El cel de color sang. Una pluja àcida que corroeix tot allò que toca. Uns carrers desolats, habitats només per una boirina asfixiant. Els barris, ciutats i països engolits per l’urbanisme i el gris de l’asfalt. Finalment, una petjada humana que ni tan sols entén que està vivint la seva fi.
Al món desdibuixat de J. P. Sansaloni, tot és confús, difuminat. La ciència ha aconseguit crear unes pastilles, les quals permeten experimentar l’inimaginable. Pastilles d’orgasmes, d’amistat, d’amor… I d’altres, amb les quals experimentar un descans de vuit hores, l’oblit o la mort. En aquest context, la població perd la percepció de la individualitat. Al mateix temps, el futur, el col·lectiu o qualsevol indici de transcendència deixen de tenir significat.
A Un final, J. P. Sansaloni ens presenta una distopia més. Tanmateix, en aquesta distopia no s’hi troben respostes, ni esperança, ni gairebé context o uns protagonistes clars. En ella, tant el lector com la humanitat estan confosos i perduts. Només hi ha espai per a un profund sentiment de buidor. Una amarga sensació, en la qual l’autor redunda contínuament, sobre el fet que gran part del que es narra ja ho estem vivint avui dia.
