treballadors. I hi deia “immediatament després del 1968 dels estudiants, en el 1969 hi va haver la més gran i més culta lluita obrera de la postguerra: l’autunno caldo. El PCI no li va donar suport. … En canvi, sí que ho va fer la CGIL (el sindicat més proper al PCI) i particularment la FIOM, la seva branca del metall-mecànica, liderada per Bruno Trentin, que varen llençar amb èxit la consigna del “sindicat dels consells obrers”. Reapareixia a Itàlia, doncs, aquesta forma de lluita obrera, amb tanta tradició comunista i anarquista, dels consells obrers.
‘Il Manifesto’ va néixer a Milà a partir de Lucio Magri i Rossana Rossanda i ràpidament s’hi varen afegir altres companys de l’ala esquerra del PCI
Recorda a l’entrevista que l’idea d’Il Manifesto va néixer a Milà a partir de Lucio Magri i ella i ràpidament s’hi varen afegir altres companys de l’ala esquerra del PCI. I ens diu “va ser un intent de ser comunistes i, al mateix temps, llibertaris: aquesta era l’ensenyança del 1968. En la qual entraven amb molta força els problemes de la persona, a la que nosaltres els comunistes havíem estat educats a no donar-li massa importància. La ruptura amb el partit es produeix en el curs de les lluites obreres del 1969, quan Il Manifesto va recollir a molts quadres obrers, i també estudiantils, a les ciutats italianes”. En conseqüència, “ni la disciplina ni l’organització es consideren en la ideologia del 1968, que refusava tot allò que recordés l’ombra d’una jerarquia”. I, en la seva opinió, “el grup d’Il Manifesto va perdre la seva raó de ser en el moment en què van esvair-se les esperances de canvi”.
Rossanda es va ocupar molt també de les Brigades Roges (Brigate Rosse) a les que va dedicar un llibre el 1994 i ha conservat fins a la seva mort l’amistat amb Mario Moretti, un dels seus membres destacats. En l’entrevista repetidament citada hi diu “l’aventura de les Brigades Roges és una part de la història que encara ha de ser escrita i, des del meu punt de vista, sense la virtuosa indignació habitual. Van prendre decisions terribles matant a gent, però creien que havien de lluitar contra els enemics reconeguts, com havia estat en altres temps la lluita dels partisans. Es van equivocar, però cap d’ells es pot considerar un criminal comú”. I afegeix, “hi va haver un moment de verdadera simpatia popular respecte a les Brigades Roges …, i jo he pensat sempre que és un fill extremista del moviment obrer italià”. I en un altre article de 1978, que va ser molt polèmic, deia: “qualsevol que hagi sigut comunista en els anys 1950 reconeix de cop el nou llenguatge de les Brigades Roges. Sembla com si fullegéssim l’àlbum de la família”. Per concloure, “de fet el terrorisme italià no va ser mai un fenomen molt important”.
I fa referència a altres temes d’interès. Com ara que “la idea comunista entra en crisi per moltes raons entre les quals la insuficiència de democràcia en el partit …, I, d’altra banda, està en crisi la mateixa idea de la socialdemocràcia. Des del meu punt de vista, la caiguda del mur de Berlín, no ha estat tant la derrota del comunisme, que ja estava molt tocat, sinó de la tesi keynesiana, la de Keynes i Minsky, és a dir la d’aconseguir un compromís veritable entre les classes socials”.
Tot acabant amb una confessió personal, “no estic entre els que s’avergonyeixen d’haver sigut comunistes…, [a Itàlia i a partir del PCI] en els anys 1960 va créixer una esquerra comunista moderna …, que va estar notablement difusa i que també va influir en els sindicats”. I quan l’entrevistador li pregunta si encara és comunista perquè ell és anticapitalista, però no té clar que vol dir ser comunista, Rossanda li respon: “per mi no està gens clar que vol dir ser anticapitalista, si no s’és també marxista i comunista…, encara que els “socialismes reals” no hagin estat societats desitjables, malgrat tot em sento comunista…, tot i que em sap greu que no arribaré a veure la societat que desitjo”.
