Aconseguir la independència alimentària a l’Estat espanyol amb un model agroecològic i un canvi de dieta és possible. Així ho demostra l’informe “La urgència d’una transició agroecològica a Espanya”, elaborat per Amigos de la Tierra. El responsable de sobirania alimentària de l’organització, Andrés Muñoz, subratlla que han volgut quantificar els enormes impactes que genera el model de producció i consum d’aliments i alhora quin és el camí i les potencialitats de la necessària i urgent transició agroecològica. Per a fer-ho, Marta G. Rivera Ferre, juntament amb Eduardo Aguilera, és qui ha dibuixat diferents estratègies agroalimentàries que contemplen canvis en la producció i en la dieta per aconseguir arribar a un sistema agroecològic més resilient, just i sostenible. A més d’experta en sistemes alimentaris, Marta G. Rivera ha participat en l’elaboració dels darrers informes sobre canvi climàtic de l’ONU i és professora d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).
En un context de crisi energètica i pèrdua de fertilitat de la terra, quines són les principals febleses del model agroalimentari a l’Estat espanyol?
Fonamentalment, l’altíssima dependència de combustibles fòssils i l’extrema dependència del comerç exterior, tant d’importacions com d’exportacions. Si ampliem el marge temporal, també és molt rellevant el context de canvi climàtic i la vulnerabilitat en relació amb l’increment de temperatures, les sequeres o les inundacions. Es tracta d’un sistema amb una gran vulnerabilitat.
Una de les conclusions contundents de l’informe és que el 99% dels aliments que consumim podria cultivar-se a l’Estat espanyol. Aleshores, què estem important que podríem produir?
“Hi ha un desacoblament entre el que produïm i mengem, i entre el que importem i exportem, que depèn del mercat”
Em fas la pregunta des de l’enfocament de seguretat alimentària, que seria lògic, però el nostre perfil d’importacions i exportacions té un fi fonamentalment comercial. Importem i exportem aliments que produïm, com el porcí. També, per exemple, importem i exportem patates o importem i exportem tomàquet. Això respon a termes fonamentalment de mercat i a la balança comercial. Hi ha un desacoblament entre el que produïm i mengem, i entre el que importem i exportem, que depèn del mercat.
Més enllà d’eliminar aquest desacoblament, també proposeu reduir el consum de determinats aliments per no haver d’importar-los.
Fem l’informe amb l’enfocament del dret humà a l’alimentació i la necessitat de reduir els impactes associats al sistema alimentari, oposat al mercantil. L’objectiu del sistema ha de ser alimentar la població i, a més, com té un rol fonamental en la salut dels ecosistemes, cal que ho faci de forma sostenible. Ens plantegem si el sistema alimentari espanyol pot alimentar tota la població i no solament reduir el seu impacte, sinó contribuir a aportar una sèrie de serveis ecosistèmics, com la captura de carbó. Caldria reduir el consum de carn perquè la major part del nostre comerç exterior consisteix a importar cultius per a l’alimentació animal amb tots els impactes que això implica en tercers països: desforestació, emissions de CO₂ i impactes socials, com l’expulsió de poblacions o l’acaparament de terres. Al nostre territori hi ha past de sobres i, per tant, a més de reduir el consum de carn, el fet de recuperar la ramaderia extensiva rebaixaria la nostra dependència del comerç exterior. Alhora, és imprescindible canviar el perfil proteic de la carn que mengem: sobretot, hem d’incrementar el consum oví i caprí, que és el sistema de producció animal que més ha reduït el nombre d’explotacions a Espanya. Per altra banda, per exemple, també seria necessari reduir el consum de crustacis, especialment de la gambeta, que importem. El seu cultiu s’ha industrialitzat i això té greus impactes ambientals, sobretot la desforestació d’ecosistemes de manglar, que són boscos marins amb un potencial de captura de carbó brutal, però també sobre les comunitats que viuen en territoris com l’Equador, Hondures, Indonèsia o Tailàndia. Al cap i a la fi, quan s’externalitzen tots els impactes socials i ambientals, les gambetes són molt barates.
Plantegeu diversos escenaris possibles de transició per arribar a l’agroecològic. Sovint, però, s’associen uns cultius totalment ecològics a menys productivitat. Es reduiria la producció?
Aquesta és una crítica producte d’un enfocament reduccionista, no de sistema alimentari. En un sistema alimentari, la producció i el consum no poden anar separats. Si només analitzes la producció, el resultat és que no hi ha terra suficient per alimentar la població, perquè s’assumeix que l’agricultura ecològica produeix un 30% menys que la convencional. En un sistema agroecològic no és així, però com no existeixen tantes dades, ni ho hem afegit al model. Pel que fa a biomassa, en el model agroecològic amb cultius mixtos es produeix més aliment que en monocultiu, però pel que fa a quilograms per hectàrees -quant obtinc d’un sol producte- és menys productiu. Ens hem de plantejar què li demano al sistema alimentari, mercaderies o aliments? El que vull dir és que hem infraestimat el potencial d’alimentar la població espanyola, perquè hem assumit que hi hauria un 30% menys de productivitat, perquè utilitzem indicadors pensats amb enfocament productiu i de mercat.
Precisament, en el sistema actual s’ha fomentat l’ús intensiu de fertilitzants i pesticides sintètics per augmentar la productivitat. Vosaltres expliqueu que un model agroecològic implica eliminar-los perquè malmeten la terra. Com s’expliquen aquests missatges contradictoris?
