En paraules dels que viuen als voltants d’El Tarajal (Ceuta), en aquests moments, després que el 18 de maig del 2021 el rei marroquí retirés la vigilància fronterera i propiciés –i, fins i tot, animés– durant unes hores la fugida del Marroc de milers de persones, no només a peu sinó també amb pasteres, el que es viu ara és confusió i desconcert sobre el futur de la frontera i les relacions de veïnatge entre l’Estat espanyol i el nord del Marroc. El Tarajal, una platja marcada per la vergonya de les necropolítiques quan fa set anys, el 6 de febrer del 2014, 200 persones van intentar entrar a Ceuta nedant. Catorze van morir ofegades i una va desaparèixer quan la Guàrdia Civil va disparar pilotes de goma, pots de fum i salves, contra les persones que intentaven creuar. De les persones que van aconseguir arribar, 23 van ser retornades a través del pas fronterer, sense cap accés a assistència jurídica, el que es coneix com a “devolucions en calent”, malgrat que es podia tractar de menors o de possibles sol·licitants d’asil. El dia d’avui, tot i tancar-se i obrir-se les investigacions judicials en reiterades ocasions, segueix sense haver-hi justícia al cas d’El Tarajal.
Tot forma part de les necropolítiques Frontex, on a l’ordre de la seguretat nacional, Europa tanca els ulls als drets humans, i per netejar-se la consciència externalitza les fronteres en països com el Marroc o Mauritània a la frontera sud i Turquia a la frontera oriental. Per garantir que en territori europeu “es compleixen” els drets humans, subcontractem tercers països per evitar que les persones migrants arribin, així els dolents són ells. Traiem les concertines de la nostra part de la frontera, però paguem perquè les posin a l’altra banda.
Traiem les concertines de la nostra part de la frontera, però paguem perquè les posin a l’altra banda
I aquí les persones, que acaben sent les que menys importen esdevenen una arma llancívola entre les polítiques dels diferents països, que quan se senten traïdes o qüestionades, amenacen d’obrir les fronteres i desencadenar una reacció immediata de la Unió Europea. El mes de maig ha estat el Marroc que, de forma deliberada, va obrir la frontera per recordar l’Estat espanyol que davant de qualsevol pols polític ells tenen el control de la tanca (no és la primera vegada, però potser mai fins ara de manera tan descarada).
L’arabista Bernabé López García, en una entrevista a la publicació NIUS, analitzava aquesta obertura de la frontera com a reacció desproporcionada per l’acollida espanyola del cap del Front Polisario, “una resposta tan exagerada té un efecte bumerang per a qui l’ha concebuda”, verbalitzava Bernabé. Però també atribueix la “marxa dels menors”, com a vàlvula de sortida davant de la situació econòmica del nord del Marroc, i pel malestar que es viu al país pel recent reconeixement de l’estat d’Israel. Per l’arabista, el Marroc va establir relacions amb Israel a canvi d’un reconeixement per part dels Estats Units de la seva sobirania sobre el Sàhara, una decisió d’última hora del mandat de Trump, que cap país amb pes geoestratègic ha secundat i que l’administració Biden estudia revertir.
Instrumentalitzant els menors
El líder del Front Polisario va arribar a l’Estat espanyol el 18 d’abril, però la reacció del Marroc es va fer esperar un mes, justament quan s’iniciaven els bombardejos israelians sobre la franja de Gaza. El que es podria considerar una maniobra de distracció. D’altra banda, i per aquelles dates, a les ciutats frontereres del Marroc econòmicament ofegades pel tancament de les fronteres (Tetuan, Nador, Fnideq) s’havien viscut manifestacions on es reclamava solucions que no arriben. Per mitjà de les xarxes socials s’informava d’una imminent obertura de les fronteres i moltes persones, sobretot joves surten a la recerca de l’oportunitat. Com a conseqüència, el Marroc internacionalment projecta una imatge negativa, un país d’on els joves fugen per manca de perspectives, i l’Estat espanyol torna a mostrar davant les càmeres com efectua devolucions en calent.
A partir d’aquí, les posicions polítiques del Marroc i l’Estat espanyol, com en un partit de tenis, no deixen de sorprendre’ns. Mohamed VI dona instruccions perquè cada menor marroquí no acompanyat identificat retorni al Marroc, però paral·lelament sorgeixen notícies als diaris locals i a les xarxes socials de famílies que reclamen els seus menors amb documentació acreditativa, menors que volen retornar i el Marroc no els hi permet l’entrada. El govern de Pedro Sánchez fa un doble joc: per una banda es compromet a injectar diners al Marroc per controlar la frontera del nord d’Àfrica (trenta milions d’euros), però s’uneix a la UE per denunciar i condemnar el Marroc per la utilització dels menors i migrants en el que consideren una crisi política. El Marroc, ofès, decideix no obrir les fronteres marítimes amb Andalusia aquest estiu, al·legant raons de seguretat sanitària lligades a la COVID-19, l’anomenat “pas de l’estret”. I des de Madrid, amb el consentiment de la UE, es planteja demanar un visat per les habitants de les ciutats frontereres que fins ara estaven autoritzades a creuar sense necessitat d’aquest document (de les quals depenen les economies de les ciutats d’ambdues parts de la frontera). I en aquesta voràgine, la població marroquina i espanyola es veu afectada per un foc creuat que no sabem on ni com acabarà.
En tot cas, amb un reforç dels partits de l’extrema dreta i dels sentiments nacionalistes i d’odi vers l’altre d’ambdós països. I el més dur, els menors –aquest cop, canalla molt xica– com a arma política, que es veuen immersos en una situació de la Ceuta ratera d’on no poden escapar tret que facin risky, (amagar-se als vaixells que van a la península). Molta de la canalla segueix amagada per la ciutat per por a ser deportats, en situació de sensellarisme i màxima vulnerabilitat, i d’altres, a disposició de l’administració, malviuen en condicions d’insalubritat i amuntegament en espais poc apropiats i sense el personal adequat per atendre’ls, un extrem denunciat pels moviments socials i fins i tot pel fiscal de menors, Eduardo Esteban, que demana una solució pels mil menors que es troben en “magatzems” sense condicions i, mentrestant, a la península, els centres de menors buits, alguns d’ells tancats o en vies de tancament, ja que la clausura de fronteres en va frenar l’arribada.
Calen polítiques bilaterals, calen polítiques per millorar la vida de les persones, però en aquests moments el més important és l’interès superior del menor, i si Ceuta no pot assumir aquestes ràtios, la canalla hauria de poder desplaçar-se a la península (de moment només se n’han traslladat unes 200 persones), en un repartiment solidari entre les diferents comunitats autònomes per estudiar-ne cada cas i valorar el que sigui més convenient, però amb garanties, i amb respecte pels drets humans. És fins i tot viable que Ceuta en mantingués la tutela, però cedís la guarda a altres territoris.
Si bé l’arribada de la canalla es va produir majoritàriament en unes poques hores, no és certa la visió d’allau o invasió que s’intenta vendre des de l’extrema dreta. En el còmput anual, a causa dels diferents estats d’alarma d’ambdós països, no hi ha hagut més entrades de canalla que migra sola que en els anys anteriors, sinó ben al contrari. En aquest foc creuat no hi ha cap guanyador, però sí un clar perdedor: els drets humans i les llibertats.
