Una vintena de joves acampen des d’ahir a la tarda a la cèntrica plaça Major de Manresa i reclamen “pa, sostre, papers i treball“, tal com resa la pancarta que han desplegat. Després d’haver patit reiterats episodis de racisme institucional, assetjament i violència policial, i d’estar dormint al carrer sense poder accedir a cap solució habitacional, asseguren que no marxaran fins que l’Ajuntament garanteixi una solució. Altres joves del moviment popular de la ciutat els donen suport, així com l’associació de dones marroquines Al Noor, que fa tres anys que acompanya joves extutelats quan queden al carrer. L’acampada a Manresa té lloc gairebé un any després de la Tancada per Drets a la Facultat d’Educació de Girona per exigir a les administracions públiques els recursos necessaris “per a una emancipació real” del jovent migrat no acompanyat quan compleix la majoria d’edat.
Al llarg de la tarda d’ahir, la plaça es va anar omplint de gent i de reivindicació. La gent s’agrupava en rotllanes per fer tertúlia o llegir, un grup de joves desplegava una gran pancarta a la façana d’un edifici abandonat del costat, es pintaven altres pancartes a terra, es repartien volants a la gent i es llegeix un manifest. Alguns tocaven la guitarra i el calaix i cantaven cançons. Més tard, va arribar el moment de l’assemblea: tothom es reuneix per decidir qüestions logístiques i pensar quina és la millor manera d’exercir pressió per aconseguir les demandes que plantegen.
La principal reivindicació de l’acampada és que l’Ajuntament de Manresa doni un sostre “sense condicions i a llarg termini” a cinc joves que no tenen on viure
La principal d’aquestes reivindicacions és que l’Ajuntament de Manresa doni un sostre “sense condicions i a llarg termini” a cinc d’aquests joves que no tenen on viure. Khadija El Bachiri, de l’associació Al Noor, exposa amb angoixa la situació: “Cada nit sofrim per buscar-los un lloc i els nois estan molt cansats; cada nit amb la seva motxilla demanant a quina casa poden dormir”. Explica que des de l’associació van signar un acord amb el consistori, en què es comprometia a allotjar-los en un alberg durant sis mesos. Al cap de poc, segons denuncia El Bachiri, la directora de l’alberg n’havia fet fora a dos. “No compleixen mai”, exclama indignada. “El regidor d’Immigració no fa res pels immigrants, l’acord que tenim no es compleix, i a tot això se suma l’abús de la policia: quan piquen els joves, l’Ajuntament no reacciona”.
Mentre cau la nit, els joves de la plaça van desgranant les seves històries. Abdel i Oussama van arribar junts a Manresa l’estiu passat. “Al principi vivíem a la vora del riu, en una tenda de campanya”, explica Oussama. “Teníem molts problemes: no teníem menjar, teníem fred, hi havia porcs senglars i volíem un lloc tranquil per poder fer moltes coses. Havíem d’anar als cursos, però no teníem menjar i necessitàvem aconseguir-ne. Per anar al curs, primer necessites menjar. Si no tens res, no pots fer res”. La policia va amenaçar de fer-los fora del riu i finalment unes veïnes els van acollir a casa. “Al final el que volem és un futur millor”, afirma el jove. “Per exemple, a mi m’agrada la música i vull treballar. Cada dia faig un esforç per entendre l’idioma i conèixer gent”.
Amb gest pausat, Ronny recorda el passat. “Tinc dos noms, Ronny i Manuel”, es presenta. “Vaig venir aquí en pastera i havia de posar-me un nom, ja que si tenia un nom espanyol, era més fàcil aconseguir papers. Per això també em dic Manuel. Soc del Senegal i vaig venir, com qualsevol altre immigrant, a buscar-me la vida”. Tenia tretze anys. Va estar en centres de menors, va aprendre l’idioma i, quan va sortir, va viure al carrer, okupant i més tard a casa d’unes veïnes. Finalment, i després de molt esperar, ha aconseguit plaça en una residència. “La gent migra a un país que no és seu perquè no té feina. No és fàcil arribar a un nou país, tot és molt diferent, ho has de descobrir”. I continua: “m’agradaria viure sol i algun dia anar a l’Àfrica sent conscient que estic format. La vida dona moltes voltes i jo no sé on tindré la família, si aquí o allà, però mai se m’oblidarà d’on he vingut”. Ha volgut venir a l’acampada a donar suport als joves que no tenen sostre, “perquè cada vegada que passa una situació així necessitem que se’ns ajudi i se’ns comprengui. I se’ns ha de veure, perquè si no la gent no sap què ens passa. Tenir un lloc estable i no viure al carrer és una necessitat, però l’Ajuntament no vol fer el pas de garantir-los casa”.
