“Tens família a Espanya? Quina és la teva professió? Has estudiat? Fins a quin grau? On vius, al Marroc? Tens algun problema de salut? Quin dia vas entrar a Espanya? Per què vols tornar al teu país d’origen?” Així va l’entrevista que, un per un, es realitza a cadascuna de les persones migrants que reclama voler retornar al seu país d’origen. En el cas del campament Canarias 50, on som, es tracta del Marroc.
Aquest anomenat “campament d’acollida temporal” va ser habilitat fa menys de quatre mesos en una antiga caserna militar al barri de la Isleta, al bell mig de la capital de Gran Canària i a mitjans de març acollia a més de 400 joves –alguns menors no acompanyats, l’edat real dels quals es va destapant a poc a poc– i homes magrebins. La majoria fa més de quatre mesos que van arribar a l’illa i, després de passar per les incomptables “vergonyes” que el Govern espanyol ha anat venent com a solucions a l’actual crisi de les refugiades –com el campament improvisat al moll d’Arguineguín, que aquí molta gent anomena “el muelle de la verguenza”, i el lent posterior trasllat a complexos hotelers buits–, han acabat sent transportats aquí. Les fases dos i tres del Canarias 50 s’estan encara acabant d’habilitar per tal d’assolir la capacitat màxima prevista: 1.190 places, una xifra que possiblement acabarà sent sobrepassada. Persones sud-saharianes i altres arribades més recentment esperen també el trasllat al Canarias 50 a mesura que s’assoleix la promesa de buidar els hotels del sud de l’illa.
Aquest anomenat “campament d’acollida temporal” va ser habilitat fa menys de tres mesos en una antiga caserna militar al barri de la Isleta, al bell mig de la capital de Gran Canària, i a mitjans de març acollia a més de 400 joves
El terme temporal com a qualitat dels campaments d’acollida és bastant vague. Les opcions de sortida de l’espai i continuació dels propis projectes de vida són molt limitades. Si la policia enxampa un intern passejant pel carrer amb el passaport, aquest corre un alt risc que el tanquin en un CIE i el deportin al Marroc, on molts d’aquests joves temen que la policia magrebina els rebin i no de forma precisament amable. Si, amb el passaport vigent aconsegueixen els recursos per a comprar un bitllet d’avió o vaixell envers la Península, la policia espanyola buscarà tots els buits legals imaginables per prohibir-los volar i, possiblement també, deportar-los cap al Marroc. Si decideixen rebel·lar-se contra les condicions indignes del campament i n’acaben sortint, es trobaran al carrer, estretament vigilats per la policia i sense possibilitat de tornar a ser readmesos en cap centre.
Les opcions que els romanen són, doncs, o bé quedar-se al campament a veure els dies passar envers un demà sense esperança, o bé agafar la –presentada com– oportunitat de ser retornats al seu país d’origen voluntàriament. “Quiero volver a Marruecos porque mi familia está allí. Mi mujer está sufriendo y yo estoy aquí como en una prisión”, explica un dels interns. Sovint, els suposats “beneficiaris” descriuen així el campament, com una presó. I és que tot i poder entrar i sortir lliurement durant un màxim de 72 hores, els dos braçalets fluorescents que duen els fan fàcilment identificables per a qualsevol que s’hi creui pel carrer. La seva identitat passa a convertir-se en el símbol alfanumèric de la seva polsera. “Soy M-08, A12, P39, Ñ5…” Un cop a dins, han de repetir tantes vegades el seu combinat de lletra i número que el seu nom passa a ser secundari. Polsera per entrar, polsera per menjar, polsera pel gel de dutxa i polsera per jugar al parxís. Potser fa quatre mesos que a cap d’aquests nois ningú els demana com es diuen.
Un cop a dins, han de repetir tantes vegades el seu combinat de lletra i número que el seu nom passa a ser secundari
El control i registre de cada moviment no és l’únic que els fa sentir encarcerats. La paraula que regna arreu és “escassetat”: d’aigua calenta –o d’aigua, en general, ja que els talls d’aigua durant 24 hores comencen a ser una pràctica habitual–, de mantes, de roba, de sabates… I de menjar, sobretot de menjar. Tres àpats al dia consistents en una petita safata, mig got d’arròs –cru no, ja cuit–, una peça de fruita, un panet i un suc. I a esperar fins al següent àpat, si així se li pot dir.
Tot sovint, algú treu el telèfon i comença a regirar per la seva galeria d’imatges, plena de records de la seva vida passada abans de trobar-se estancat en sòl espanyol. Entre mínimes paraules, mostren imatges dels àpats dels quals podien gaudir, els més afortunats i en ocasions especials, al seu país. “En Marruecos, mucha comida”. I la veritat és que els plats de cuscús, tajine i bissara tenen una pinta exquisida. I amb el poc que costa el cuscús i el molt que atipa, és inevitable preguntar-se si tan difícil seria contractar una empresa de càtering marroquina. O, com a mínim, duplicar les racions de menjar, ja que amb el que es dona actualment no n’hi ha ni per començar, i menys encara si alguna de les treballadores aprofita l’ocasió per no haver d’endur-se el tàper de casa.
“Almenys no tornaré a casa amb les mans buides”, comenta algú dels que ha acceptat l’oferta de ser retornat. qui rebutja un bitllet d’avió gratuït, amb test de coronavirus pagat i una recompensa econòmica de 450 euros?
Sigui com sigui, esperar és una de les paraules clau de la situació en la qual es troben. Asseguts, dempeus, anant a donar un tomb i tornant a jugar al parxís. Al cap i a la fi és tot el mateix: veure el temps passar. Veure les seves vides passar davant dels propis ulls, sense la possibilitat de ser-ne actor actiu, de poder decidir pel seu compte el camí que volen prendre, amb el futur que mai arriba i que és alhora més incert que mai.
I així, les setmanes passen, el tabac de la màquina distribuïdora s’acaba i amb ell la paciència de cada vegada més encarcerats. I és que ningú es juga la vida endeutant-se amb màfies i llançant-se a l’oceà Atlàntic per arribar en aquest carreró sense sortida. Davant d’això, qui rebutja un bitllet d’avió gratuït, amb test de coronavirus pagat i una recompensa econòmica de 450 euros per ser retornat al seu país d’origen? “Almenys no tornaré a casa amb les mans buides”, comenta algú dels que ha acceptat l’oferta de ser retornat. 450 euros és una oferta prou atractiva que poc costa a la Unió Europea i té el seu valor en una economia com la marroquina. I, per últim, la cirereta del pastís: les qui cedeixen als anomenats “retorns voluntaris”, firmen un document segons el qual no tornaran a entrar en territori espanyol durant els pròxims tres anys… Un paper, l’existència del qual desconeixen fins que són transportats a l’aeroport.
