Des del menjador d’un pis compartit es pot descriure tota l’angoixa del nostre present. I, seguint Brecht, amb quatre tarimes en tindrem més que de sobra per donar un bon cop de puny a la panxa del teatre de bulevard. Això és el que aconsegueix al teatre Tantarantana la companyia Produït per H.I.I.I.T (es diu així, sí), amb un text elèctric i molt ben travat que ha escrit i dirigit Llàtzer Garcia. La meva violència és la versió lliure de Look back in anger, la peça de 1957 de John Osborne que esdevindria tot un fenomen teatral i el títol emblema dels dramaturgs coneguts com a angry young men. A l’obra original el protagonista, Jimmy Porter, era una mena de bocamoll irascible i trompeter, pura bilis enfonsada en l’avorriment d’un piset gris dels Midlands, on feia de venedor de dolços de dia i de Nietzsche d’estar per casa de nit: un autèntic maldecap per al seu entorn –algun crític el va comparar amb un working class Hamlet. Osborne es va empescar un personatge amb una personalitat insòlita, que anticipava els moviments juvenils crítics perquè era capaç de burxar rudament la política, la religió, el sexe i els costums de l’època. Ara, la protagonista es diu Judit, treballa servint copes en un bar i, com aquell Jimmy, tampoc no sap ben bé què fer les tardes de diumenge… ni cap altre dia de la setmana, de fet. La Judit no deu llegir el Time Out: Anar al CCCB? Fer un vermut? Anar al teatre o a un concert? Ella li diu al Sebi, el company de pis: “Tu vols fer coses, i jo vull fer algo!!”.
A l’obra original el protagonista, Jimmy Porter, era una mena de bocamoll irascible i trompeter, pura bilis enfonsada en l’avorriment d’un piset gris dels Midlands, on feia de venedor de dolços de dia i de Nietzsche d’estar per casa de nit
L’obra va encadenant les mil i una batalles que la Judit provoca amb el seu temperament, encès contínuament per una ràbia incontenible. Entre discussió i discussió, els joves es distreuen recordant i “representant” aquella vegada que van anar al teatre, busquen el significat de la paraula pusil·lànime al diccionari, o analitzen el sentit del títol de la pel·lícula Rebel sense causa, i més tard escolten embadalits una peça clàssica per a corda… A l’obra original els personatges eren uns desclassats a punt de convertir-se en beatniks, convivents d’un personatge “victorià” genial i de trets sociòpates, en un piset compartit trist, ple de revistes i pudent a tabac de pipa. En aquesta versió els joves en alguns moments semblen molt eloqüents i vitalistes, i se la passen filosofant i analitzant la situació amb claredat, en lloc de fumar, beure i remugar mentre escarxofats al sofà miren una sèrie de Netflix, perden el temps amb el mòbil, escolten un podcast d’humor o juguen als videojocs, que és el que pertocaria avui dia. Bé, al cap i a la fi som al teatre…
Però en tot cas no som en un capítol de Friends ni de Plats bruts: sense donar treva ni a la seva xicota, ni al germà d’aquesta, ni al company de pis, aquella gàbia de zoològic o racó de l’infern en què la noia sembla instal·lada s’amplia i ho afecta tot, pel motiu més atzarós i a la mínima de canvi. És la Judit una persona tòxica, o són els altres una colla de pusil·lànimes? El seu qüestionament continu de les coses persegueix simplement matxacar-ho tot, o és el primer pas per a quelcom més constructiu? La Judit sembla destinada a la desintegració i a l’ostracisme, perquè –en contra del prescrit i acceptat a la societat– ella creu que cal aturar-ho tot: que ja no serveix de res el “jo, jo, jo”, ni el “créixer, créixer, créixer”, ni el “fer, fer, fer”. Cal recordar que a Hamlet algun expert literat ja li va diagnosticar un desequilibri mental. En el cas de la Judit, el fet que aquesta angoixa es degui en bona part a un trauma familiar –tal com passava a l’obra original– resta ideologia i suma psicologia a l’assumpte. Però suposo que a la base de tota ideologia hi ha una psicologia determinada, oi? Ho pregunto perquè no ho sé.
Diria que aquest text va ser escrit durant el confinament, perquè trasllada a escena un ambient enrarit i claustrofòbic, ple de reflexions pertinents i de revisions molt ‘actuals’
Diria que aquest text va ser escrit durant el confinament, perquè trasllada a escena un ambient enrarit i claustrofòbic, ple de reflexions pertinents i de revisions molt actuals. L’agror lúcida i perillosa que desprèn està als antípodes de l’enginy capritxós i innocu tan comú als monòlegs còmics. Què seria l’oposat de la stand-up comedy? La lay-down tragedy? Entre el melodrama adolescent, la tragicomèdia juvenil i la psicoanàlisi de pica de cuina, el dibuix de la ràbia i el desencant acaba fent diana: l’apuntem a la llista de retrats generacionals reeixits juntament amb aquell Litus del 2012 (de Marta Buchaca), que tractava amb sensibilitat l’amistat i el dol, i també amb Les bones intencions del 2003 (de Roger Bernat), que explorava melancòlicament el tema del compromís. Parlant ara de la “nostra” situació, que l’obra de teatre reflexa prou bé: Si ja està clar que de l’enclaustrament-confinament pandèmic no en sortirem convertits en “millors persones”, sinó més porucs i atomitzats, potser sí que caldrà almenys, com diu un dels personatges de l’obra, començar a desaprendre-ho tot i anar soltant llast. Per això en la ràbia de la Judit, que pot ser un veritable mal de queixal, hi ha qui també hi veu una arma valuosa, capaç de cremar tot el que és sobrer amb una sola guspira.
L’espectacle sap mostrar el calidoscopi en escala de grisos de les angoixes d’una joventut en stand-by, que no sap què fer-ne de tantes informacions acumulades ni de tanta energia sense ús ni direcció. Una generació que emmascara la ganyota sota el somriure d’una selfie feta amb el flaix de la precarietat, en el moment precís en què s’adona de la magnitud de la crisi, quan el futur va desfilant cap al passat… sense haver deixat cap fruit ni cap rastre en el present: heus aquí el drama. És en la foto de l’estira-i-arronsa d’una visceralitat ni cínica ni nihilista que l’obra també sap brillar i fer pampallugues, encenent-se i apagant-se. Les fa en un escenari ras i nu, amb unes interpretacions molt orgàniques i endollades –Daza, Ossó, Torns i Torrecilla: totes controlant-ho tot en tot moment–, amb un text que va teixint l’allau de diàlegs, monòlegs, discussions i estirabots sempre amb una parla contemporània i poc teatral, d’un realisme sec, a seques, i amb un ritme que va puntuant el doll de paraules, paraules i més paraules amb les pauses emocionants i els moments tendres, realment aconseguits gràcies als entremesos.
