Recentment, Iñaki Gil de San Vicente ha visitat Barcelona per participar en la contracimera organitzada per la Plataforma per la Pau, contra les guerres, OTAN no, de Catalunya. Professor i pensador marxista abertzale, és autor de nombrosos articles i llibres, el darrer: Del socialismo utópico a la teoría marxista de la crisis (Boltxe Kolektiboa, 2020). Ens trobem amb ell just abans de la seva intervenció en una xerrada sobre alliberament nacional, organitzada per l’Esquerra Independentista del Barcelonès. En el context actual de guerra a Ucraïna, conversem precisament sobre geopolítica, l’OTAN, el paper de les esquerres i els moviments d’alliberament nacional de classe.
L’existència de l’OTAN els darrers anys s’ha normalitzat, els pocs moviments que s’hi oposen són molt petits i, arran de la guerra a Ucraïna, nous estats demanen entrar-hi. Per què?
Per diverses raons. Una és que el que a l’Estat espanyol anomenem “l’esquerra de la seva majestat” i a la resta d’Europa reformisme ha viscut un procés d’acceptació de les regles del joc de la Unió Europea i de l’estructura parlamentària europea. També d’acceptació de la indiferència de la gent de classe treballadora respecte del que fa Europa, l’imperialisme europeu, els crims d’Europa i, per tant, l’OTAN. A l’Estat espanyol, l’any 1986 es va celebrar un referèndum d’entrada a l’aliança atlàntica i només tres nacions vam dir que no: catalans, canaris i bascos. Hi ha hagut una lenta caiguda de la mobilització propiciada per aquesta normalització, que alhora està influenciada pel gir cap al centre de les forces revolucionàries, que han acceptat la lògica de la democràcia burgesa a Occident.
Què ha provocat aquesta tendència a la normalització?
“Hi ha hagut una lenta caiguda de la mobilització propiciada per aquesta normalització, que alhora està influenciada pel gir cap al centre de les forces revolucionàries, que han acceptat la lògica de la democràcia burgesa a Occident”
D’una forma o altra, molta gent, encara que sigui proletària i de nacions oprimides, entén que la manera menys dolenta de viure a Europa -respecte a l’est d’Europa, el nord d’Àfrica, Turquia o Palestina- és creure que vius en un oasi i això fa que s’oblidin els crims. Es va veure clar a la guerra de Iugoslàvia i amb la seva destrucció del 1991 al 1999. També, en tots els crims contra l’Iraq, independentment de la valoració que cadascú pugui fer sobre el govern de Sadam Hussein. Les dues guerres contra l’Iraq van deixar un saldo gegant de morts… Simplement per l’embargament socioeconòmic imposat de l’any 91 al 93, van morir mig milió de nens iraquians per fam i malalties enmig de la passivitat europea. També ho vam viure el 2011 amb la destrucció de Líbia, quan molta gent de l’esquerra europea ho aplaudia, com a Síria.
Són guerres que no s’autoperceben com a pròpies?
Abans de la crisi del 2010, el panorama europeu va entrar en una normalitat on fins i tot a aquelles nacions que havien dit no a l’OTAN van apagar la mobilització. Per exemple, al País Basc es va normalitzar l’existència del polígon de tir de les Bardenas, on venen els avions nord-americans de l’OTAN a llançar bombes, bombes que exploten. Un any abans que ens fiquessin a cops dins l’OTAN, encara que haguéssim dit que no, el 70% de les bombes explosives i coets que els avions nord-americans utilitzaven en pràctiques es van tirar en territori basc. Alguns hem vist llançar bombes a Navarra i com l’expansió de l’aire arriba fins a un quilòmetre i mig més lluny… Ara, a Andalusia, comencen a recuperar mobilitzacions, però la raó fonamental per no fer-ho és l’acceptació de la lògica.
Durant la darrera dècada, però, s’ha alterat la percepció d’estabilitat.
