El 27 d’abril, el Cos Nacional de Policia espanyola va detenir deu joves del barri pamplonès d’Arrotxapea i els va acusar de formar un “grup criminal” i de cometre “desordres públics”. La notícia no hauria passat d’aquí si no fos perquè en l’atestat policial que consta a la instrucció del jutjat número 5 de la capital navarresa se’ls vincula a una desconeguda “escissió d’ETA”.
Malgrat que els detinguts tenen edats que oscil·len entre els 20 i 25 anys, de manera que eren adolescents quan l’organització armada va cessar l’activitat, per mitjà d’aquesta operació l’ombra d’ETA ha tornat a planar en l’imaginari col·lectiu, alimentada per uns mitjans que especulen reiteradament sobre la suposada intenció d’IBIL (Iraultzaileen Bilguneak) i ATA (Amnistia eta Askatasuna) de reprendre la violència.
Encara avui, alguns rotatius asseguren que aquests corrents de l’esquerra abertzale estarien preparant el retorn a les armes després de desmarcar-se de l’estratègia recollida en la ponència “Zutik Euskal Herria”, el document amb el qual el moviment va apostar el 2010 per la desaparició d’ETA. No sols això. Escudant-se en fonts de la lluita antiterrorista, la Cadena SER va assegurar fa poc que aquests grups, partidaris de l’amnistia de tots els represaliats, tenen sota custòdia seixanta pistoles i altra munició que haurien robat dels zulos que ETA tenia al País Basc i que, per mitjà dels Artesans de la Pau, va lliurar a les autoritats l’any 2018.
Els aparells de l’Estat atien el fantasma d’ETA amb l’ànim de justificar accions repressives dins i fora del País Basc
Aquest és el context en què es troba el País Basc, on mentre la majoria social i sindical, les persones preses i l’esquerra abertzale advoquen per una solució dialogada al contenciós, els aparells de l’Estat atien el fantasma d’ETA amb l’ànim de justificar accions repressives i, d’aquesta manera, debilitar l’independentisme, quan no empènyer a què els grups més refractaris a la línia adoptada pel moviment agafin de nou les armes.
Primeres pedres en el camí
El 20 d’octubre farà una dècada que ETA va cessar la seva activitat i va atendre les peticions formulades en la Declaració de Brussel·les (signada el 29 de març de 2010 amb l’aval de personalitats com Brian Currin i Desmond Tutu) –impulsada pel Grup Internacional de Contacte (GIC)– i la Declaració de Gernika (25 de setembre de 2010), on el conjunt del nacionalisme basc –tret del PNB– va exhortar l’organització a girar full a la violència i crear un escenari que donés pas a una negociació amb l’Estat espanyol. Una demanda que va concretar-se el 10 de gener de 2011, quan, de manera unilateral, el grup armat va decretar una treva “permanent i verificable”.
A partir d’aquí, tot va accelerar-se: Sortu (la nova marca de l’esquerra abertzale) va ser legalitzada, el GIC va crear la Comissió Internacional de Verificació (CIV), i el 27 d’octubre de 2011, el Palau d’Aiete de Sant Sebastià va acollir la famosa conferència de pau gràcies a la qual, tres dies més tard, ETA cessava l’activitat de forma definitiva.
Han passat deu anys d’aquella decisió, i no obstant les iniciatives de distensió i reconciliació promogudes per la societat basca, l’alta magistratura i els executius espanyols mantenen la divisa de la confrontació i el boicot contra qualsevol iniciativa que permeti resoldre les conseqüències de la violència i abordar-ne les causes.
De fet, dos anys després de l’anunci d’ETA, el govern del Partit Popular va ordenar que es prohibissin les trobades restauratives que, entre 2010 i 2011, havien tingut lloc entre els reclusos de l’organització armada que volien penedir-se dels seus crims i els familiars de les seves víctimes. Aquestes trobades, coordinades pel govern basc, significaven el primer gest amb vista a un escenari de distensió.
En aquesta dinàmica s’inscriu la detenció de divuit membres d’Herrira i el procés contra les herriko tabernes
També en aquesta dinàmica s’inscriu la detenció, el 13 de setembre de 2013, de divuit membres d’Herrira i la suspensió d’aquest moviment creat arran de l’alto el foc definitiu d’ETA, així com el procés judicial contra les herriko tabernes. Una causa instruïda directament per l’Audiència Nacional que va portar una vintena de dirigents abertzales a ser condemnats a tres anys de presó per un delicte d’integració en banda armada i el decomissament de 107 locals.
