Un dia d’estiu a l’embassament de Cavallers, a la Vall de Boí, podem trobar gent que puja al Besiberri Sud, gent que inicia la travessa Carros de Foc, aquells que caminen per la vora del pantà o les que recorren la senda que dona accés al refugi de Ventosa i Calvell. Certament, les xifres de visites de l’any 2020 del parc nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici, amb quasi mig milió de persones, o dels diferents indrets del Parc Natural del Cadí-Moixeró, no són una excepció i ens donen una mostra del paper que té la muntanya en la construcció del model turístic del segle XXI. Tot i que, de mitjana, poden haver passat fins a quasi 1.300 persones en un dia, l’estacionalitat del turisme de muntanya i la situació de pandèmia fan pensar que el nombre de visitants en un dia ha estat molt superior.
Amb el creixement exponencial del consum de la naturalesa i l’elogi al cos, l’impacte del neoliberalisme a la muntanya també se’ns mostra en forma de mercantilització i comercialització. Tot i ser un procés iniciat amb les estacions d’esquí i el turisme actiu durant els anys vuitanta i noranta, aquest s’ha vist reforçat amb la massificació dels espais naturals en els últims anys. Les imatges del Mont Blanc o l’Everest han tingut un important ressò mediàtic i ha permés construir un discurs crític amb el model turístic que condueix la massa social cap al cim. Però, no podem oblidar que la febre dels tres mils provoca una situació semblant a les terres pirinenques i que supera, en nombre, aquestes imatges. El febrer d’aquest any, l’Heraldo de Aragón va mostrar el resultat de l’estudi Cimas emblemáticas de España: cambios de usos, masificación y gestión sostenible de Víctor Dorado: 3.118 persones van visitar la Pica d’Estats només durant l’agost del 2020.
Segons l’estudi ‘Cimas emblemáticas de España: cambios de usos, masificación y gestión sostenible’, de Víctor Dorado, 3.118 persones van visitar la Pica d’Estats només durant l’agost del 2020
En aquest moment, quan el turisme de masses del segle XXI arriba a les muntanyes, és interessant recuperar les paraules d’Éliseé Reclus, Edurne Pasaban, Kilian Jornet o Olga Blázquez que ens parlen dels canvis i les continuïtats de l’ús de la muntanya amb el pas del temps. Després de la relació del muntanyisme amb la ciència o el patriotisme durant el segle XIX i XX, s’exposen algunes idees del muntanyisme que ens envolta. Per una banda, del retorn a la persona, la connexió amb la natura o l’art del fet de caminar com a elements integrants d’un muntanyisme romàntic. Per altra banda, la literatura que emfasitza la cultura de l’esforç, la competitivitat i l’elogi a la llibertat individual que defineix la muntanya com un objecte i espai on resoldre les ànsies de l’esport. Davant d’aquesta dualitat literària que ens dibuixa la coexistència de dos muntanyismes diferenciats, tal vegada caldria pensar en la seua compatibilitat.
Latituds més baixes on es localitzen els colls, praderes i rius, també reben l’efecte de l’esportivització de la muntanya. Si bé la moda dels tres mils afecta la freqüentació dels pics, el sector turístic ha trobat, a la mitja muntanya, el producte per excel·lència per al muntanyisme del segle XXI: el trekking. No ens ha d’estranyar l’ús d’uns neologismes que són una aresta de la globalització que també afecta les llengües. Si bé el francés ha definit paraules com bivac o serac, actualment l’impacte del vocabulari anglosaxó és notori quan escoltem paraules com trekking, trailrunning o ultratrail. El cas del trekking és un mot que podem escoltar fins a cent vegades arreu del territori català. Carros de Foc, Cavalls de Vent, Porta del Cel… exemples totes elles d’un producte que les agències de viatge exploten en l’àmbit internacional amb casos com el trekking de la Vall del Khumbu, de les Torres del Paine o del Tour del Montblanc.
