Ha dedicat gran part de la seva vida a conèixer el que passa mar endins, primer com a antropòleg i després com a periodista. Treballant a The New York Times va guanyar un Premi Pulitzer l’any 2009, i el 2015 va iniciar una sèrie de reportatges d’investigació sobre els buits informatius a alta mar, “més preocupat per les persones que no pas pel medi ambient o els animals”. Durant quaranta mesos ha recorregut més de 12.000 milles nàutiques arreu dels cinc oceans i altres vint mars, i ho ha recollit en el llibre Océanos sin ley. La última frontera salvaje (Capitan Swing, 2020).
Un de cada cinc peixos que es consumeixen s’ha capturat il·legalment i el mercat negre de productes del mar supera els 20.000 milions de dòlars anuals, segons les dades que reculls al teu llibre. Qui n’és responsable?
Tots en som responsables, però hi ha tres nivells diferents. El primer afecta els governs. El segon, els individus com a consumidors, però també com a votants, contribuents… I el tercer són els actors del mercat, institucions que es troben a mig camí entre els governs i els consumidors individuals, però que són grans compradors de quantitats enormes de peix. La meva sensació és que, tot i que la responsabilitat és compartida, els grans responsables i els que fan menys per canviar la situació són els actors del mercat. Grans empreses, com per exemple Walmart als Estats Units, que s’encarreguen de distribuir el peix a gran escala i inverteixen vint milions de dòlars en tonyines per poder proveir les grans cadenes hoteleres estatunidenques. Molts d’aquests actors són invisibles i, per tant, és més difícil fiscalitzar-los, ja que poca gent n’ha sentit a parlar. Si veritablement volem fer net amb la pesca il·legal, l’esclavitud al mar, els vessaments… els intermediaris del mercat són els actors que poden canviar la situació de la nit al dia.
Qui s’encarrega de fer complir les normes?
Aquí és on els altres dos grans actors entren en joc. Els governs poden aprovar lleis que s’apliquin sobre els intermediaris, que és el que haurien d’estar fent. Però un dels problemes en alta mar és que es tracta d’un espai extragovernamental, un entorn estrany on no hi ha un estat amb una jurisdicció clara. Els governs, però, poden requerir els grans proveïdors, com són Walmart i CP Foods als Estats Units, per posar-ne dos exemples, que garanteixin el compliment dels condicionants ambientals i laborals adequats i que, per tant, l’estàndard millori. És el que ja passa amb els “diamants de sang” [obtinguts en zona de guerra], la roba ètica o la tonyina la pesca de la qual es garanteix que no ha afectat poblacions de cetacis, coneguda com a tonyina dolphin safe. L’altre extrem som tu i jo, els consumidors. Tothom està molt ocupat i té cent coses per les quals preocupar-se, però hi ha gestos petits que poden contribuir al canvi. Podem votar aquells programes que continguin mesures al respecte i, com a contribuents, exigir a les institucions canvis en les seves polítiques i en les seves compres públiques. També podem contribuir en organitzacions que estiguin treballant en la matèria i podem prendre decisions com deixar de comprar peix o comprar-ne només d’origen local. Totes aquestes mesures pressionen el mercat.
En el teu llibre deixes clar que les condicions dels pescadors en alta mar no són gaire diferents de les del peix que persegueixen. En quin sentit?
