Primer va ser el verb, diuen. I després la ciència, que ha instrumentalitzat aquest verb per construir el seu relat. Pau Riba, a Història de l’Univers, assaja sobre com retornar la paraula al centre, ara la literària, per passar revista a totes les respostes a les grans preguntes que s’ha fet la humanitat sobre allò que l’envolta i sobre ella mateixa. No és gaire agosarat dir que el llibre es divideix en dues parts. La primera va des del “gran esternut” fundacional –el big bang– fins a l’aparició de la raó humana
i, per tant, de la possibilitat d’explicar el tema del llibre. La segona té la humanitat al centre, entesa com a organisme que pertany a la Terra –i no a l’inrevés–, i que té com a característica fonamental la capacitat de reflexió, és a dir, la consciència de si mateixa.
Amb un reguitzell de disquisicions filosòfiques, etimològiques i enraonades, Riba construeix una narració sobre tot un magma de coneixements amb plena consciència del llenguatge verbal; una manera honesta –potser l’única– de fer-ho.
