Entre els mesos de maig i juny, a les terres de Ponent arriba una riuada d’homes amb bosses de plàstic que guarden una manta, motxilles brutes de pols, maletes atrotinades i mirades esquives. Són els temporers de la fruita. La majoria immigrants africans: algerians, marroquins, senegalesos, malians… També un nombre important d’immigrants europeus, però els d’aquella Europa a qui no volem mirar als ulls: Romania. Els temporers es veuen anant amunt i avall, entrant i sortint de l’estació d’autobusos, de les ETT o de les oficines dels sindicats agraris. Els trobem asseguts a les places, on algú els parlarà d’una possible feina o d’un racó a recer de la pluja per poder dormir.
Alguns d’ells faran sort: treballaran tres mesos per un escàs salari i tindran un sostre sota el qual descansar. Altres acabaran treballant però dormint en un dels campaments insalubres de la plana fruitera, en una cova, en una mina abandonada, en un magatzem entre tractors o als carrers de la ciutat.
Els temporers dormint al carrer i els sindicats agraris sol·licitant a la UE poder llençar tones de fruita per evitar la caiguda de preus són les dues cares de la mateixa moneda: l’agroindústria de l’exportació que sota el paraigua del capitalisme salvatge s’empassa la vida
Hi ha dues imatges que es repeteixen cada estiu a Lleida. La primera és la dels temporers dormint al carrer, gent que treballa de sol a sol collint fruita i que ha de descansar sobre cartons. L’altra imatge arriba unes setmanes després, quan els sindicats agraris sol·liciten a la UE poder llençar milers de tones de fruita per evitar la caiguda de preus. Són les dues cares de la mateixa moneda: l’agroindústria de l’exportació que sota el paraigua del capitalisme salvatge s’empassa la vida.
Durant tres dècades la fruita ha estat el motor econòmic de les terres de Ponent. Als anys 80, les explotacions agràries familiars de la plana de regadiu van trobar en la fruita de pinyol el camí per tecnificar-se i condicionar les terres a la intensificació. El cost social i mediambiental del canvi ha estat molt elevat i ha acabat esdevenint un model insostenible. El creixement exponencial dels arbres fruiters ha anat aparellat a la pèrdua de terra dedicada a altres conreus. Les explotacions s’han endeutat intentant seguir el ritme modernitzador que marquen els grans agroexportadors de la fruita. El mercat els demana mercaderies cada vegada més barates per a consumidors llunyans. La producció d’una alimentació diversificada, per al consum de proximitat, gairebé ha desaparegut.
El neoliberalisme fa l’agost a les campanyes agràries a Catalunya. Les grans empreses exportadores recullen els beneficis sense haver d’assumir els costos de producció. Elles marquen els preus, el tipus d’arbres a plantar, la qualitat i el model productiu. I la pagesia assumeix els costos posant la terra, la feina i la maquinària a disposició del mercat. L’administració assumeix amb diners públics la construcció de grans infraestructures: el canal Segarra-Garrigues, les duanes per a l’exportació, les llotges agropecuàries, etc. Catifa vermella per a un model que depreda terra, aigua i persones i que ens deixa sense la capacitat d’alimentar-nos.
La llei d’estrangeria transforma persones en mercaderies i deixa milers de treballadors sense sostre, l’aparició de casos de tràfic d’éssers humans i persones treballadores sense contracte o sense papers collint catorze hores al camp
I l’última –però fonamental– peça de l’engranatge: la llei d’estrangeria, que transforma persones en mercaderies. A la plana fruitera arriben cada estiu més de 22.000 persones temporeres, la majoria immigrants. Bona part de la pagesia garanteix el conveni laboral, que és de 6,18 €/h bruts sota el règim especial agrari, que no dóna dret a atur o a accedir a ajudes socials. Així mateix, també hi ha un nombre prou significatiu d’ocupadors que el vulnera sistemàticament. El resultat són milers de treballadors sense sostre, l’aparició de casos de tràfic d’éssers humans, persones treballadores sense contracte o sense papers collint catorze hores al camp. Persones lliurant una batalla diària pel sosteniment de la vida.
Els temporers immigrants no voten, molts no tenen dret a sindicar-se ni a reivindicar-se. L’administració acostuma a tancar els ulls a la ignomínia i permet l’engreix de les agroexportadores. Quan no convé més mercaderia humana apareixen les batudes policials o la pressió al carrer a través dels serveis de neteja municipals (sic). Llavors s’inicia el procés d’expulsió cap a altres campanyes agràries: la verema al Penedès o la Rioja, el cítric a València, la maduixa a Huelva; o bé als CIE. Els temporers són els indispensables, sempre abocats al nomadisme i sense garantia de drets laborals i socials per a poder arrelar-se a la terra. Al sector agroalimentari neoliberal li són indispensables persones en situacions de semiesclavatge per poder assegurar-se un màxim de beneficis.
La societat catalana es troba immersa en un procés de repensar-se com a país. Cal fer bé els deures i construir un model agrari que respecti la terra, que asseguri el futur de la pagesia, que fomenti el consum de productes de qualitat –agroecològics i amb garantia de drets socials i laborals– i un control de fronteres que ens humanitzi a través de la protecció de les persones. L’agricultura que necessitem és la que posa la vida al centre de tot.