El que és irònic és que la realitat és encara pitjor. No a totes bandes, però en molts vaixells, els mariners migrants que treballen a coberta (no els oficials) estan menys protegits que la càrrega que transporten als vaixells. A la marina mercant les condicions són una mica millors, perquè hi ha nombrosos sindicats que vetllen pel compliment de les normatives. Però a la flota pesquera, les treballadores tenen menys cobertura que les captures que atrapen, ja que les empreses reserven una part dels diners per si hi ha algun problema amb la càrrega, però no és així si un mariner té un accident greu o mor mentre treballa. Sobretot si es tracta d’un mariner indocumentat que ha migrat: no hi ha diners, no hi ha procediment, no hi ha advocats que puguin fer res al respecte. Ni les mateixes famílies, que en moltes ocasions es troben en llocs remots sense cap mena d’instrument per poder fer front a la situació. Per contra, si es tracta de dues tones de tonyina, algú a l’altra banda del telèfon voldrà saber quin és el problema amb la seva compra i posarà tots els mitjans per assegurar-se el benefici. Pel que fa a les captures, hi ha assegurances, pressions polítiques i lleis
i normes als contractes de negocis: es fixen compensacions si la càrrega s’entrega un dia més tard de l’acordat o si un 10 % del peix arriba en males condicions, per posar-ne alguns exemples. Si un treballador emmalalteix al mar o perd un braç en un accident laboral, tot sovint sense haver rebut la paga per la seva feina, no hi ha cap mena de codi per poder-lo protegir.
Dibuixes l’entorn d’alta mar com un lloc atroç, amb vulneracions constants dels drets humans i on fins i tot és possible posseir persones. Continua existint l’esclavitud als mars del segle XXI?
“No hi ha cap mena de dubte que l’esclavitud continua existint avui dia en diferents formes”
No hi ha cap mena de dubte que l’esclavitud continua existint actualment en diferents formes. Quan tu i jo pensem en l’esclavitud, pensem en persones encadenades, i aquest tipus d’esclavitud encara perdura. Al The New York Times vam publicar la història d’un pescador a qui van lligar durant tres anys al pal del seu vaixell, on el retenien com una propietat del capità. Tot i existir, les cadenes són rares en l’actualitat, però hi ha altres formes de captura de persones que són igualment vinculants. En la indústria pesquera, a llocs com el mar del Sud de la Xina o l’Àfrica Occidental, els lligams per deutes són molt habituals. Els mariners són gent molt pobra, que no té prou recursos per viatjar a les ciutats on han de pujar a bord per començar a treballar
i s’endeuten amb intermediaris. Els mariners estan obligats a treballar fins a saldar aquest deute. Els lligams per deutes són una versió enorme de l’esclavitud que funciona en la indústria pesquera i que està molt estesa al mar del Sud de la Xina, on aproximadament entre el 50 % i el 60 % dels treballadors estan afectats. També existeixen fenòmens com el shanghaiing, un tipus de segrest mitjançant el qual la capitania dels vaixells, quan veuen que no tenen tripulació suficient per emprendre una feina que pot durar mesos, contacten amb agents poc transparents perquè aconsegueixin treballadors a qualsevol preu. Aquests agents s’adrecen als prostíbuls i els karaokes dels ports, on els mariners cerquen les treballadores sexuals, que en molts casos han estat víctimes de tràfic de persones, i un cop els localitzen, els droguen fins que perden el coneixement i els transporten als vaixells, on els mariners es desperten sense altra alternativa que passar mesos al mar. Ho sabem perquè hem pogut parlar amb dues persones que han format part d’aquest procés. Aquestes persones són esclaves i n’existeixen milers.
Les situacions que descrius ara, però també al llibre, són escandaloses. Quina relació hi ha entre les vulneracions de drets humans que es donen a alta mar i la falta de comunicacions? Pot ser l’oceà l’últim forat negre informatiu al planeta Terra?
“Un 80 % dels productes que consumim arriba per mar, igual que el 50 % de la proteïna que ingerim”
Els pols o l’espai exterior són llocs que, com la mar, pertanyen a tothom i a ningú al mateix temps i són, d’alguna manera, entorns complicats, però no hi ha molta gent en aquests indrets. En canvi, hi ha 56 milions de persones que treballen als oceans. Un 80 % dels productes que consumim arriba per mar, igual que el 50 % de la proteïna que consumim… És un univers en auge on la gent viu i treballa, però que, al mateix temps, no compta amb ningú que faci complir la llei. Els crims ocorren contra persones i llocs que són els més invisibles. Tens una zona que, jurisdiccionalment parlant, està fora d’abast, sense policia, on la llei és tèrbola i cap govern té l’autoritat única. I com els crims ocorren tan lluny, hi ha molt poca llum sobre els casos. I això significa que estan fora del radar dels grups de defensa dels drets humans, periodistes i governs.
