Si el cos és una casa –pensa la Sílvia–, quan em dutxo és com si a fora estigués plovent. I si m’entra aigua per les orelles, hi ha goteres al sostre. I quan em rento la vulva, humitats al terra. I al melic és com si hagués quedat una mica d’aigua a les finestres, i si entra als ulls, com que cou, és com si haguessin entrat regalims per la xemeneia encesa. Llavors li ve al cap l’altre poema que havia marcat i posa les ungles d’una mà sota les ungles de l’altra. Les col·loca sota l’aigua i diu: I això són les teules!
Piquen a la porta del lavabo. Sílvia, et poso torrades? Es mira els peus; segur que són fongs. Sí! Van començar a un dit i ara han passat a l’altre. I cafè? Talla les ungles i aguanten. No! Les llima i aguanten. Vols una taronja? Només en queden dues! S’enganxa el dit amb la taula i aguanten. Si pot ser, sí, gràcies! Jo també soc un fong, pensa. Aguanto.
Elena, has entrat? Sí, m’estic rentant la cara. Què fas avui? Tinc classe online. La Júlia està fent cafè, digues-li que en vols. Ahir a la nit et vaig sentir plorar una mica. Totes estem plorant una mica, no? Sí, no sé. Puc fer alguna cosa per tu? No, no et preocupis. Com està el teu amic? Malament. Quanta estona fa que estàs a la dutxa? Molta. És que… Saps què penso, Elena? Què? Que som com la Colometa. Som tres Colometes, cent Colometes, massa Colometes! Sense salfumant, però Colometes. Sílvia, què dius? La de La plaça del diamant? Sí, perquè som com aquell tros en què diu que s’ha tornat de suro. Saps? Quan ja gairebé no pot més i s’adona que si no s’hagués tornat de suro, no hauria tirat endavant. Que si hagués estat de carn, l’haurien pessigat i li hauria fet tant mal que no hagués aguantat. Som una barreja de tot plegat, Elena. Som carn de suro! I fongs! Va, Sílvia, surt de la dutxa, vaig a ajudar la Júlia.
Som tres Colometes, cent Colometes, massa Colometes! Sense salfumant, però Colometes. Sílvia, què dius? La de ‘La plaça del diamant’? Sí, perquè som com aquell tros en què diu que s’ha tornat de suro. Saps?
La tovallola del terra, plena d’aigua, fa bassal sota els peus de la Sílvia. Xip-xap. Pensa: aquestes són les llàgrimes encongides de l’Elena ahir a la nit. Carn de suro. I el paper de vàter per estrenar i mig aixafat, la Júlia passant-se les tardes estirada al llit sense esma i aixecant-se estoica cada matí per anar a treballar. Ara estic millor, noies. Carn de suro. I aquesta pell de gallina, l’amic de l’Elena, que sí que se sap que està malament. Carn de suro. I dutxar-se cada matí per oblidar-se de l’insomni i amagar l’angoixa, carn de suro. El vapor d’aigua, les coses que no s’expliquen, perquè totes en tenen alguna, però no volen carregar les altres. Les pròpies cures als marges, carn de suro. Que són unes egoistes, que ho tenen tot i no saben ni per què estan malament i el dia que s’ho passen bé, encara senten culpabilitat. Cada una de les gotetes de la mampara de la dutxa, malestar generacional. Carn de suro. Carn de. Carn.
Mentre desenganxa el baf del mirall, la Sílvia es mira el cos. Pensa que si aquestes cases se’ls esquerden, es posaran malaltes. O els sortirà tota la tristesa continguda. Treu el cap per la porta i crida: Ei! Creieu que ens hauríem de mirar els fongs dels peus? I més fluix: I aquesta pell de surera? Des de la cuina, la Júlia li diu que faci el favor d’anar a esmorzar. I afegeix: El que hauríem de mirar és la nevera, que fa dies que no refreda!