Casualment, aquestes actuacions es produïen al ritme que l’independentisme feia passos pel que fa al reconeixement del dany causat. Ho va fer el Col·lectiu de Presos i Preses Polítics Bascos (EPPK), amb un manifest presentat a la Sala Elai-Alai de Gernika el juny de 2012, i al cap d’uns mesos, quan els portaveus independentistes Pernando Barrena i Txelui Moreno van manifestar, en el marc del fòrum celebrat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, la necessitat de desterrar la violència que havia polaritzat la societat basca.
A tot això cal afegir que el juny de 2013, Lokarri i Bake Bidea van impulsar la creació del Fòrum Social, el coixí ciutadà des del qual se substanciava el desig majoritari d’assolir una pau justa i duradora. La plataforma va esdevenir el Fòrum Social Permanent l’any 2016, i s’hi van incorporar Etxerat, ELA, LAB, CCOO i el moviment de dones Ahotsak, entre d’altres. Ha rebut el suport de nombrosos organismes de dret humanitari i ha impulsat desenes d’experiències per permetre a la població establir un diàleg honest a fi de superar recels i desconfiances mútues.
63 ex-preses van assumir l’any 2014 davant la premsa “tota responsabilitat pel que fa a les conseqüències del conflicte”
De fet, fruit de les recomanacions aprovades pel Fòrum Social Permanent, el 28 de desembre de 2013, els portaveus de l’EPPK van emetre una declaració en què admetien el dolor causat per les accions d’ETA, i a col·lació d’aquest pronunciament, el 4 de gener de 2014, 63 ex-preses excarcerades arran de derogar-se la doctrina Parot van comparèixer a Durango per afirmar, amb tota solemnitat i davant un núvol de periodistes: “Assumim tota la nostra responsabilitat pel que fa a les conseqüències del conflicte”.
Ofensiva contra els anhels de pau
En resposta a aquests gestos, la judicatura i els cossos de seguretat de l’Estat no van fer sinó intensificar les accions per dinamitar el camí que s’anava gestant. Quatre dies després de l’acte de l’EPPK, el magistrat de l’Audiència Nacional Eloy Velasco –exdirector general de Justícia de la Generalitat Valenciana durant els governs d’Eduardo Zaplana i Francisco Camps–, ordenava l’arrest de vuit dels advocats que estudiaven amb l’EPPK el sistema d’excarceració que, com havia acceptat el mateix col·lectiu, es realitzaria de “manera legal, esglaonada, mitjançant compromisos individuals i en un temps prudencial”. Sota l’acusació que els lletrats actuaven d’enllaç entre l’organització armada i els seus presoners, s’avortava una interlocució fonamental per desbloquejar la situació dels reclusos.
Aquell mateix any, el jutge Ismael Moreno va citar a declarar els membres de la Comissió Internacional de Verificació
També en aquesta línia, el jutge de l’Audiència Nacional Ismael Moreno va citar, el febrer de 2014, els membres de la Comissió Internacional de Verificació (CIV), que un mes abans havien comparegut a Bilbao per anunciar que ETA havia segellat una quantitat determinada d’armes i explosius. Per aquest grup d’experts, constituït el 2011, això representava l’avantsala del desarmament complet de la banda. Des de cercles mediàtics més reaccionaris es va acusar la CIV de col·laborar amb ETA i es va comminar els seus representants a identificar les persones amb qui s’havien trobat.
Aquesta ofensiva va venir seguida d’arrestos d’activistes que ja estaven desmobilitzats i, novament en el terreny judicial, la decisió de l’Audiència Nacional espanyola i el Tribunal Suprem de rebutjar la decisió marc de la Unió Europea que exigia que els estats acumulin les penes de presó als condemnats a dos països diferents, cosa que afectava alguns membres d’ETA.
Sense oblidar, per l’enorme repercussió política i social, els coneguts com a “fets d’Altsasu”, arran de la batussa que vuit joves d’aquesta localitat navarresa van tenir amb agents de la Guàrdia Civil de paisà la nit del 26 d’octubre de 2016. Aquests incidents, que van dur la jutgessa Carmen Lamela a ordenar l’ingrés a presó de sis d’ells i el Tribunal Suprem a imposar-los penes de fins a nou anys de presó, evidenciava altre cop l’estratègia de l’Estat d’erosionar el procés de pau.
