A Maria-Antònia Oliver, en la memòria
Quan era petita, la Batistona m’explicava contes que sovint eren cruels i d’una violència ben explícita i sense filtres. Una violència que sabíem que formava part de la vida, encara que això no fos una bona notícia. Un d’aquests era el del “Cor sense ànima”, que amb prou feines recordo i que segurament he acabat refent-me amb la barreja de més d’una història. Potser perquè sempre he trobat que tenia un títol memorable.
Lo cor ha estat designat com a receptacle dels sentiments i de tot allò que anteposem poc o molt a la racionalitat. I l’hem convertit en un múscul dotat d’una simbologia que ha produït un devessall de frases fetes de tota mena, que embafen i tot.
La Maria-Antònia Oliver, que fa dos mesos que va morir, se’n fotia d’aquesta càrrega simbòlica, sobretot des que li van implantar, via trasplantament, un cor foraster i jove perquè el seu ja no rutllava així com cal.
La MAO, com li dèiem, sovint afirmava, amb una barreja de ràbia i pena, que el nou cor la va fer reviure per viure el pitjor: la mort del seu estimat Jaume Fuster, mig any en acabat d’estrenar-lo.
La Maria-Antònia Oliver, que fa dos mesos que va morir, se’n fotia d’aquesta càrrega simbòlica, sobretot des que li van implantar, via trasplantament, un cor foraster i jove perquè el seu ja no rutllava així com cal
Aquell cor de 25 anys, que aquell juliol d’en faria ja 22 li van posar entre les costelles i la va fer renàixer, va ser sempre un intrús dins seu. Lo foraster que la feia existir, també la feu viure a costa, això sí, d’una mena d’hipoteca inversa que era alhora volguda i patida.
Los primers mesos, recordo com ens ho explicava, lo nou estadant i mestre dels seus batecs li regalava, o infligia, somnis estranys en què la MAO agafava formes vives no humanes i, la MAO d’abans, es veia a si mateixa deambular, en la personificació d’un gat tigrat, pels barris de l’extraradi a la recerca d’aventures que sempre tenien un punt de delirants i arriscades. D’altres somnis, més estrafolaris encara, la feien viure en un món paral·lel que sempre tenia aquesta característica de comportar un desdoblament, que tenia alguna cosa de divertit i d’inquietant alhora. Però eren somnis i prou, i per ella eren viscuts com una mena d’avantsala necessària de la nova vida que li esperava, lliure de les fatigues i trasbalsos que aquell seu cor desgastat, i ara desallotjat, li havia imposat tants anys.
La seua nova vida, un cop cessaren los somnis recurrents, que després es revelarien en certa manera premonitoris, va ser regida des del múscul capità, que ella acollia amb aquella doble disposició de desig i nosa.
La mort del Jaume va ser un cop de puny de realitat sense pal·liatius. Los somnis surrealistes s’estroncaren de cop i el malson va passar a ser la vetlla. Durant temps, despertar-se va deixar de ser un alliberament.
Aquell cor va ser sempre un intrús dins seu. Lo foraster que la feia existir, també la feu viure a costa, això sí, d’una mena d’hipoteca inversa que era alhora volguda i patida
Però la vida, tossuda de mena i amb nova saba jove, s’imposà d’una manera o altra. Lo foraster anava fent-se familiar, establint i afermant costums i gustos, que compartia sense pudor. La carcassa es resignava a allotjar-lo a canvi de les dosis diàries de drogues que aplaquessin recels i racismes atàvics. I l’entesa imprescindible primer, va acabar sent, amb los anys, quasi plaent.
I a fora, els escenaris d’abans i d’ara, les cases de debò, les llars a banda i banda de la mar, amb los animals de sempre, cans i cusses i després moixos, hostatjaven la mestressa, ara ben sola, que maldava per retrobar-se. I s’afanava a acollir, també, la presència de qui ja no hi era, per tal que la vida que els havia fet ser espais d’hospitalitats generosos, de vides compartides i viscudes amb desfici, no deixés de viure-hi.
Aprengué a ser amfitriona d’altres cors també. I a desprendre’s de llasts i a entomar noves pèrdues. I fins i tot, sense acabar-ho d’acceptar mai del tot, ben bé a contracor, aprengué a viure sense escriure, ella que sempre havia proclamat que “Per a mi escriure és viure, viure és escriure”.
Sense acabar-ho d’acceptar mai del tot, ben bé a contracor, aprengué a viure sense escriure, ella que sempre havia proclamat que “Per a mi escriure és viure, viure és escriure”
Per això en alguns moments se demanava si allò era viure realment… I maldava per recuperar les paraules que se li esmunyien. I alguns li ho reclamàvem fins que deixàrem de fer-ho…
Lo foraster, que mai va deixar de ser-ho del tot, era cor de poques paraules.
Fins al dia que la carcassa, lo seu cos, la seua casa, massa dèbil ja per a un estadant encara jove i esdevingut una mena de cor sense ànima que imposava un no viure, va rescindir el contracte i trià deshabitar-lo i, finalment, descansar.
De paraules seues, però, ens en queden per reveure i reviure. La literatura és això, un bé de déu de paraules que viuen i que fan viure.
I de la rondalla del “Cor sense ànima”, que aquest dies me ronda pel cap, me demano si d’alguna manera o altra, d’amagatotis, no mos han trasplantat a tots una mica, encara que no en tinguem esme…
