Al plaer negat. A la culpa rere cada arcada. Al desig. A la por. A la vergonya de ser sense ser. Al silenci. A totes elles, les escric per a reconèixer-les en mi. “Relatar-se”, que deia la Sònia Moll en un escrit preciós. Així, aquí, un petit intent de relatar-me entre el vòmit i un diagnòstic: bulímica.
El temps passa. I que el temps passi és bonic. Passa que, a vegades, el temps passa i pesa. Una mica. Aquí, al pit. I, a vegades, penso: Deu tenir a veure, aquest pes, amb la manera com em narro, m’explico i situo? I quant deu tenir a veure, tot això, amb les paraules que descriuen, normalitzen, assenyalen i defineixen el marc en què ens trobem? Perquè no cauen del cel per ordre diví. Recordo que tenia un professor a la universitat de periodisme que, precisament, parlava d’això quan parlàvem sobre l’aparent objectivitat dels mitjans de comunicació. De la paraula com a acció. I ho veiem cada dia. És per això que provo de repetir-me aquest mantra quan penso en el vòmit i en la meua experiència amb un desordre de l’alimentació, altrament conegut per la psicologia clínica i el DSM (manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) com a trastorn de la conducta alimentària. I és que, amb els anys, he pogut significar el vòmit d’altres maneres que van més enllà de la simptomatologia.
Una de les primeres pistes la vaig trobar en un llibre: No menjaràs. En aquest recull, s’aborda i es parla del vòmit com a pràctica i no pas com a símptoma. I, per a mi, descobrir que podia parlar i anomenar el vòmit d’aquesta manera em va servir, després de molts anys combatent la bulímia, per a mirar-lo i situar-lo en mi d’una manera diferent. Acció directa davant el llenguatge estigmatitzador que refereix a la salut mental. Ara la paraula és la meva manera de resistir, però durant molts anys ho va ser vomitar. I em servia. Treure, explotar. Plantar-me davant el que s’esperava de mi.
Però la primera pista, sens dubte, va arribar en el moment que vaig entrar a participar d’un col·lectiu transfeminista. “Allò personal és polític”. De cop i volta, vaig començar a sentir parlar de sistemes i estructures. I vam començar a posar al descobert l’emocionalitat. També a experimentar la força de la manada. Jo era la diagnosticada, però el que m’estrenyia la panxa també estrenyia la panxa d’altres companyes feministes. I no és casual que ens dolgui el mateix.
A mi m’ha dolgut el silenci. I la vergonya i la culpa. M’ha dolgut fallar perquè no arribava a les expectatives esperades. M’ha dolgut la por a la por. I el fer veure que. M’ha dolgut guardar-me en silenci cinc anys vomitats. Tota una adolescència, em dic. I m’ha dolgut sentir-me sola, odiar el meu cos i no trobar les paraules per a significar què em passava. I, entre tot, vomitar, el més plaent davant la frustració. Vomitava per a fer front al sistema, i vomitava el mateix sistema. El que dibuixa la família heteropatriarcal, la identitat de gènere binària i heterosexual, la violència i el poder adult. L’autoritat de la norma sobre el cos i en cos. L’autoritat de la conducta permesa: ocupa poc espai.
Ens fa por parlar del malestar perquè sembla que ens sigui únic. Només em passa a mi. Això és el que aconsegueix la medicina clínica: fer-te creure que és cosa teva, que alguna peça en tu no funciona correctament. I el diagnòstic és la clau que t’assenyala i aïlla. És el teu problema. Però és que a mi em fa mal la panxa de tanta emoció continguda.
Fa cinc anys vaig deixar el centre on anava a tractar-me. I vaig descobrir que estava completament domesticada. Redirigida, novament, a la normalitat a través de la teràpia conductual. Ja no vomitava diàriament, havia après a entendre-ho tot i a modificar la meva conducta. Però vaig descobrir que duia tot el fàstic acumulat a la gola, físicament, en forma de nus. I que em feia mal.
Així, aquest text és un petit intent de desfer el nus que m’aixafa la gola. De significar el vòmit. I d’assenyalar que hi ha causes estructurals que s’emmascaren entre tanta malaltia i patologia. Aquest és un intent de compartir i polititzar l’experiència. Perquè vaig convertir-me en un subjecte polític sense adonar-me’n. Perquè vomitar és polític en un sistema gordofòbic. I perquè el vòmit va més enllà de la pell.
Recordo que, fins fa poc, cada vegada que anava a dinar amb el meu pare acabava vomitant. Fins que un dia vaig buidar-me per dins a través de la paraula. Estic cansada i no has entès res.
I no he tornat a vomitar després de dinar amb ell. Vomitar és com escopir-li a algú a la cara. Només que impacta en tu i per això no acaba de satisfer del tot. Fa mal. Així, no és que li desitgi el vòmit a ningú, però sí que vull estendre la idea del vòmit com a pràctica i acte de resistència davant un sistema que té les paraules, els sentits i les emocions al seu servei. Un sistema que factura llits per a cada malalta en centres privats, i al qual li és més fàcil assenyalar la dissidència i emmalaltir-la que no pas fer-se’n càrrec. Perquè, al cap i a la fi, la nostra violència és existir.