La Guàrdia Civil i la gendarmeria francesa van detenir cinc pacifistes que feien el segellat i inventariat de la munició d’ETA
Només així s’explica també l’operació que, el desembre d’aquell 2016, la Guàrdia Civil i els serveis interiors francesos van realitzar a la localitat de Luhuso (el País Basc del Nord) per detenir cinc coneguts pacifistes que participaven del segellat i inventariat de la munició d’ETA. Igual que en anteriors situacions, els arrestos van ser utilitzats per l’aleshores ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, com a base per acusar aquests voluntaris –impulsors dels Artesans de la Pau que farien possible el desmantellament dels arsenals– de formar part d’ETA. També llavors, nombrosos partits i institucions basques van expressar el seu estupor per l’actuació policial, que arribava només quinze dies després que l’organització armada hagués manifestat la voluntat de “deixar en mans de la societat civil el procés d’inutilització de les armes”.
Amb tot i aquestes operacions policials, el 8 d’abril de 2017, un nodrit grup de voluntaris d’Artesans de la Pau i Bake Bidea van fer possible el Dia del Desarmament a Baiona, en què la CIV i la gendarmeria francesa van certificar sobre el terreny les armes lliurades per ETA. Com és conegut, fruit d’aquella jornada històrica el 4 de maig va tenir lloc la Conferència de Kanbo, on sense la presència de cap autoritat espanyola, ETA va anunciar formalment la seva dissolució.
Les “constructores de pau” han habilitat espais perquè la ciutadania debati sobre les ferides que ha generat el conflicte
Així és com han transcorregut aquests deu anys sense violència, durant els quals l’intent de l’Estat espanyol de bloquejar el procés de pau ha conviscut amb les dinàmiques civils que han fet possible la desaparició d’ETA i el fet que la societat pugui avançar a poc a poc cap a la reconciliació i la normalització polítiques. Un camí en el qual ha sigut decisiva la perseverança de les zubiegileak (constructores de ponts) a l’hora d’habilitar espais perquè la ciutadania debati sobre les ferides que ha generat el conflicte i les vies per resoldre’l de manera democràtica.
Passada una dècada, els avenços sembla que comencen a donar fruits, però també persisteix l’obstinació de l’Estat i els seus aparells a recórrer al mantra d’ETA per entelar el procés de pau. N’és una prova l’arrest de tres persones l’octubre de 2019 a qui l’Audiència Nacional espanyola acusa d’estar vinculats a un zulo d’explosius que ETA havia abandonat fa més d’una dècada al municipi alabès d’Arraia-Maeztu. O la mateixa operació que ha posat els joves d’Arrotxapea en el punt de mira com a presumptes integrants d’una inexistent “escissió d’ETA”. Un guió que, tot i el temps transcorregut, continua sent l’arma llancívola amb què l’Estat espanyol pretén dividir la societat basca, que, malgrat això, es manté determinada a deixar enrere la violència, propiciar espais de concòrdia i reclamar les eines necessàries per decidir amb llibertat el seu futur polític.
TERESA TODA Portaveu del Fòrum Social Permanent
“Hem de portar a les institucions la dinàmica de convivència que ja es viu als pobles”
La política d’allunyament té els dies comptats?
La situació política al País Basc s’ha capgirat, ja res justifica l’allunyament dels presos de casa seva. Però, encara ara, llegim interlocutòries de l’Audiència Nacional (AN) que fan referència a persones pertanyents a ETA. I jo penso: “A veure, senyor, que fa tres anys que no existeix!”. La situació ha canviat moltíssim, però no podem preveure el futur o el que podria passar si el govern de Madrid canviés de signe polític. De moment, sembla que sí: la política d’allunyament s’està acabant. En aquest camí, esperem que hi intervingui la transferència de la gestió de les presons que s’ha de materialitzar en els mesos vinents. Nosaltres insistim que tots els presos han d’estar aquí. És fonamental que el procés de reintegració social es pugui completar al seu entorn, on la gent té un suport material, emocional i laboral.
S’estan apropant presos, però, alhora, se segueix aplicant una política penitenciària d’excepció…
“Algunes juntes de tractament de les presons estan posant traves purament ideològiques a la progressió de graus”
La dificultat ara està en com es fa la progressió de segon a tercer grau, o fins i tot de primer a segon grau. Algunes juntes de tractament de les presons estan posant traves purament ideològiques a la progressió de graus. També ho fan algunes sales, jutges i jutgesses de l’AN, que estan encara en paràmetres de confrontació armada d’un passat que ja no existeix, o de venjança.
El Col·lectiu de Presos i Preses Polítics Bascos ha fet prou autocrítica?