Hatim explica que el seu germà i ell van arribar sols a Catalunya amb tretze i dotze anys. Els van portar a un centre de menors, però en complir els divuit es van trobar al carrer sense casa i sense feina. Viuen okupant i una de les preocupacions que tenen és l’empadronament. Malgrat que la llei permet empadronar-se en un habitatge okupat, les traves burocràtiques els ho impedeixen. Actualment Hatim estudia català, ajuda en un hort i col·labora amb l’associació Al Noor repartint aliments. “No tenim cap ajuda”, denuncia, “i tinc amics que no tenen on viure”. A això s’afegeix l’assetjament policial que pateixen. “Un dels meus amics estava passejant per la carretera i el van picar i portar a comissaria sense que hagués fet res”, diu. Espera que l’acampada serveixi per millorar les seves vides, i està segur de què si aguanten uns dies, ho aconseguiran.
Des d’Al Noor tenen una exigència clara per a l’Ajuntament: “Volem que, almenys, ens deixin treballar si no ens ajuden”. El Bachiri explica que són un grup de sis dones que fa cinc anys que fan feina, els últims tres acompanyant joves que no tenen sostre i famílies acabades d’arribar. “Jo soc emigrant, aquests joves són emigrants i són com els meus fills. Hi ha moltes associacions contra el racisme, però no poden sentir com una emigrant. Jo sé quina és la realitat d’aquests joves perquè també he patit racisme i sé com ens tracta l’Ajuntament i la policia local”.
Les dificultats amb què es troben les persones que acompanyen són diverses i greus: “no tenen menjar, pateixen racisme, de papers…”. Des d’Al Noor porten a terme diverses tasques, com repartiment de menjar, acompanyaments a diversos organismes municipals, suport psicològic o ajuda legal. D’aquesta manera, asseguren, acaben suplint la feina de serveis socials, “arribant moltes vegades on no arriben ells”. Això els ha comportat desenvolupar quadres de “depressió, ansietat i no poder dormir, per la gran càrrega que suposa cuidar la vida i defensar la vida i la llibertat d’aquests joves”.
Des de l’associació Al Noor porten molt temps denunciant pallisses, identificacions per perfil ètnic, imputacions de càrrecs falsos o rodes de reconeixement sense mesures que garanteixin la seva fiabilitat
També els ha comportat tenir conflictes amb la policia. Des de l’associació fa molt temps que denuncien pallisses, identificacions per perfil ètnic, imputacions de càrrecs falsos o rodes de reconeixement sense mesures que garanteixin la seva fiabilitat. El passat mes de gener van aconseguir que un noi dels que acompanyen sortís de presó gràcies a la feina d’un advocat que treballa amb elles. “Això no va agradar gaire als cossos de seguretat”, afirmen, “ja que des de llavors la persecució policial ha estat constant, fins que el van detenir i el van posar a disposició judicial a l’espera d’internar-lo en un CIE. La policia va realitzar diverses trucades a l’associació exigint que presentéssim la documentació del jove i acusant-nos d’obstruir la justícia. Volen callar-nos”.
Un altre dels problemes a què s’enfronta el jovent acampat a la plaça és el de l’habitatge. No es tracta d’un conflicte nou a la ciutat: l’existència de persones sense sostre o en situacions d’habitatge molt precàries, i la manca de solucions que reben, contrasta amb la gran quantitat de pisos buits que hi ha. La majoria d’ells, propietat de grans tenidors i fons voltors; la PAHC Bages en va xifrar el número en 6.700 el novembre de 2020.
“L’administració pública s’ha de fer càrrec de les persones que no tenen garantida la seva situació habitacional”, considera Marc Baylina, de la PAHC Bages. “Però això no s’està complint des de fa molt temps: la gent que es queda al carrer no compta amb cap alternativa”. Assegura que “si nosaltres no ens mobilitzem, si no estem allà treballant i pressionant, no veiem moviments per part de la institució pública”. Des de la PAHC Bages reclamen un pla d’habitatge públic, que volen que “sigui realista i s’emmiralli en la realitat de Manresa i la seva ciutadania, i que deixi clares les línies que es traçaran per resoldre la situació que hi està havent”.
Sigui com sigui, Khadija El Bachiri ho té clar: “nosaltres volem una Manresa que estigui bé i per això cal solucionar els problemes d’aquests joves. Llavors, la societat estarà millor: això és el que volem aconseguir”.
