El text que segueix s’escriu des de la ràbia antiracista. Des de la frustració de comprendre que els baròmetres de la violència “suportable” en aquesta societat accepten que la joventut migrant travessada per l’explotació de l’administració i del carrer sigui titllada de violenta i perillosa, mentre que pot sostenir –i justificar– sense un indici de dubte aquesta mateixa violència per part de les seves institucions. En part, aquesta és la reflexió a la qual ens convidava Enrique de Castro en el seu llibre ¿Hay que colgarlos? Una experiencia sobre marginación y poder, publicat per l’Editorial Popular.
Recordo que caminava una parella de turistes pel carrer Ferran de Barcelona, en ple enrenou d’un capvespre hivernal a la zona de consum de la ciutat de Barcelona. Eren les sis de la tarda. Ell tenia cabells bruns i era ben plantat. Mesuraria 1’90 aproximadament i era corpulent, de complexió forta. Ella rossa; elegant i d’estil conservador en la vestimenta.
Els rondaven dos xavals. Anaven plegats encara que el segon caminava una miqueta per darrere. Els dos eren uns taps de bassa. El més peça ballava al voltant de la parella com un saltimbanqui. Tenia una actitud desafiadora, una miqueta xulesca
Els rondaven dos xavals. Un més atrevit que l’altre. Anaven plegats encara que el segon caminava una miqueta per darrere. Els dos eren uns taps de bassa. El més peça ballava al voltant de la parella com un saltimbanqui. Tenia una actitud desafiadora, una miqueta xulesca. Es posava de costat, els feia un saltet; després una pirueta per davant que gairebé els obligava a alentir el pas. Ràpidament els envoltava i es col·locava darrere i una altra vegada un saltet. El xaval movia els braços gesticulant al voltant dels cossos dels turistes, a una distància justa com per a no tocar-los però semblar que ho fes. I així avançaven enmig de l’enrenou; “junts” i regirats, cap a la plaça Sant Jaume. Era una escena inquietant. Qualsevol pensaria que, d’un moment a un altre, un dels dos li clavaria un revés al nen que el llançaria per a l’altre costat.
Però no era així. La parella caminava capcota. Li deixaven fer. Li tenien por. Una persona embolicada en cos d’un nen era capaç de provocar la por suficient perquè dos adults, físicament clarament superiors, reaccionessin de manera instintivament incoherent a les seves possibilitats de sortir d’aquesta situació. El problema era que ells no veien nens; veien “MENAs”.
Què ha de sentir un nen quan un adult li transmet que fa por? Quin és el missatge que reben aquests xavals, supervivents de les violències d’una ciutat que els situa entre les coordenades de l’abandó i del control? Què espera rebre una societat de la xicalla a la qual transmet constantment que no importa si passa fred o calor, fam o por; que no pertany i que a més fa por?
“Menors No Acompanyats” és un terme jurídic que havia de servir per a atorgar a aquests xavals un lloc en l’àmbit del dret. No obstant això, el terme ha contribuït més a establir una categoria que ha promogut l’adjudicació de determinats estigmes i l’elaboració de certes representacions que els són clarament perjudicials a ells i al seu torn, clarament beneficiosos a instàncies que els utilitzen com a peons en la seva partida d’escacs del poder i dels diners. Els xavals migrants que no tenen referents adults en el territori serveixen perquè les comunitats autònomes parlin de partides pressupostàries que no repercutiran sobre ells; agendes polítiques de partits els utilitzin com a ganxo electoral i empreses que gestionen recursos públics es lucrin a la seva costa.
Els nens, nenes, adolescents i joves migrants, entren, en migrar, en les lògiques del control de la migració irregular dissenyades per als adults. Com bé diu Mercedes Jiménez, aquesta mobilitat transgressora, genera tota una sèrie d’incomoditats per a tota la societat i sobretot per al sistema de protecció i el sistema de control migratori, cridat a vigilar al que es mou de forma contrària a la llei, però que troba un escull en el control dels menors d’edat per la protecció de la qual, en principi, són titulars.
La maquinària fronterera, la política de protecció i la penal i els mitjans de comunicació dels quals es nodreix el racisme han racialitzat aquests infants fins i tot despullant-los de la seva infantesa i joventut
La trama de la regulació jurídica sobre la infància pivota en la protecció, mentre que la trama jurídica migratòria és eminentment securitària. Aquesta dicotomia conceptual de les categories menor no acompanyat vs. migrant és una qüestió clau en la seva construcció categòrica. La maquinària fronterera, la política de protecció i la penal i els mitjans de comunicació dels quals es nodreix el racisme han racialitzat aquests infants fins i tot despullant-los de la seva infantesa i joventut. Han contaminat la seva existència amb representacions criminalitzades de la immigració adulta i han promogut la creació d’una categoria de (pre)judici constant, que ha servit com a prova de càrrec per a legitimar tant l’abandó més feroç de les administracions de protecció, com les sentències inculpatòries en referència a la seva “violència inherent”. Ells sempre són culpables fins que es demostri el contrari. Són culpables de tenir un mòbil. Són culpables de tenir unes sabatilles bones. Són culpables de caminar pel carrer com si pertanyessin. Són culpables de creure’s persones amb dret(s); fins i tot a unes bones sabatilles i un mòbil.
Aquest imaginari que pesa sobre ells ha aconseguit legitimar totes les mesures profundament violentes; la segregació, l’exclusió, la discriminació i els intents d’eliminació que recauen sobre ells i a les quals s’enfronten de manera quotidiana.
Algunes d’aquestes mesures es refereixen a un racisme institucional de facto: la creació d’un circuit específic per als Menors No Acompanyats (MNA) en el sistema de protecció amb l’entrada via policial i l’adjudicació d’un Número d’Identificació Policial (NIP); la creació de centres exclusius per a MNA; protocols discriminatoris d’actuació tant de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), de la Fiscalia de menors o de la Policia, com les proves d’edat, les incoacions d’expulsions, les identificacions agressives o les detencions il·legals; interpretacions creatives de la legislació en matèria de protecció jurídica del menor, com no establir un desemparament jurídic de facto, ni assumir tuteles o simplement no regularitzar-los. Al seu torn, són educadors i treballadors socials, fiscals, jutges, metges, policies i buròcrates diversos els que han assumit el paper executor d’aquesta maquinària i s’han encarregat que la seva quotidianitat no estigui exempta d’aquesta lògica racial de control i criminalització. Ho fan a través de paraules com prevenció, acolliment, protecció i benestar.
Cal acabar amb el deliri d’un sistema que maltracta a nens i adolescents i els diu “violents” a ells. Als qui donen ales, acullen i protegeixen un sistema que transmet odi als nens, a ells: “cal penjar-los”.
