“Hem d’admetre que el batlle està fent algunes coses bé”. Des que a les darreres eleccions municipals l’extrema dreta va guanyar Perpinyà, ara fa un any, he estat conscient que tard o d’hora sentiria algú pronunciar aquesta temuda frase, però reconec que no me l’esperava en aquell context. Va passar durant un sopar entre veïns, un d’aquests vespres en què tot s’improvisa i, després de vigilar com els nostres fills juguen junts, ens vam dir “Eh! Continuem xerrant tot fent l’aperitiu?”. Una cosa va portar a l’altra i de cop ja no parlàvem de nens, escola o banalitats del carrer, sinó de política de la vila. La conversa es va encendre i aquella nit vaig anar a dormir amb un nus a l’estómac.
Tot antifeixista coneix i repeteix el lema “al feixisme no se’l discuteix, se’l combat i destrueix”, però què fer quan algunes actituds, pensaments o comentaris feixistes s’introdueixen en el teu espai proper i es colen, com en el meu cas, a la xarxa veïnal de suport que tant de temps hem tardat a teixir? Fa mal saber que aquells veïns amb qui has fet sopars ocupant el carrer, amb qui pots comptar per guardar els nens o portar-los al parc o a l’escola, aquells amb qui comparteixes les verdures de l’hort o et reguen les plantes quan no hi ets, poden avalar la política del batlle d’extrema dreta de Perpinyà: Louis Aliot. En una època tan estranya com aquesta que ens ha tocat viure, els veïns han estat de gran ajuda i, a vegades, l’única interacció social possible durant els confinaments. Doncs, què fer?
No és estrany veure que alguns sectors de la societat –més enllà del seu electorat– es permeten defensar la política d’Aliot i el seu partit, ja que han sabut allisar i amagar el discurs xenòfob, racista, homòfob i masclista
No és estrany veure que alguns sectors de la societat –més enllà del seu electorat– es permeten ara de defensar la política d’Aliot i el seu partit (Rassemblement National), ja que aquests últims han sabut allisar i amagar el discurs xenòfob, racista, homòfob i masclista que podien tenir als anys 1980 i 1990. La seva estudiada estratègia d’apaivagament té com a únic objectiu esdevenir “acceptables” per arribar al poder i, malauradament, van guanyant terreny a la nostra ciutat. Aquesta tàctica de dissimulació va consistir, en el cas particular d’Aliot, a presentar-se sense etiqueta, conformant una llista on no hi havia gaire militants de RN. El fet que ja no fos el company sentimental de Marine Le Pen va ajudar a difondre aquesta imatge “moderada”. A la seva elecció va contribuir, de manera indirecta, l’abstenció dels votants d’esquerres que va trencar així el pacte no-escrit de fer barrera a l’extrema dreta votant sempre, en la segona volta, a les altres opcions democràtiques. Però la dreta francesa cada vegada és més radicalment de dretes i a Perpinyà feia anys que ho vèiem amb l’antic batlle Jean-Marc Pujol, peunegre, ultranacionalista francès, nostàlgic de l’Algèria colonial i promotor de polítiques ultraliberals. Com diu l’amic Gautier Sabrià, sociòleg de Perpinyà, la tria final de la segona volta entre Pujol i Aliot va resultar entre “l’extrema dreta i la dreta extrema”, i això va desmotivar els electors.
El balanç d’aquest primer any de govern d’Aliot és desolador, però no sembla importar a tothom per igual, ja que les conseqüències romanen en l’àmbit del simbòlic i el no-tangible. Una de les primeres coses que ha fet ha estat un clar atac contra la identitat catalana, acabant amb el bilingüisme en les poques comunicacions de l’ajuntament on era tradició (invitacions a esdeveniments) i modificant l’escut de la vila amb les colors franceses al voltant d’un nou nom, “Perpignant la rayonnante” (la radiant) en comptes de “la catalane”. Ara, per primera vegada en molt de temps, ondeja cada dia la bandera francesa al Castellet, perquè no oblidem qui governa, i la foguera de Sant Joan ja no s’encén amb la Flama del Canigó, sinó amb un encenedor corrent. La guerra dels símbols sempre és una guerra silenciosa que només una part de la societat s’anima a interpretar i que, en general, passa desapercebuda pels mitjans de comunicació, però els antifeixistes sabem que en els símbols ens hi juguem molt. Mentre mirem de fer evident aquestes mesures, el ciutadà corrent de Perpinyà només veu que els carrers semblen més nets i omplen les xarxes socials d’atacs contra nosaltres del tipus “per què us preocupeu d’aquestes coses quan n’hi ha de més importants?”.