El 2007-2008 va arrencar una crisi i alguna gent va començar a adonar-se que Europa girava cap a un govern molt autoritari. Per exemple, cal recordar que tant el País Basc com els Països Catalans tenim territori dins de l’Estat francès, i França és un govern nuclear, amb bombes nuclears, que ha anat imposant mesures draconianes i dures, no sols arran de les armilles grogues. A partir del 2009, quan la crisi va començar a afectar Europa, aquestes situacions van començar a radicalitzar-se. Amb la destrucció de Líbia el 2011 i el que va venir després el 2015, amb el malestar social que hi havia a moltes parts del món, l’OTAN va començar a aparèixer com un petit monstre. El que la gent no sap és que a la fi del segle XX, per pressió de la dreta europea, l’OTAN va assumir que una vegada l’URSS havia fet implosió i el Pacte de Varsòvia havia deixat d’existir, una de les seves funcions era garantir la integritat territorial dels estats que formaven la Unió Europea.
Com la de l’Estat espanyol, arran de l’1 d’octubre a Catalunya?
A partir del 2014, vaig ser testimoni de l’esperança que una gran part del poble català tenia en què la UE impulsés el procés català, però els qui ja érem crítics amb l’OTAN i amb la Unió Europa advertíem que no es fessin il·lusions. Aquestes il·lusions estaven prohibides d’arrel perquè l’OTAN havia assumit ser garant de la unitat territorial de França, d’Espanya i de tots els estats. I així ha estat: Europa va dir que tururut perquè darrere hi havia l’OTAN. Els Mossos d’Esquadra, l’Ertzaintza a terres basques, la policia foral a Nafarroa o la policia francesa a Iparralde o Perpinyà, són forces controlades per l’OTAN, una estructura que va penetrant. En la mesura que la crisi del 2008-2010 demostrava que hi havia una situació insuportable i que el poder repressiu augmentava, les nacions oprimides s’adonaven que no sols s’enfrontaven a poders tradicionals, sinó a una estructura europea. Això ha esclatat després de Síria, però també a Kazakhstan, a Bielorússia i finalment a Ucraïna. A partir d’aquí, els posicionaments categòrics de l’Estat francès i espanyol, d’Alemanya o Gran Bretanya van ser que els ucraïnesos es matessin si volien, però que l’OTAN prohibís de totes totes que hi pogués haver un referèndum d’autodeterminació de les repúbliques populars del Donbass. Tot i que ja l’havien fet i l’havien guanyat amb un 91% l’any 2014, l’OTAN el prohibeix mentre ja duien 14.000 morts i un milió d’exiliats. Rússia va advertir que ja no es podia retrocedir més, que s’estaven posant coets i míssils nuclears a deu minuts de Moscou i a cinc de Minsk amb l’entrada de Finlàndia i Suècia a l’OTAN. A més, Leningrad, Sant Petersburg, queda a 130 quilòmetres dels coets nuclears de l’OTAN i per això Rússia ha dit prou. Com al Donbass, el dret a l’autodeterminació del poble català i basc està prohibit per l’OTAN, que és qui garanteix a l’Estat espanyol que arribi petroli i gas relativament barat, també menjar i, respecte al Sàhara, aliances amb el Marroc o que es controli la migració que Europa ha provocat amb el seu saqueig sistemàtic.
Estan ressorgint algunes plataformes anomenades per la pau i contra l’OTAN. De fet, justament la contracimera de l’OTAN és el motiu de la teva visita a Barcelona. Quina utilitat tenen aquests espais?
