“Si una cosa et fa por, fes-la”. Retorna la veu de la meva terapeuta, asseguda a la butaca de la consulta, a tocar de Gal·la Placídia. Un espai amb una lluminositat que repara i d’una pulcritud capaç de posar en ordre, a l’instant, la voràgine que creua amb mi la porta, la que em ve de dins, la que ja és d’ahir. “Si una cosa et fa por, fes-la”. Se’m repeteix aquesta melodia una i una altra vegada, pocs dies després d’haver brindat pels trenta-un. “Si una cosa et fa por, fes-la. Si ini quisi it fi pi, fis-li. Nyi nyi nyinyi, fes-la”. No us passa que quan algú toca el centre de la vostra diana i tomba a terra tots els mecanismes d’autodefensa haguts i per haver, aquells que heu edificat amb estratègies tant mentals com volàtils, llavors se us escola una petita dosi de rabieta que queda surant en l’aire, mig continguda, sense rumb, esperant ser alliberada de qualsevol forma?
Estic estirada sobre el fals parquet d’un estudi de pocs metres quadrats. Aquest pis és l’escenografia d’una etapa on he defensat l’autonomia i la soledat com mitjans de reconstrucció, el valor de les esquerdes, la bellesa d’una pell supervivent i la necessitat de dir-nos, sovint, paraules que cusen ferides. Sota les cervicals, noto el farcit del zafu de meditació. Em pregunto en quin moment ha començat a tenir un ús pràctic més que no pas espiritual. Miro al sostre. Em deixo anar. El sostre és el més semblant a l’espai buit. Somric. Es pot estar sense fer res i no passa res, oi?
A la nevera tinc alguns productes en mal estat i un congelador que proporciona una quantitat de gel que no deu ser normal. El que no es cuida, es desgasta. Contrasta, aquest cúmul de glaç, amb la desgràcia climàtica i amb una temperatura asfixiant que, des del mes de juny, s’ha instal·lat entre les quatre parets d’aquesta llar que ofereix poques distàncies visuals. Surto per uns instants d’aquesta escena. I ric. Ric sola. Ric del meu panorama actual, de les transicions, de les situacions surrealistes amb les quals em trobo darrerament. Ric d’aquesta tendència a voler afrontar sola tots els moments importants, d’aquest patró que arrossego, d’aquest control que ja no em serveix. Ric de mi –cosa que intento fer sovint quan necessito deixar-me una mica en pau. Riure és una forma (una més) de descontrol i autoestima.
Les plantes estan ben seques. Però l’àloe resisteix. Em relaxa saber que, dins un test, no totes necessitem les mateixes condicions. El color groc de les fulles evidencia que, darrerament, he parat poques nits sobre el meu llit. Les rego mentre els demano que no em tinguin gaire en compte l’absència de mimo. És important aprendre a ser a casa, em deia una amiga el dia abans de travessar la línia dels trenta. I si casa ja no és aquí o ja no és així? Escac i mat. “Si una cosa et fa por, fes-la”. “Si una cosa et fa por, fes-la”. Què hi deu haver camuflat rere aquest nomadisme d’algú que es deixa peces de roba repartides per totes bandes?
De sobte, el so de les claus de la veïna del tercer primera, amb qui m’hauré creuat unes tres vegades en aquest any i mig, em retorna a l’escena de diumenge passat, al tancament del pis on la persona amb qui ara comparteixo aprenentatges i descobertes havia construït un projecte de parella i de família de quatre.
Ric d’aquesta tendència a voler afrontar sola tots els moments importants, d’aquest patró que arrossego, d’aquest control que ja no em serveix. Ric de mi –cosa que intento fer sovint quan necessito deixar-me una mica en pau. Riure és una forma (una més) de descontrol i autoestima
Baixàvem a peu, des d’un quart, les restes de mobles desmuntats, de guies de viatges ja fets, de llibres en desús i de records encabits en capses de cartó. En buidar aquella llar, totes les estances van quedar –imagino– com el primer dia que devien entrar: netes, airejades, esperant ser omplertes per una nova quotidianitat. La incertesa és un factor comú dels inicis i dels finals. I, finalment, cop de porta. I gir de claus cap a la dreta. Tancada. I en separar-se, ell es va emocionar. I jo, per respecte, rere seu, no vaig gosar dir gairebé res. “Si una cosa et fa por, fes-la” –em repetia jo mentre el veia fer-se més complet, afrontant cada canvi no volgut. Aquella escena m’estava fent de mirall: les meves zones de confort s’estan caducant, jo també busco tancar per obrir, endreçar per situar, acomiadar per iniciar. Vaig voler ser al seu costat. I és que hi hem de ser, oi? Com es pugui i des d’on es pugui, quan algú buida estances i genera nous espais. És una qüestió d’amor a la història. Vaig voler ser-hi, també, de la mateixa manera que ell va ser amb mi fent dos-cents setanta-nou quilòmetres per trobar-me amb l’arbre on, anys enrere, també la meva trajectòria i les meves seguretats s’estavellaven accidentalment. Nota mental: deixar-se acompanyar és una forma de valentia.
Estic estirada sobre el fals parquet d’aquest estudi de pocs metres quadrats. El dors toca terra, els talons toquen terra, els genolls toquen terra, les natges, la columna, aquest monyo d’estil informal i algun dels meus set txakres deuen tocar terra. Hi ha moments que són idonis per resoldre tot el que teníem pendent. És llavors quan es crea un espai buit entre el que hem alliberat i aquella sensació de no saber què vindrà.
I s’escolen, entre la il·lusió i el desig de novetat, el respecte, el vertigen i un mantra que dirigeix el següent pas: “si una cosa et fa por, fes-la”.