En un primer moment, la pèrdua més gran de productivitat que es dona amb l’agricultura ecològica és perquè es deixen d’usar fertilitzants de síntesi. Tot i que es produeix una pèrdua de productivitat a curt termini, a llarg termini s’incrementa, perquè el sòl torna a actuar de forma sinèrgica amb la planta. Ara tenim sòls morts, la matèria orgànica i l’activitat microbiana del sòl està pràcticament morta. Quan això es recupera, es generen sinergies i s’observen increments de la productivitat. Per als càlculs de l’informe, tampoc ho hem tingut en compte: de nou, hi ha una subestimació de la capacitat d’autosuficiència. La tècnica de rotació de cultius també és molt beneficiosa per a la terra. Les lleguminoses permeten fertilitzar la terra amb nitrogen, perquè és una planta que capturen nitrogen de l’aire i mineralitza la terra, així que redueixes la necessitat de fertilització inorgànica. Això, juntament amb els abonaments verds i la integració de l’agricultura amb la ramaderia que comporta que els animals facin recircular els nutrients, permetria reduir la dependència dels fertilitzants de síntesi.
El cultiu de llegum s’ha de multiplicar per sis, segons l’informe. Quins canvis principals caldria fer en el consum per aconseguir un sistema agroecològic?
“Hem d’adoptar la dieta mediterrània, que implica incrementar de forma dràstica el consum de llegums -proteïna vegetal- i el de verdura i fruita, i alhora, reduir el de carn i sucre”
Fonamentalment, hem d’adoptar la dieta mediterrània, que implica incrementar de forma dràstica el consum de llegums -proteïna vegetal- i el de verdura i fruita, i alhora, reduir el de carn i sucre. El cost de la ramaderia industrial no reflecteix el cost real biofísic i, per això, hem analitzat quanta carn podríem consumir amb els recursos locals i el resultat és que cal reduir-lo en un terç. Així i tot, encara tindríem una dieta hiperproteica. Si desgranem el tipus de carn, però, concloem que mentre reduïm el consum de porc, pollastre i boví, incrementem el d’oví i caprí substancialment. En un escenari sense canvi de dieta, la terra dedicada a cultius per a alimentació animal és major que la terra per a consum humà, però quan incorporem canvi de dieta, s’inverteix. Una dieta equilibrada té impactes ambientals molt positius.
A més de canviar la nostra dieta, és imprescindible reduir el malbaratament d’aliments?
Reduir la pèrdua i el malbaratament alimentari és fonamental per arribar a un sistema alimentari sostenible. A escala global, segons l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), es llança un terç del que es produeix. Nosaltres plantegem una reducció del 50% del malbaratament, d’acord amb els objectius de la llei de malbaratament alimentari catalana i espanyola.
S’estan extremant els fenòmens meteorològics. Com pot afectar això les propostes de canvi en els cultius?
“El sistema alimentari requereix una governança transversal: consum, agricultura, salut i benestar social”
En primer lloc, els càlculs que plantegem a l’informe comporten canvis en les emissions d’efecte hivernacle. De fet, en l’escenari agroecològic podria arribar a produir-se una captura neta de carboni. Això des de l’enfocament de mitigació, però a més, la literatura científica -com consta al darrer capítol de l’informe de l’IPCC- ens diu que l’agroecologia permet adaptar-nos al canvi climàtic, perquè comporta la conservació i millora del sòl. Aquesta regeneració del sòl es percep en un increment de la matèria orgànica. Aleshores, a banda de segrestar carboni, l’evapotranspiració [la suma de l’evaporació i la transpiració vegetal des de la superfície del sòl cap a l’atmosfera terrestre] és menor i actua un efecte esponja: quan plou, l’aigua queda retinguda i quan hi ha sequera, l’aigua surt. Alhora, la matèria orgànica fa menys susceptible la terra a processos d’erosió. Per tant, un sistema agroecològic recupera la fertilitat del sòl i redueix la vulnerabilitat al canvi climàtic, és a dir, a contextos de sequera i d’inundació.
Sembla que hi ha consens científic en què cal transitar cap a l’escenari agroecològic que plantegeu. Per què no hi ha acció política en aquesta direcció?
No sé si és la pròpia roda i inèrcia, si és falta de valentia política o que el pes de les corporacions és massa fort… Una de les coses que plantegem en un estudi que estem realitzant ara són els impactes d’una governança fragmentada. Hi ha un ministeri de Consum segueix una línia per reduir el consum de carn i alhora aposta per la ramaderia extensiva, però un ministeri d’Agricultura que va en direcció oposada. El sistema alimentari requereix una governança transversal: consum, agricultura, salut i benestar social, perquè també cal pagar pels aliments el seu cost i alhora garantir que tothom hi pot accedir. Aquesta governança fragmentada genera polítiques contradictòries.
Alhora, les persones que tenen cura de la terra i la ramaderia, que garanteixen l’alimentació, no estan protegides.
Si entenem l’alimentació com una mercaderia i vivim en un sistema capitalista, quin sentit té incloure cap mesura de protecció dels agricultors? De fet, la política agrícola comunitària, en la reforma de l’any 2000, plantejava ajudes per al tancament de les explotacions no competitives, perquè hi havia un enfocament estricte de mercat: només les grans poden sobreviure. Si l’enfocament és de dret humà, et planteges que igual que la salut o l’educació, l’alimentació requereix intervenció de l’Estat i existeixen múltiples fórmules, entre elles, el canvi d’enfocament sobre el rol dels agricultors en la societat: ens alimenten i ho han de poder fer cuidant el medi ambient i amb aliments sans. El problema és que el discurs predominant a escala global concep l’alimentació com a mercaderia.