“No cal reivindicar una pau abstracta sinó una pau justa, aconseguida després del dret a la resistència”
Crec que és tard, hi ha hagut massa anys de passivitat. A Andalusia les manifestacions contra les bases nord-americanes s’han anat abandonant, fins i tot per part del mateix Partit Comunista i Esquerra Unida que ara ni les convoquen. És l’esquerra independentista andalusa i sectors de l’esquerra internacionalista espanyola qui surt a exigir el desmantellament de les defenses nord-americanes. Això passa a tot arreu, també al País Basc amb el polígon de tir. Així mateix, és interessant analitzar la funció del port de València i de Barcelona a l’eix mediterrani i dels Països Catalans en tota la composició actual. D’una banda, hi ha hagut deixadesa i normalització. D’altra banda, també ha penetrat la ideologia del pacifisme contra una màquina tremenda que ha causat un munt de morts al món. Enfront d’aquest monstre, demanar pau pot servir en algun moment per a sectors molt suaus, amb una consciència molt baixa, amb moltes pors, que no han volgut estudiar la història o no s’han preocupat per les contradiccions de fons. Al País Basc, cada vegada som més els que diem que el pacifisme no val contra l’OTAN i que la consigna per la pau no té sentit. El que cal és passar a defensar el dret que tenen les repúbliques populars del Donbass i de Rússia a defensar-se de l’OTAN, el dret del poble sahrauí a resistir perquè l’han venut i traït per exigència nord-americana. No cal reivindicar una pau abstracta sinó una pau justa, aconseguida després del dret a la resistència. La reivindicació “no a la guerra, pau” els va molt bé a ells i això és el que hem d’explicar a la gent que encara es mou en aquest nivell de dubte i d’imprecisió. Algú pensa que les bases nord-americanes a l’Estat espanyol permetrien una república a Catalunya? Cal que l’exèrcit nord-americà se’n vagi de les bases que ocupa a Andalusia, al País Basc i als Països Catalans. Els vaixells han d’abandonar aquest territori com a condició sine qua non. Després que totes les seves tropes marxin, començant per la Guàrdia Civil que és un cos supeditat a les ordres de l’OTAN, han de donar la paraula als pobles.
A Catalunya sembla que a partir de l’octubre de 2017 no s’ha sabut reaccionar. En aquest moment, què han de fer les esquerres independentistes per sortir de la resistència i tornar a un episodi de mobilització?
El primer que han de fer és adonar-se o analitzar com ha canviat la realitat i l’estructura política, socioeconòmica i d’opressió nacional des de l’any 1986, quan ens van ficar a martellades dins l’OTAN. Algú pensava que un acord amb la democràcia espanyola permetria que Catalunya, de forma democràtica i pacíficament, seguís pel seu camí? La mateixa burgesia catalana va dir que ni parlar-ne, igual que a Canàries i al País Basc. Ara, totes les burgesies a l’Estat espanyol són netament pro otanistes perquè han vist que el capitalisme europeu solament pot sobreviure com a capitalisme propi per a ells i les seves riqueses si obeeixen als Estats Units. El capitalisme actual es troba en una crisi que no existia llavors, l’esgotament d’un munt de recursos és molt més greu que al 86 i, sobretot, hi ha uns poders que estan agafant Europa amb tenalles. L’auge del poder a Euràsia, així com el poder que representa Rússia, la Xina, l’Iran, el Pakistan i l’Índia possiblement, o el que passa a l’Amèrica Llatina, està desbordant ja Europa i els Estats Units. La burgesia europea sap que la seva única garantia del vell somni, on Europa dirigeix el món amb el permís dels Estats Units, només serà si obeeixen als Estats Units. I Ucraïna és un focus per a totes aquestes burgesies europees que s’han de preparar per al front intern dins d’Europa, aquest front contra les classes treballadores. Totes les mesures de repressió que s’estan prenent, de limitació de llibertats, d’augment d’autoritarisme, racistes, feixistes… tot està consentit per l’OTAN i les burgesies, encara que després en una situació d’eleccions el feixisme a l’Estat francès per exemple hagi estat frenat per Macron, però això són disputes entre les mateixes burgesies. Res més.
Li marca un topall a l’extrema dreta, però no la confronta?
