Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Francina Martí, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat

“És hora de que la xarxa d’educació pública sigui l’única”

| Aitor Rodero

Va estudiar Filologia Catalana i va començar a fer classes de català per a adults en un moment de represa de la llengua: els anys vuitanta. “La majoria del professorat de Catalunya no tenia ni idea de llegir i escriure en català i a mi m’interessava molt començar per aquí”, explica. Després va fer oposicions i va treballar durant molts anys a un institut. D’aquella etapa va aprendre que l’educació no depèn tant dels continguts com de la comunicació entre dues persones i la relació que estableixen, però també de l’entorn social. Més tard va arribar a l’associació Rosa Sensat, que presideix des de fa nou anys. A l’associació recuperen el llegat històric del model educatiu català de principis del segle XX, de la lluita per l’educació en català sota la dictadura franquista i treballen en la formació continuada del professorat per pensar com progressar col·lectivament.


Quin creus que és el model educatiu al qual hauríem d’aspirar com a societat?

En primer lloc, hauríem d’aspirar a una educació que inclogués a tothom. Crec que la paraula inclusió està molt malmesa. D’alguna manera, la idea que té l’educació inclusiva és que totes les persones puguin tenir accés a l’educació i la cultura i que això els permeti desenvolupar-se personalment i créixer. Hi ha un altre objectiu que de vegades perdem de vista, perquè quan parlem de vocació a vegades es pensa molt en persones individualment, però crec que hem de tenir un projecte col·lectiu, no individual. S’avalua l’alumne individualment, eduquem per orientar professionalment l’alumnat… Tot això és important, però és més important que l’alumnat pensi que la seva vida té sentit per aquest projecte social o de país.

Les polítiques educatives estimulen aquesta mirada col·lectiva?

“És important que l’alumnat pensi que la seva vida té sentit per aquest projecte social o de país”

Jo soc optimista. El sistema educatiu que he conegut als inicis de la meva professió era molt diferent. S’han fet polítiques educatives que han millorat, però tenim molt de camp per treballar encara. Com a país, encara tenim moltes mancances, un sistema massa bicèfal: hi ha una doble xarxa pública i privada, i també està la concertada, moltes vegades sota el control de l’Església catòlica. Això ho vivim amb una normalitat què em sobta. Crec que ja és hora de què la xarxa d’educació pública sigui l’única i que les escoles privades i concertades no estiguin sufragades amb diners públics. Aquesta és una de les polítiques que arrosseguem, segurament pel franquisme.

Dius que abans la política anava de bracet amb l’educació. No creus que ara també ocorre?

A principis del segle XX es va donar una conjunció: hi havia una idea molt clara de com havia de ser la política educativa i es van posar els recursos per fer-ho. Això és imprescindible, que la política i la pedagogia vagin unides. Estem en un moment especialment dur, però si no hi ha entesa i complicitat entre les polítiques educatives i els moviments de mestres, que són, en definitiva, qui ha d’acabar portant a la pràctica aquestes polítiques, no ens en sortirem. El sector educatiu ha passat per diferents lleis, han millorat les metodologies… Tot i això, aquestes polítiques educatives a vegades no s’han aplicat perquè els mestres no saben com fer-ho, ens sentim obligats, o merament transmissors. Els moviments de mestres han de tenir influència en les decisions polítiques. Ara ho hem vist amb les vagues: hi ha manca de recursos, però el que més ha quedat en evidència és la desconnexió entre política i pràctica.

Que hem de fer per intentar mantenir el model lingüístic a l’escola?

En aquest país va ocórrer també una cosa al·lucinant als anys vuitanta: tothom va valorar que a Catalunya no hi hagués escoles diferents en català i en castellà. Va haver-hi una voluntat política i social perquè que l’escola catalana fos una única escola i que els nens no se separessin per motius de llengua. Això és un assoliment social bestial i s’ha de mantenir. Però el moment social no és el mateix i hi ha una part minoritària de la societat que no ho veu així. L’única manera de revertir-ho és retornar als inicis i que sigui un moviment ampli. Volen que el català passi a ser una llengua domèstica, no pública. Hem lluitat durant molts anys perquè el català sigui la llengua estimada per tots els ciutadans. No crec, això sí, que s’arregli amb la política. Confio més en els moviments socials.

Article publicat al número 546 publicación número 546 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU