El passat 16 de gener, l’actual president ugandès, Yoweri Museveni, es declarava guanyador de les eleccions celebrades dos dies abans, enmig d’un tancament total d’internet, protestes de frau i l’arrest domiciliari del principal líder opositor, Bobi Wine. Amb aquesta victòria, el dirigent, de 76 anys, i que ja en fa 36 que governa, seguirà manant amb mà de ferro aquest país de la regió dels Grans Llacs africans.
Museveni forma part del selecte grup d’autòcrates africans que es nega a deixar la poltrona, i que inclou Teodoro Obiang, amb 41 anys al capdavant de Guinea Equatorial, o al camerunès Paul Biya, amb 38. Quan va arribar al poder, el 1976, ho va fer després d’una cruenta guerra civil i tres ferotges dictadures, portant esperança a una població cansada de la repressió i els banys de sang.
Les mesures econòmiques liberals, basades en gran part en l’extractivisme, el van apropar a les grans potències occidentals
Les mesures econòmiques liberals, basades en gran part en l’extractivisme, el van apropar a les grans potències occidentals que no van dubtar en invertir a un país que, fins al 2006, comptava amb un sistema de partit únic. En l’àmbit social, Museveni ha destacat per un caràcter ultraconservador, que va portar a l’extrem amb l’intent de promulgació de la coneguda com a “llei antihomosexual”. Aquest projecte de legislació incloïa la pena de mort pels acusats de “reincidència en l’homosexualitat”, però es va veure obligat a retirar-lo per pressions a escala internacional.
Gairebé quatre dècades després de la seva arribada al poder, Uganda es considera com un dels països més joves del món, on gairebé la meitat de la població és menor de quinze anys. Això, unit a la forta desigualtat i a la profunda pobresa ben visible als barris humils de la capital, ha creat el caldo de cultiu per al descontentament social i les protestes.
El gueto al Parlament
En aquest context és on emergeix la figura del popular i carismàtic cantant de reggae i afrobeat Robert Kyagulanyi. Conegut pel seu nom artístic, Bobi Wine va néixer als suburbis de Kampala fa 38 anys i ha aconseguit unir en la seva figura gran part de les reivindicacions dels col·lectius més desafavorits pel règim. Molt conegut al país per les seves lletres marcades per un fort to social, a les seves cançons s’hi uneixen reivindicacions que van des de demanar la construcció o la millora del clavegueram fins a proclames al jovent perquè utilitzi preservatius. De fet, va iniciar diverses artistes en l’ús de la música com a “entreteniment educatiu”.
Va ser l’any 2017 quan es va decidir a fer el pas i presentar-se com a candidat a parlamentari amb el lema “Del gueto al Parlament”. La unió de diverses lluites, com les de la joventut o la del moviment feminista, el va portar a ser elegit diputat i els seus concerts es van convertir des de llavors en mítings multitudinaris, on es manifestava obertament el desig de fer caure el que consideren un govern corrupte i repressiu. Les seves cançons van ser de seguida himnes antigovernamentals i es va prohibir la seva reproducció. Un cop més, però, internet i les xarxes socials van fer d’altaveu de la seva música i van fer créixer de forma exponencial la dissidència al llarg del país.
Les imatges dels enfrontaments dins del Parlament i de l’expulsió dels diputats contraris a la reforma van fer la volta al món
La lluita per evitar el canvi constitucional que permetia la reelecció de Museveni més enllà dels 75 anys es va convertir en la punta de llança per al moviment polític liderat per Wine. Les imatges dels enfrontaments a l’interior del Parlament i de l’expulsió dels diputats contraris a la reforma, representats per l’icònic barret vermell, junt amb l’esperpèntica persecució policial a Wine per impedir-li entrar a l’hemicicle, van fer la volta al món.
Però serà l’any 2020 quan aquest moviment polític prengui més embranzida amb la convocatòria electoral i la presentació de Wine com a candidat presidencial. La pandèmia de la COVID-19 va ser l’excusa del govern per prohibir els mítings i detenir el principal candidat opositor en diverses ocasions.
Al novembre, després de ser arrestat per enèsima vegada, hi va haver manifestacions multitudinàries que van tenir com a resposta una dura repressió, que va causar almenys 54 morts i 800 detingudes, segons un informe intern de la mateixa policia, citat per diversos mitjans. En altres ocasions, els seus mítings van ser tirotejats per les forces de l’ordre, que van matar periodistes i membres de la campanya, sense fer això defallir al candidat que va arribar a afirmar que: “No ens pot matar a tots, seguirem lluitant per la nostra llibertat”.
La manca de garanties democràtiques ha obligat aquest cop a prendre partit als Estats Units, un dels seus principals socis
El mateix dia dels comicis, l’exèrcit va rodejar la casa de Wine i no va deixar que hi entrés ni en sortís ningú, mentre es tancava la connexió a internet a tot el país i s’impedia als observadors independents assistir als col·legis electorals. La reelecció de Museveni no va ser acceptada per l’oposició
i la Plataforma d’Unitat Nacional (NUP), el partit de Wine, s’afanyava a afirmar que s’hi havia produït frau i n’impugnaven els resultats.
Com era de preveure, les acusacions d’eleccions fraudulentes i la protesta dels moviments socials no han fet perillar la victòria de l’actual president, però sí que han fet ben visibles les limitacions d’un règim cada cop més contestat per molts sectors de la població. La descarada manca de garanties democràtiques ha obligat aquest cop a prendre partit a alguns dels seus principals socis internacionals, com els EUA, que es van veure pressionats a demanar explicacions.
Repressió cada cop més visible
La persecució de la dissidència no ha fet més que augmentar des de les eleccions i l’NUP afirma que milers de les seves simpatitzants han estat segrestades sense que se’n sàpiga res. El director executiu de la Fundació per a la Iniciativa dels Drets Humans (FHRI), Livingstone Sewanyana, declarava a l’agència de notícies DW un “ressorgiment preocupant de la violència del passat” i exigia al govern que les desaparegudes siguin entregades als tribunals públics. Tot i això, el govern ha negat fins ara les acusacions d’estar darrere dels segrestos i afirma haver detingut només una trentena de persones acusades de planejar una rebel·lió.
La població del país està aconseguint un nivell d’unitat difícil de preveure fa uns anys, que fa trontollar un règim caduc i corrupte
Fa poc, l’escriptora i activista feminista, Stella Nyanzi, coneguda per la seva lluita contra l’estigmatització de malalties com la sida, la protecció de les dissidències sexuals o dels drets de les nenes, va denunciar que la seva parella havia estat segrestada i torturada, i demanava asil polític a Kènia en témer per la seva vida. Mentrestant, el govern anunciava la supressió dels fons per a diversos projectes impulsats per ella i altres organitzacions, considerant que servien com a instruments d’ingerència política.
Va estar empresonada durant més d’un any, i es va convertir en símbol per a la joventut ugandesa i per a moltes dones cansades d’una societat conservadora i d’un règim polític que les menysprea. Mitjançant els seus escrits i poemes fa arribar el seu missatge a tots els racons del país i serveix d’aglutinant del descontentament social. La seva frase “La poesia és una eina pràctica de la resistència” resumeix molt bé la situació actual d’Uganda. Ja sigui a través de la música de Wine o de la poesia de Nyanzi, la població del país està aconseguint un nivell d’unitat difícil de preveure fa uns anys, que fa trontollar un règim caduc i corrupte que es nega a deixar el poder.
