La Impremta Col·lectiva de Can Batlló està situada dins una nau blanca i marró, al carrer de la Constitució, al barri de Sants. Una porta petita enganya al visitant, que un cop hi posa els peus ha d’aixecar la vista enlaire, vulgui o no vulgui: les parets no s’acaben mai. Hi ha cartells que s’enfilen, hi ha piles de pots de pintura, hi ha màquines que funcionen i una remor continua de gent que pensa i treballa. En Joan ens espera amb el davantal posat, fent una cigarreta.
“Aquí treballem amb les peces que tenim”, ens explica, mentre obre un calaix de fusta i assenyala unes lletres de plom. És la tipografia Futura, ben fina i elegant, però a la qual li falten accents i algunes majúscules. Si bé és cert que la manca de peces dificulta el procés de treball, també ho és que això mateix permet que aparegui una cosa encara més difícil de trobar: l’enginy. La Sele agafa una coma, l’alça davant dels nostres ulls i la fa girar cent vuitanta graus: “Ja tenim l’accent”.
Al gir de l’accent li segueixen altres exercicis de manya i inventiva. Algú anivella les lletres amb una mica de cinta de pintor, algú altre juga amb les tipografies, hi ha qui fa provatures amb la tinta blava, i també la groga, i també la vermella. Mentrestant, el Pau s’asseu en un tamboret i pensa llarg. I, al final de tot, escriu sobre un full en blanc: “Som tinta, som pólvora”. Ens mira content i decidit. Sembla que hem trobat el lema, una declaració d’intencions de la Impremta Col·lectiva de Can Batlló i la Directa, una aposta pel caràcter díscol, agitador i revolucionari del paper.
Cinc hores més tard, seixanta pòsters reposen a les safates d’assecatge.
Un possible final
Si tenim fortuna, el dia de Sant Jordi algú comprarà el cartell i se l’endurà fins a casa. Potser fins i tot el penja al menjador, en aquell raconet entre el ficus i la làmpada de peu. Familiars i la colla d’amistats i conegudes se’l miraran atents quan s’acostin a fer el cafè. “Som tinta, som pólvora”, llegiran. “Som tinta, som pólvora”, pensaran mentre fan camí de tornada als seus barris. “Som tinta, som pólvora”, diran a les seves veïnes. I amb una mica de sort i amb gran convenciment, una cosa ben petita i forta s’instal·larà al cor de la gent. Ja tenim l’accent.