Ser corresponsal a terra ferma és molt més comú que ser corresponsal al mar. Què et va fer voler investigar sobre el que passa allà?
“El que em va captivar de la mar va ser aquesta tribu en diàspora transitòria que viu vides extremes”
Un aspecte té a veure amb el fet que era antropòleg abans que periodista. Això és important perquè des de petit m’han fascinat les illes que veia als mapes, sempre hi ha hagut alguna cosa fascinant en els petits punts perduts en la immensitat blava. Però el que em va captivar de la mar va ser aquesta tribu completa de persones en una diàspora transitòria que viuen vides extremes i de les quals rarament sents parlar. Des del punt de vista periodístic, sabem que als reporters ens encanta trepitjar neu verge. Hi ha pocs temes que puguin tenir tant de recorregut, tot i que és dur de l’hòstia arribar fins allà. Em preocupa la fauna i el medi ambient, però em preocupen més les persones. I allà fora hi ha un grapat d’éssers humans dels quals no has sentit parlar mai, als quals els passen coses dramàtiques de les quals només unes poques persones escriuen.
Quan descrius l’episodi del segrest dels mariners als prostíbuls del port, expliques que “va ser un dels moments en els quals em vaig sentir culpable per no fer alguna cosa més per evitar el que passava davant meu”. Ha estat habitual trobar-te amb aquesta mena de situació en la teva trajectòria professional?
Cada dia. Estimo la meva professió i soc un ferm creient en el que fem. Si beus aquesta medicina, creus que el periodisme ajudarà les persones de les quals parlem. Però de vegades, cada dia, ens preguntem si és suficient. Sobretot en històries on estàs en primera línia i veus persones reals que sofreixen molt per les situacions que viuen. Després tornes a la teva vida còmoda i escrius per un grapat de gent amb vides còmodes que et llegeixen. De vegades em pregunto si és suficient o si hauria de travessar la línia que em separa de l’activisme. Després penso que soc vell, però no tant, i encara puc escriure alguns capítols més sobre aquestes històries i per un temps continuaré fent el que he fet fins ara. El més divertit és que la gent pensa que el que motiva a fer-ho és que soc un addicte a l’adrenalina, que m’encanten les emocions fortes. Per a mi no és això, ho admetria si fos el cas. Per a mi té a veure amb la culpa catòlica i com més conec aquestes situacions, més obligat em veig a fer alguna cosa. Ara mateix tinc un nivell de coneixements decent, així que he de treballar més intensament i motivar-me per continuar viatjant al següent lloc.
Una de les realitats que mostra la teva feina a alta mar és que cada cop són més vaixells els que contracten serveis de seguretat privada a bord. S’estan militaritzant els oceans des d’una perspectiva civil?
“S’ha normalitzat la presència i l’ús d’armes de foc al mar sense una infraestructura de normes”
Ho has explicat molt bé. Quan penses en la militarització de l’oceà és important diferenciar els estats dels actors no estatals. Aquesta diferenciació va començar a acceptar-se l’any 2008, quan els governs es van adonar que no tenien res a fer contra la pirateria de les costes somalis. La pirateria ja tenia lloc a l’indret abans, però només afectava persones pobres que no preocupen a ningú. Quan els afectats van ser els vaixells de Maersk o altres companyies de transport, va passar a ser un problema. Entre el 2008 i el 2011, els pirates somalis van dirigir els seus atacs contra grans objectius i van tenir èxit en algunes de les operacions. El que van fer els governs essencialment va ser donar permís als actors privats de la seguretat del mercat, els mateixos que formaven part d’empreses com Blackwater a l’Iraq i l’Afganistan, per expandir el seu negoci als oceans. Des del punt de vista de la història legal, s’ha normalitzat la presència i l’ús d’armes de foc al mar sense generar una infraestructura de normes: quines són les lleis, de què s’ha d’informar, que passa si infringeixes les regles, qui et vigilarà… No hi ha res d’això. I hi ha persones que maten d’altres i només es justifiquen en acusacions de pirateria. I ara sabem que la meitat dels casos eren mentides pures on les víctimes eren migrants, polissons o pescadors. La militarització d’actors no estatals és un fenomen que continua creixent i el qual ha estat poc avaluat.
