“Volíem donar vida a un espai okupat, alhora que hi creàvem un espai comunitari que la gent del barri pogués utilitzar”. Així rememora Mireia Cameno els començaments de l’Escola Popular, un col·lectiu que va néixer el 2016 i que actualment acompanya en el seu procés d’aprenentatge una seixantena d’infants i joves, part d’elles en risc d’exclusió social. La pràctica que porten a terme es caracteritza per tenir una intenció transformadora i partir d’una pedagogia que defineixen com a popular i crítica. L’activitat, però, s’està veient amenaçada a causa del fet que el local on es desenvolupa té data de desallotjament prevista l’1 de març. Propietat de la societat pública que administra actius bancaris tòxics, la Sareb, el grup impulsor de l’Escola Popular denuncia que l’immoble estava “totalment abandonat” fins que l’any 2015 va ser okupat per la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme del Bages.
Va ser precisament en les assemblees de la PAHC on es va detectar que molts infants tenien la necessitat d’assistir a reforç escolar, i que no hi podien accedir ni rebien cap solució des de l’administració pública. És per això que un grup de persones, de diverses edats i àmbits, però en la seva majoria provinents dels moviments socials de la ciutat, es van posar mans a l’obra per suplir aquesta mancança des de l’autogestió. Durant l’estiu del 2016 es van reunir en unes primeres assemblees en les quals van anar traçant les bases del que acabaria sent l’Escola Popular. Des del col·lectiu impulsor es recorda que una de les primeres tasques que van haver de fer va ser posar a punt el local, amb llargues jornades de treball i recorrent inclús a una recollida de fons a través de la plataforma de microfinançament Verkami. “Més enllà de les obres”, reflexiona la Dolors Pujols, membre també de l’Escola Popular, “hem omplert de vida un local que, com passa habitualment, molt probablement els seus propietaris volien per un ús purament especulatiu”. “Okupant aquest espai”, continua, “el que hem fet és recuperar col·lectivament allò que entenem que és nostre, des d’un model basat en la més estricta autogestió en tots els àmbits”.
“L’educació no pot ser neutral”, afirma Mireia Cameno, integrant del projecte. “L’escoleta és un espai de contrapoder, on s’estan generant noves formes de relacionar-nos”
I és que, per a les acompanyants de l’Escola Popular, el seu és un projecte fonamentalment polític. Té un objectiu molt clar, que intenten que impregni tota la seva pràctica: transformar la realitat. “L’educació no pot ser neutral”, afirma Mireia Cameno, també integrant del projecte. “L’escoleta és un espai de contrapoder, on s’estan generant noves formes de relacionar-nos entre les peques, entre el grup, entre les acompanyants, amb el barri, amb Manresa…”. Consideren que el dret a l’educació que estan fent efectiu és un dret fonamental que ha de prevaldre sobre del dret a la propietat privada.
Per evitar el desallotjament, des de l’Escola Popular s’ha iniciat una campanya de protesta i visibilització. Sota el lema de “L’educació no es desallotja. L’Escola Popular ens quedem al barri”, aquesta està centrada a recollir suports, tant de moviments i col·lectius autogestionats de la ciutat i el barri, com de l’entorn educatiu i veïnal. Les formes de difusió són diverses: han publicat un manifest que compta amb més d’un miler de signatures i 123 col·lectius adherits, han repartit octavetes a les veïnes i han penjat pancartes als carrers. El divendres que ve han convocat una concentració al centre de la ciutat. També recorren a les xarxes socials, que els són d’especial utilitat en temps de restriccions per la pandèmia de la COVID-19. Una altra de les iniciatives que han portat a terme ha estat posar a la venda banderoles amb un missatge de suport, una iniciativa que, per a Dolors, “té l’objectiu d’omplir de color i reivindicacions els balcons del barri i de diferents punts del territori que ens mostren solidaritat i comparteixen la nostra lluita”.
Acompanyants i infants s’han posat mans a l’obra en una campanya en què tothom aporta el seu granet de sorra. Mohamed Amine, de deu anys, ha participat en algunes de les accions que s’han portat a terme, com una manifestació o una roda de premsa. Explica que fa tres anys que assisteix a l’Escoleta, com la solen anomenar, i que hi ha fet molts amics. “Em diverteixo, jugo, estudio, repasso i faig de tot”, relata amb un somriure, mentre mou les cames assegudes en una taula. “M’agrada venir perquè em diverteixo amb gent nova, i si la desallotgen em sentiré trist perquè no m’agrada que un lloc on aprenc se’n vagi”.
“Aprenem a partir de la realitat, parlant de coses de la vida”
Cada dia, els infants arriben a l’Escoleta esglaonadament, sense pressa. Els grups acostumen a ser de deu infants i tres acompanyants, i cadascun d’ells es troba un dia diferent de la setmana. El primer que fan en arribar és crear un espai de confiança on explicar-se com estan i com ha anat la setmana. Aquelles que ho necessiten tenen una estona per fer els deures, mentre la resta juguen, dibuixen, llegeixen… Més tard, tot fent rotllana, berenen plegades fruita i fruits secs. L’estona restant és per fer els jocs i dinàmiques que les acompanyants preparen cada dia.