L’objectiu d’absorbir un col·lectiu cada vegada més gran que va a la muntanya es tradueix en la urbanització d’espais com l’aparcament de la Molinassa, la carretera del mirador del Gressolet o l’ampliació de nombrosos refugis
Una de les cites més conegudes de la història de les muntanyes, de l’alpinista kazakh Anatoli Bukréyev, ens recorda els problemes que es creen en basar-nos en el vessant esportiu de la muntanya: provoca la construcció de la muntanya com a objecte on satisfer les ambicions esportives i les necessitats d’oci. No es pot negar que preparar la muntanya per al seu consum és un aspecte clau del model actual per al desenvolupament rural i turístic de les comarques de muntanya. Però, l’objectiu d’absorbir un col·lectiu cada vegada més gran que va a la muntanya es tradueix en la urbanització d’espais com l’aparcament de la Molinassa, la carretera del mirador del Gressolet o l’ampliació de nombrosos refugis de muntanya en els darrers anys.
El grau de planificació al que poden arribar aquestes travesses, amb forta presència a les xarxes socials i foment de curses, són elements que afavoreixen l’excessiva normativitat a la muntanya i la sobrecàrrega de rellotges que mesuren els rècords. Aquests reptes que construeixen les gestes per enllaçar, en 25 hores, la travessa de Cavalls de Vent i Carros de Foc amb helicòpter o per córrer Carros de Foc en determinades hores, ens porten a reproduir la velocitat de la vida moderna a la muntanya. Si aquesta velocitat s’aplica a la muntanya, ens dona com a resultat el binomi skyrunner-ultratrail patrocinat per marques esportives com Buff, que esponsoritza el trekking Aneto-Posets, i agències de viatge com Pedratour que gestiona Cavalls de Vent.
La falta de creativitat implica imitar aquestes gestes, però, alhora, comprem el forfet d’aquestes travesses i no se’ns parla del risc de conéixer la naturalesa i descobrir nous territoris. La sensació de trobar-nos davant d’unes muntanyes sense risc provoca l’absència de por quan s’afirma que els senders estan ben marcats i sota la protecció de l’assegurança d’accidents, però després veiem els traumatismes constants a la baixada pel Port de la Ratera. Aquesta és una realitat que es pot qüestionar cada any. Després que el 2019 els bombers notificaren 869 rescats de muntanya i 404 actuacions en la cerca de persones, l’any 2020, tot i la pandèmia, es confirmava la tendència dels darrers anys en matèria de rescats: 1.013 i 478 persones, respectivament. Davant d’açò, els informes d’accidentalitat de la FEDME i la informació aportada pels bombers mostren la preocupació constant per l’augment dels visitants i les causes indirectes: la sobreestimació, la falta de planificació, el desconeixement de la meteorologia o del mapa i la brúixola esdevenen les causes del 70 % dels accidents.
La sobreestimació, la falta de planificació, el desconeixement de la meteorologia o del mapa i la brúixola esdevenen les causes del 70 % dels accidents que tenen lloc a la muntanya
No exemptes de risc, sempre es pot recórrer a propostes alternatives que defugen de l’esportivització i caminen pel patrimoni històric, cultural i natural del territori. Hi ha opcions, no moltes, però una d’aquestes és la travessa del GR-179, documentada per la UGEL i el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga, que permet recuperar la memòria guerrillera entre el parc natural de Sant Llorenç de Munt i el Mas de Tartàs, a Catalunya Nord. En la mateixa línia, el projecte d’investigació històrica RECURUT permet recuperar les diferents travesses transfrontereres entre els anys 1930 i 1970 a diverses zones dels Pirineus. L’una i l’altra fugen de la competició i posen la mirada sociohistòrica al centre, de forma que la recuperació del patrimoni que plantegen ens possibilita mirar la història que habita a la muntanya.
Una cosa és caminar, però altra exportar el model turístic dels Alps i la Costa Brava als Pirineus en forma d’urbanització. Les necessitats d’oci de la societat urbana alimenten el procés de reestructuració terciària de les zones rurals, demanen més serveis i posen en perill les comunitats d’acollida. Aquesta cultura del ciment que maltracta el paisatge acompanya els nous hàbits turístics proposats per al Pirineu i determinarà la trajectòria futura d’aquestes valls. Ja fa un segle que Reclús, a Història d’una Muntanya, ho plantejava de la següent manera: Si els llocs més bells de la terra són conquerits per les persones ocioses de l’esport i del negoci, a aquelles persones que els agrade viure en connexió amb la natura i la intimitat dels elements no els quedarà ja més que fugir en una barca en meitat de les ones o esperar el dia que puguen volar com un pardal per les profunditats de l’espai.