“Ucraïna i Rússia produeixen com a mínim el 29% del blat del món i tal com està el panorama mundial, l’alimentació és una arma de dominació dels pobles”
Exacte, fins que els interessi. L’Estat espanyol està una mica més avançat perquè les burgesies estan entenent que o hi ha un acord entre el PP i el PSOE o hi ha un acord entre PP i VOX. Estan discutint què els pot interessar per al 2023: si un govern de salvació nacional o un govern neofeixista. Una situació que s’està produint a tota Europa. Per què ara contra Rússia i Ucraïna? Contra Ucraïna perquè no poden permetre que hi hagi dret a l’autodeterminació de les repúbliques populars, que tenen unes lleis socials més avançades encara que les que hi ha a Europa. Ucraïna és un perill perquè si triomfa el dret a l’autodeterminació d’una regió amb lleis millors que les que tenim aquí, pot estendre’s cap a altres nacions oprimides d’Europa i això està prohibit per la mateixa OTAN. Altres motius són també que Ucraïna i Rússia produeixen com a mínim el 29% del blat del món i tal com està el panorama mundial, l’alimentació és una arma de dominació dels pobles. Apropiar-se de les terres negres d’Ucraïna i Rússia, fins i tot de les reserves d’aigua que té Bielorússia als pantans del Pripet –que són enormes i tenen una important reserva d’aigua dolça–, amb els canvis en el clima, en deu o quinze anys tindrà un valor molt gran. Per això l’imperialisme està lluitant a tots els aqüífers del món. Hi ha una transnacional francesa canadenca que va comprar glacials xilens al govern de Pinochet per quedar-se amb l’aigua del desglaç i portar-la en vaixells, però també per explotar-los i quedar-se amb els minerals de sedimentació que hi ha: or, diamants, minerals rars… El capitalisme sap on inverteix.
A banda dels interessos com la terra fèrtil, tu has parlat de la intenció de debilitar i derrotar Rússia per part de les potències hegemòniques a Occident…
El primer pla de balcanitzar Rússia el van traçar els Estats Units l’any 1914, quan no existia l’URSS. La idea era trencar el règim tsarista i crear dotze governs regionals controlats per occident. Precisament, aquest pla el va reactivar un periodista de l’extrema dreta, Navalny. Ell advocava per una Rússia nazi, regionalitzada, occidental, integrada a la UE i a l’OTAN, però cada vegada més sectors de la burgesia russa han anat veient que per aquí no anaven enlloc i estan intentant fer una aliança estratègica amb la Xina. Això es vol evitar per portar l’OTAN a una frontera amb la Xina i, finalment, tenir Rússia totalment envoltada. Sembla que no, però fan els plans amb quinze anys d’anticipació. Tenen un lloc per atacar a Rússia a Polònia, Ucraïna o Suècia i també el tenien a l’Afganistan on van ser expulsats o el Pakistan, on el cop d’estat els va fallar. Tenen l’Índia, on s’està debatent amb una lluita de classes impressionant. Tenen Corea del Sud, tenen l’AUKUS –l’aliança d’Austràlia, Nova Zelanda, Gran Bretanya, el Canadà i els Estats Units– i tenen el Japó, que s’està rearmant fins a les dents amb un gir impressionant cap a la ideologia imperial japonesa. També compten amb Alemanya i tot el nazisme que s’està preparant a Ucraïna. Hi ha una internacional nazi potenciada tant pel partit republicà de Trump com per una dreta del Partit Demòcrata de Biden als Estats Units. Aquestes són les raons que dins d’Europa els porten a pressionar Ucraïna. I ara, l’esquerra europea s’ha trobat que està dins un forat perquè durant anys ha ignorat voluntàriament el que s’apropava.
Amb tot, i canviant lleugerament de tema, els canvis en l’ofensiva capitalista també estan començant a afectar les dinàmiques de les esquerres. Hi ha certes fraccions que fins ara formaven part d’organitzacions d’alliberament nacional de classe que estan creant nous moviments. Per exemple, l’auge de Mugimendu Sozialista (MS) al País Basc. Com s’ha arribat fins aquí?