Els grups acostumen a ser de deu infants i tres acompanyants, i cadascun es troba un dia diferent de la setmana. El primer que fan en arribar és crear un espai de confiança on explicar-se com ha anat la setmana
La Rosa és una d’aquestes acompanyants. La jove viu en una masia de Camps, un poble petit situat a la comarca del Bages, i treballa pasturant el seu ramat. Va decidir ser acompanyant perquè –explica amb il·lusió– “sempre m’ha agradat compartir espais amb nens i nenes per jugar i aprendre mútuament”. A l’Escola Popular hi ha trobat l’oportunitat, expressa, de “créixer com a persona i compartir aprenentatges amb els infants”.
Abans de començar cada acompanyament, les acompanyants decideixen què volen fer i què volen transmetre mentre duri aquest. Ho fan conjuntament, posant en comú les idees i les eines que tenen, unes eines adquirides en diverses quotidianitats: “aprenentatges que hem fet en el món del lleure, organitzant les festes del poble, estudiant o de moltes altres maneres”, enumera la Rosa. Subjau una idea: “adaptar-nos nosaltres als nens, i no pas que ells s’adaptin a nosaltres”.
Mireia afirma que aquesta preparació d’acompanyaments es fa amb una idea sempre present: “parlar de coses de la vida, del que afecta les peques, perquè l’aprenentatge ha de ser de la vida i per la vida”. Pels membres de l’escoleta és important que el que fan estigui contextualitzat en les experiències dels infants, i en relació amb les seves realitats. Intenten que les activitats que els proposen tinguin una intenció pedagògica al darrere i puguin fomentar l’esperit crític, així com realitzar-les des de la manera més horitzontal possible i des de la certesa que ells també tenen coses a aprendre dels petits. “No ens mostrem com a persones que ho sabem tot”, apunta la Mireia, “sinó com algú que està amb ells, els estima i els dona un cop de mà si ho necessiten”.
En el procés d’implantació de les dinàmiques d’acompanyament subjau una idea: “adaptar-nos nosaltres als nens, i no pas que ells s’adaptin a nosaltres”
Un dels objectius de l’Escoleta ha estat des del seu inici acompanyar els infants amb els deures, però també fer-ho d’una manera que no creï dependència respecte a l’adult que explica. Una de les preocupacions de les acompanyants és assegurar-se que entenguin els conceptes i la seva utilització en la vida quotidiana, i amb aquest objectiu utilitzen diversos materials visuals o manipulatius: per exemple, els de Montessori, o altres que elaboren elles mateixes. “Veiem que, quan la peque ha fet els deures a l’Escoleta, després a l’escola quan li demanen aixeca el braç súper contenta, i se sent segura”, comparteix Mireia. “Per això, fer els deures també és una necessitat emocional que intentem acompanyar potenciant, a la vegada, la seva autonomia”.
En un inici, l’Escola Popular només acollia infants de primària, però a mesura que aquests han anat creixent i han passat a l’ESO s’han creat grups de joves. Dolors Pujols –que n’acompanya un– explica que, quan preparen els acompanyaments, són conscients que l’activitat probablement no funcionarà: “de vegades, el que necessiten o volen les joves és parlar, compartir anècdotes o neguits; llavors entaulem una conversa que fa que caigui l’activitat programada, però que crea un espai de seguretat molt potent per totes”.
Unes reflexions que comparteix la Mireia Cameno, des de l’experiència de portar des del començament del projecte fent acompanyaments. “Vam veure que el que necessiten principalment les peques és tenir un espai on poder-se deixar anar i ser elles mateixes”, explica. “Les peques, en el seu dia a dia, han d’obeir tota l’estona i acaben rebent molta violència. Tenen unes necessitats d’expressió emocional molt grans i no podíem limitar-nos a fer els deures: havíem d’anar molt més enllà i crear un espai on les peques se sentin segures i sàpiguen que les estimarem incondicionalment i que les acompanyarem si els passa alguna cosa, si estan contentes, si estan tristes, o si peten de ràbia”.
“De vegades, el que necessiten o volen les joves és parlar, compartir anècdotes o neguits; llavors entaulem una conversa que fa que caigui l’activitat programada però que crea un espai de seguretat molt potent per totes”
No hi ha grans teories a l’Escoleta: es tracta d’una experiència “molt pràctica”, afirma Mireia, “en la qual, sempre partim de l’experiència i del dia a dia”. Per ella, és “un camí que anem recorrent, i anem veient quines necessitats hi ha, cap on anem i cap on volem anar. Constantment ho revisem per veure què funciona i què no”. Dolors comparteix aquestes reflexions i posa de relleu l’aprenentatge constant que suposa estar a l’Escola Popular. “Dir que aprenem juntes no és una frase bonica”, assegura. “Entendre’ns amb les joves i créixer col·lectivament és el que fa més gran aquest projecte”.
L’1 de març els tocarà defensar l’Escola Popular del desallotjament, i estan decidides a aconseguir-ho. “L’Escoleta serà un mur”, avisen.