La guerra dels símbols sempre és una guerra silenciosa que només una part de la societat s’anima a interpretar, però els antifeixistes sabem que en els símbols ens hi juguem molt
El batlle emmiralla la societat perpinyanesa “fent coses”: passeja pels barris i fa promeses als veïns, arregla un problema de cantina escolar per aquí i fa un carril-bici per allà, obre museus en plena pandèmia i fa declaracions a favor de la cultura. En tot cas fa més que l’antic batlle, qui no acostumava a sortir del seu despatx. I així amaga a la societat la seva ànima purament racista. I quan no pot amagar-la, l’emmascara de compromís social com s’ha pogut comprovar en l’escàndol de l’hotel La Cigale, que no ha transcendit més enllà del diari local. Aquest cèntric i abandonat hotel, venut pels propietaris al Consell Departamental, ha estat requisat per l’Ajuntament per evitar que s’hi instal·li un centre d’acollida de menors refugiats no acompanyats. L’Ajuntament de Perpinyà, abusant del seu dret a requisar béns i amb una evident actitud intolerant, hi ha instal·lat una comissaria de policia municipal i un refugi per a dones víctimes de violència. De res ha servit que els tribunals hagin donat la raó al Consell Departamental, Aliot de moment no ha tornat l’edifici als legítims compradors, enarborant hipòcritament la bandera de la seguretat i del feminisme. No hem de negar que és un bon estrateg. El batlle va a poc a poc, mesura cada pas i l’embolcalla de falses banderes per semblar moderat en un intent d’arribar al poder central. D’això en tenim una prova evident: el congrés nacional del RN, on probablement Marine Le Pen presentarà oficialment la seva candidatura a les presidencials del 2022, tindrà lloc a Perpinyà el pròxim 3 de juliol.
Així doncs, el cap de setmana vinent, amb motiu del congrés del RN, el moviment antifeixista de Catalunya Nord crida a prendre el carrer i a participar de les mobilitzacions programades a la ciutat contra la intolerància. Però no hem d’oblidar que la lluita contra l’extrema dreta es jugarà a mitjà i llarg termini, més enllà d’aquesta data concreta. El feminisme ens ha ensenyat que la lluita contra el sistema patriarcal passa també per defensar-se dels quotidians “micromasclismes”, i si transposem això al cas que ens ocupa no podem deixar passar els “microfeixismes” que ens envolten, sigui amb els veïns, el botiguer o amb els companys de feina.
No podem deixar passar els “microfeixismes” que ens envolten, sigui amb els veïns, el botiguer o amb els companys de feina
Si ens sentim amb forces i en seguretat, hem de respondre sempre davant dels comentaris pro-Aliot i recordar quina és la història del seu partit, els seus lligams ideològics i què significa ser d’extrema dreta. Hem de cridar ben fort que l’edifici de l’antic hotel La Cigale ara no serveix de res, que només és una rentada de cara que mai funcionarà correctament perquè les associacions i entitats que treballen de fa anys amb víctimes de violència no hi participaran. Els hem de dir que els discursos d’odi que formulen les cares visibles del RN són culpables dels atacs, a tot l’estat, contra les dones, la comunitat LGBTQ+ i de l’assassinat de Clément Méric. I els hem de recordar que aquí, a Catalunya, totes som immigrants. I si no podem argumentar-ho en aquell moment, si no ens sentim amb forces de discutir, hem de verbalitzar l’atac a la nostra xarxa per tal de denunciar i posar el problema en evidència. No hem d’acceptar més ni una petita prova de feixisme abans que no sigui massa tard. Ni hem de deixar que la gent del nostre voltant s’ho cregui, ho difongui, ho defensi.
La lluita, doncs, s’haurà de dur a terme sobre dos fronts: la mobilització al carrer i la resposta quotidiana contra els microfeixismes. Busquem suport per plantar-los cara, perquè només ho podrem fer juntes, en xarxa, fortes i solidàries. No hem de callar i ens hem de donar suport. Per guanyar. Cuidem-nos!