Les situacions que expliques tenen lloc en vaixells que passen llargues temporades al mar, a milers de quilòmetres de terra ferma. Com es nodreix aquesta xarxa en què viuen 56 milions de persones?
“Als vaixells és recurrent el treball captiu, els lligams per deutes o l’explotació de persones migrants”
Aquí és on el conflicte ambiental conflueix amb les vulneracions dels drets humans. La gran majoria dels caladors pròxims a la costa estan esgotats, però governs com el dels Estats Units o l’Estat espanyol, la Xina o Corea continuen subvencionant la indústria, noliejant cada cop més vaixells a una mar amb cada cop menys peix. La competició s’incrementa i cada cop cal anar més lluny: hi ha vaixells tailandesos a Somàlia o a Bangladesh, naus xineses a les Maldives o l’Antàrtida, recorrent distàncies impossibles. Normalment, el que fan és anar fora acompanyats de vaixells nodrissa, grans naus de càrrega que emmagatzemen el peix i abasteixen el fuel i les necessitats bàsiques als pesquers. La nodrissa pot visitar fins a deu vaixells diferents i retorna a port amb les captures i subministra els productes que necessiten els vaixells a alta mar. Així, els pesquers poden continuar durant un any o dos sense interrupció. És el que es coneix com a transbordament a la mar. És un gran problema. Des de la perspectiva dels drets humans, ningú voldria aquesta feina, per tant, és recurrent el treball captiu, els lligams per deutes o l’explotació de persones migrants. El ritme vital a bord dels vaixells decreix, com també ho fan les condicions de vida, i al mateix temps, la criminalitat augmenta. En aquest context, hi ha pallisses, violacions o assassinats perquè ningú els veurà. Pel que fa a la perspectiva mediambiental, com poden assegurar la traçabilitat de les captures els grans intermediaris com Walmart si els vaixells nodrissa agafen peix constantment de cinc o deu pesquers diferents?
L’any 2016, un tribunal federal dels Estats Units va imposar una sanció de quaranta milions de dòlars a una de les companyies de creuers més grans del món, Carnival Corporation, per fer servir mecanismes de vessament d’aigües residuals directament al mar, sense tractar, que eludien les obligacions mediambientals. Però, en canvi, aquí s’amplien les concessions a les grans empreses i se’ls premia amb noves infraestructures. Com s’ho fan?
Aquestes companyies compten amb la millor estratègia: lobbys & lawyers (lobbies i advocats). És així de simple, no importa si és a l’Estat espanyol o als Estats Units. Coneixen a la perfecció com funcionen les institucions locals i com poden controlar els mitjans de comunicació. Inverteixen grans quantitats de diners en aquests equips de “ninja”, capaços de fer coses increïbles per protegir-los. D’altra banda, tenim la condició descentralitzada de la globalització. Només en els últims cinquanta o seixanta anys s’ha normalitzat que per fer un producte es tendeixi a subcontractar cadascun dels components. La verticalitat de les empreses ha desaparegut i hi ha un cosmos d’empreses especialitzades que ofereixen els seus productes. És genial, perquè dissipa les responsabilitats i la culpa i centralitza els seus beneficis. La descentralització i la globalització són els mecanismes que fan que les grans empreses puguin continuar fent allò que els interessa.