El que està passant al País Basc és que una generació nova, jove, que viu un capitalisme ferotge, s’està adonant que les estratègies de la deriva reformista de Bildu no la interpel·len. Segons un informe de Càritas, només el 40% de la població està per sobre del nivell de pobresa. Això està colpejant molt la joventut treballadora i s’està produint una ruptura generacional. Periòdicament, quan existeixen situacions similars, hi ha ruptures de generacions treballadores, juvenils, que són de composició obrera o en menor mesura petit burgesa. Ara s’han adonat que els seus pares, en aquest cas Bildu, els ha deixat abandonats. Però no només hi ha aquest moviment jove, també hi ha una tendència a la recuperació de molts militants de 40 o 50 anys que van passar una crisi molt forta en veure que es llançaven per la borda un munt de valors pels quals s’havia lluitat i s’havien fet enormes sacrificis, literalment per res. Existeixen altres sectors que no tenen la presència mediàtica del MS i duen a terme una tasca d’organització i autoorganització més invisible, però que tal vegada és més important a mitjà o a llarg termini.
En què es materialitza?
“No pots dir simplement que vols un estat socialista, ho has d’emplenar de contingut, models i alternatives”
El que està succeint és un empobriment social tremend, en un context de lluita de classes a l’alça amb unes mobilitzacions de noves organitzacions, algunes de les quals no tenen nom públic i actuen com a quadrilles connectades en xarxa o per la tradició tan clàssica del poble basc com és el moviment popular, el moviment cultural. Això s’està veient molt en el moviment per la recuperació de la llengua i cultura basca, també en la influència impressionant de la joventut, de gaztes, sobretot de dones joves des del 2018-2019. Per això crec que no s’hauria de centrar exclusivament tota aquesta riquesa, ni potenciar aquesta lluita de classes, ni aquestes reflexions i debats en el moviment socialista, ja que només és una part. El MS és una part de tot un moviment ampli sorgit a partir de l’impacte de la crisi, de veure com la via parlamentària espanyola i les promeses del PSOE són un bluf. Literalment, no s’està aconseguint res i el que s’està aconseguint és un empobriment major, les lleis repressives continuen vigents. Tot el que s’havia promès si s’acceptava la via espanyola, de nou, no s’està complint. S’està magnificant el poc que s’ha aconseguit per a magnificar tot el que no existeix. Fins i tot quan es diu que electoralment l’antiga esquerra abertzale ha pujat vots, s’omet que els que ha perdut per l’esquerra els ha agafat de Podemos i d’IU, de l’esquerra espanyola que està en caiguda lliure o fins i tot d’alguns sectors basquistes del PSOE, que estan veient que fins i tot votant a Bildu podrien trobar un seient en el futur govern basc, com a Navarra. En les últimes eleccions al País Basc només va votar un 49,22%. Això és una derrota estratègica per a aquells que prometien que arribant al parlament basc, a Madrid o a les diputacions guanyaríem. Hi ha diverses perspectives sobre què s’ha de fer, la del MS n’és una, però n’hi ha d’altres que ja comencen a plantejar un model on cada vegada l’independentisme socialista, la reivindicació nacional i reivindicar un independentisme de classe és més urgent. Comença a sortir una línia diferent de la que defensa el Movimentu Sozialista, emergeixen textos que plantegen que tot el que està succeint confirma la vàlua de l’independentisme socialista històric i està plantejant vies d’intervenció en aquest independentisme i vies d’avanç d’aquest independentisme en les opressions nacionals que existeixen el 2022 sota el mandat de l’OTAN.
Creus que algunes perspectives poden acabar fent un favor a l’estat? Quin potencial revolucionari tenen?
Cal una perspectiva de cap a on vols avançar, no es pot dir únicament: “vull un estat socialista”. Què és això, com ha d’avançar, quines polítiques concretes has de fer ara, quina funció té reivindicar la independència des d’ara mateix, de quin contingut has de dotar-ho, quines aliances has d’establir a l’Estat espanyol? Els que tenim una part del nostre país ocupat per francesos, quina aliança hem d’establir? Els qui estem sota una estructura com l’OTAN, quines aliances hem d’establir dins d’Europa amb altres pobles? No pots dir simplement que vols un estat socialista, ho has d’emplenar de contingut, models i alternatives. Aquest procés ja està començat, ja hi ha un sector que reconeix que un estat nacionalista basc és imprescindible.