Crec que s’han fet passos molt importants. Als escrits personals que cada pres i presa està presentant a les presons per l’evolució de grau queda molt clar el reconeixement del dolor causat i crec que són passos importants, juntament amb la voluntat de contribuir a un procés de pau que sigui digne i complet.
Quina és la gran assignatura pendent?
Enfortir els consensos actuals, continuar la feina que fa el Fòrum Social Permanent de teixir xarxes subjacents que no es veuen, però són molt importants. Cal donar l’atenció adequada a les víctimes que fins ara no s’han visibilitzat, sobretot a la gent que ha patit tortures, una qüestió gravíssima i terrible. Després, tractar de mirar cap a un futur diferent. Hi ha una batalla pendent que és la que s’anomena del relat. Però potser hauríem de parlar en termes d’una convivència que ja es nota a la societat civil. Als pobles petits ja no hi ha la tensió que hi havia fa uns anys, la gent fa temps que viu més tranquil·la i parla més entre diferents. Hem de fomentar això a escala local, mantenir-ho i portar aquesta dinàmica a totes les institucions.
Quins són aquests consensos necessaris?
És molt important acceptar que cap conflicte té un únic relat, i aquest tampoc. Hi ha molta tendència a simplificar-ho en bons i dolents, mentre hi ha moltes gammes de grisos. Això faria que tothom estigués predisposat a participar i parlar. A més, aquest conflicte ha tingut i té unes arrels polítiques que encara reclamen una solució.
AMALUR ÁLVAREZ Portaveu de la Plataforma Cívica Gure Esku Dago
“La clau és fomentar el diàleg per empènyer cap a la solució del conflicte”
En la perspectiva que donen deu anys d’absència d’ETA, quina anàlisi fas?
Nosaltres vam sorgir el 2013 per explorar la via pacífica i democràtica que s’obria per resoldre el conflicte. Crèiem necessari impulsar-la d’acord amb aquests principis i aprofundir en el paper de la població com a agent de canvi social. És un treball que ha avançat molt després d’un llarg aprenentatge.
Amb tot i aquest esforç, l’Estat espanyol es manté en l’immobilisme. Com se supera aquest escull?
“Queda molt per recórrer en termes de pedagogia, és cert; però l’empoderament civil ens fa ser optimistes”
La clau és fomentar el diàleg perquè, entre tots, empenyem cap a la solució del conflicte. Queda molt per recórrer en termes de pedagogia, és cert; però l’empoderament civil ens fa ser optimistes, tant per evitar que l’Estat condicioni la voluntat de la majoria de sanar les conseqüències que hem patit a causa de la violència, com per construir un País Basc on tothom convisqui de forma democràtica.
Quin altre repte destacaries?
Sens dubte, compaginar l’agenda social amb la política, perquè així com nosaltres plantegem escenaris a llarg termini, les forces polítiques estan instal·lades en el curtterminisme i els cicles electorals.
La tasca de Gure Esku Dago (És a les nostres mans) és abordar les arrels del contenciós. La població i les institucions estan alineades pel que fa a aquesta voluntat?
Cada vegada més sectors reclamen tenir eines per solucionar les qüestions que ens afecten com a poble. Ara per ara, i fruit d’aquest treball pedagògic, gairebé un 80 % de la societat ja és partidària de decidir el futur del País Basc sense ingerències i en plena llibertat.
Quina estratègia ha de permetre exercir aquest dret?
Nosaltres hem de continuar enfortint el muscle social compromès amb aquest desig. I després, naturalment, l’Estat ha de facilitar els instruments per fer-ho possible. Si vol exhibir-se com un estat democràtic, tard o d’hora no tindrà altre remei que oferir-los. L’important és que, dins del País Basc, ja hem posat la mirada en el futur. Perquè, si bé el passat ens obliga a construir una memòria inclusiva, estem en la fase d’emprendre accions perquè les institucions es moguin i puguem exercir l’autodeterminació.
Les consultes populars que vau convocar en diversos municipis i l’actual recollida de signatures van en aquesta línia?
Ajuden a evidenciar l’aposta majoritària del poble per decidir el seu futur. Una demanda que, com s’ha comprovat, Catalunya i altres pobles també han posat sobre la taula els darrers anys i que, si no es materialitza amb una entesa entre les parts, al final s’acaba canalitzant de forma unilateral i amb una posterior negociació. Aquest és l’horitzó que, amb el pas del temps, més sectors han acabat compartint.
