–El meu relat parlarà d’un noi que està participant en un camp de treball.
—Inspirat en tu mateix?
—No. Jo pensava en Marcus, el voluntari txec que sempre ho veia tot impossible.
—Marcus, el pessimista? I a veure, com anirà el relat?
—El protagonista, a qui direm Mike per no fer al·lusions directes, està netejant un camí i topa amb una pedra que, per molt que ell ho intenta, no pot treure del mig del pas. Al cap d’una estona abandona i diu que és impossible moure aquella pedra, però llavors cada nit somia amb una veu que li diu on buscar ajuda, i cada matí prova diferents eines que troba als llocs que li indicaven en somnis, però sense adonar-se que l’ajuda de què parlava la veu eren, en realitat, els companys.
—I… Llavors, entre tots treuen la pedra?
“El que passa és que no m’acaben de sortir les paraules. Em queda sempre massa enrevessat i crec que no s’acaba d’entendre. I si m’intento explicar massa, llavors el relat queda massa llarg i em passo amb el nombre de paraules”
—Ho havia pensat, però és massa previsible, no? Em falta donar-li un gir final, alguna cosa que el lector no s’esperi i el faci reflexionar. Acabar amb una frase lapidària, que reflecteixi els valors del voluntariat, que li doni una volta més al discurs d’“entre tots ho podem tot”. Que parli de què l’important és posar el cor en allò que fem i compartir-ho amb els altres, no només pel fet d’assolir l’objectiu de manera cooperativa i amb major facilitat, sinó per la satisfacció de compartir el repte en si.
—Sona complicat, però pot quedar bé.
—El que passa és que no m’acaben de sortir les paraules. Em queda sempre massa enrevessat i crec que no s’acaba d’entendre. I si m’intento explicar massa, llavors el relat queda massa llarg i em passo amb el nombre de paraules. Per no parlar de com de malament que em va l’ordinador. L’altre dia es va apagar sol i se’m va esborrar el que havia escrit fins llavors. Gairebé dues hores a les escombraries. Com si em sobrés el temps i no tingués altres coses a fer. Piles de feina que se m’acumulen mentre jo em barallo amb aquesta historieta que tinc la sensació que no porta enlloc, que no val la pena seguir buscant paraules que no volen sortir.
—No et creuràs a qui em recordes… Ho deixes per impossible?
Vaig mirar la veu que em desafiava des del mirall. Li vaig somriure i vaig anar a buscar l’ordinador, disposat a aplicar-me l’aprenentatge que, tants mesos després, encara m’oferia el camp de treball del darrer estiu. Que tant és si són pedres o paraules, un impossible es forja dins el cap.
