Dins l’habitació gèlida sense finestra d’aquella comissaria on tantes persones havien estat colpejades, va arreplegar el cos, tot formant una bola en si mateix, en un acte d’instint animal. Amb les manilles posades als canells, esperava el torn on ser devorada per la imminent crueltat dels botxins, com una abella atrapada en una teranyina sense escapatòria, massa lluny del rusc, on li era inútil destinar energia en demanar auxili.
Durant el temps incalculable que va durar l’interrogatori, va imaginar que tenia els llavis cosits per un fil transparent, on no en sortiria cap paraula en contra de ningú. En canvi, sí que van parlar per ella els dos policies encaputxats del Grup VI de la Brigada d’Informació, mentre li ensenyaven fotografies d’un arxiu il·legal on hi havia descripcions detallades de conegudes activistes. Mentre s’esforçava a no perdre la compostura, va provar de pensar que l’excés de l’ús de la força conclosa en la fi de la vida a comissaria, actualment, era menys comuna perquè la imatge dels sicaris públics era com l’obsessió d’una aranya tergiversadora de les històries dels insectes exposats al parany.
En despullar-la, els policies coberts amb passamuntanyes van fotografiar-li el cos i van tintar-li les empremtes dactilars i l’avantbraç, mentre es mostrava amb la sang freda, com ho feien a les pel·lícules, els soldats. Però ella no era un soldat i li resultava insuportable escoltar les paraules amenaçadores contra la integritat de persones que estimava. La jove va aguantar callada perquè sabia que el llenguatge dels cops causava dolor, però més en podia causar el remordiment de consciència de delatar causes justes i sentides.
Després d’hores interminables de sentir l’infern coent-se a la pell, el cos va convertir-se en glaç. Aleshores, de pressa, els policies van arrossegar-la a la cel·la. Durant aquelles hores, la noia que s’havia fet gran, no va voler menjar ni beure res del que li va oferir la policia.
La jove va aguantar callada perquè sabia que el llenguatge dels cops causava dolor, però més en podia causar el remordiment de consciència de delatar causes justes i sentides
Dins del pou on anaven a parar aquelles a qui la societat rebutjava, només s’havia nodrit del regalim d’aigua que rajava de l’aixeta llefiscosa de la minúscula garjola tenebrosa, on només hi era ella amb ella mateixa amb una manta durant moltes hores. No sap quantes, perquè allà dins no hi havia rellotges ni llum natural, i qualsevol persona que romania durant molta estona sense llum natural ni rellotges es desconnectava del ritme humà i es desorientava en la noció del temps i dels sentits.
De cop i volta, una policia amb uniforme i sense encaputxar va obrir la porta, i aleshores van entrar-ne més per embenar-li els ulls. Ningú va explicar-li res sobre el que succeïa, però pel brunzit d’un motor va intuir que la portaven lluny. Quan per fi, van alliberar-li la visió, unes carcelleres van tornar-la a registrar. Aleshores, va assabentar-se que plovia i que l’havien traslladat a una presó, on romandria una llarga temporada.
Van col·locar-la a una cel·la del mòdul d’ingressos equivalent a la dimensió d’un matalàs, però amb una diminuta finestra que donava al pati de la cel·la. Se sentia com un animal esgotat. Va estirar-se al llit, tot mirant el sostre. Aleshores, va orinar a un forat del terra i va caure abatuda per un son profund.
Unes hores més tard, un grapat de recluses sortien al pati en grups amb ganes d’aprofitar el sol inesperat i l’estona per respirar en el petit espai d’aire lliure quotidià. Semblaven exaltades.
–Què passa? –va preguntar la presa nouvinguda.
–S’ha filtrat per internet una base de dades amb els noms i les adreces on viuen policies de la teranyina estatal– va dir una reclusa amb gran un somriure. –Les persones que han publicat la filtració diuen que no s’aturaran a difondre més dades fins que es prohibeixin les tortures, les humiliacions i qualsevol forma de cop.
Dins del pou on anaven a parar aquelles a qui la societat rebutjava, només s’havia nodrit del regalim d’aigua que rajava de l’aixeta llefiscosa de la minúscula garjola tenebrosa, on només hi era ella amb ella mateixa amb una manta durant moltes hores
A partir d’aquell dia, no van parar de ploure les renúncies de la secreta, que ja no ho era tant, i d’un cos policial atemorit per la població presa carregada del poder de posseir la informació sobre on trobar els que havien convertit les seves vides en un calvari. Ja res tornaria a ser com abans pels funcionaris colpejats per la mateixa malaltia que havien generat.
Paral·lelament, un arc de Sant Martí apropava a la realitat un somni al cel, vist des de la presó de dones de Wad-Ras, mentre la jove reclusa es despertava, satisfeta de no haver desvelat que la revolució més temuda era la que partia de l’interior, a la vora del pit.
