Mónica Ojeda (Guayaquil, Equador, 1988) construeix en la seva última novel·la publicada un trident de mandíbules diferents, però unides en una empunyadura comuna: la por. Encara que aquesta és una espècie de vehicle compartit (que mou, paralitza, commociona…) no es comparteixen les maneres en què es corporitza.
Abans de seguir, fixem dues definicions afectives de la por que podran ajudar-nos a enfilar la història, totes dues extretes de l’Ètica de Spinoza. Primera: “La por és una tristesa inconstant, que brolla de la idea d’una cosa futura o pretèrita, de l’efectivitat de la qual dubtem”. Segona: “Qui té por tem que es realitzi alguna cosa que odia, però imagina, al seu torn, que aquesta cosa no succeeixi”.
No és tant que la por “aparegui” com el sentiment d’estar prop d’uns certs esdeveniments o alertes on podrà o no fer-ho. La por pot o no atacar. Pot o no paralitzar. Abans de res, anhelem el segon: que ni aparegui, ni ataqui, ni paralitzi. Procurem fugir de l’alerta i que la por ens converteixi en agents de la seva norma. Llavors, la por es revesteix (més específicament, s’amaga) en una contingència existencial sotmesa a l’esdeveniment impregnat d’un “potser”. Però, què passa si no es pot fugir, perquè des de fa temps es va enquistar en el seu portador? Què passa si la por atreu? Què passa si es desitja? Ara podrem parlar de les tres mandíbules d’Ojeda.
Ojeda construeix un trident de mandíbules diferents, però unides en una empunyadura comuna: la por. Encara que aquesta és una espècie de vehicle compartit (que mou, paralitza, commociona…) no es comparteixen les maneres en què es corporitza
Primera mandíbula, Annelise. Estudiant del col·legi bilingüe Delta. Encarna el desig. Ella és (o en ella s’impregna) la contingència de la por; mostrada a través d’un rigorós cavalca per les seves íntimes fantasies i imaginacions. Va construint els confins del seu horror blanc, un món on l’absència de color no sols significa puresa sinó incertesa. Amb ella, ve el repte per serpentejar d’una forma cada vegada més profunda en els seus confins: es tracta de fondre’s, de ser horror. Annelise és una pura mandíbula entreoberta de cocodril que porta les seves amigues en les seves gargamelles i sap que, si les tanca, les aniquilarà.
Segona mandíbula, Fernanda. Amiga de la infància d’Annelise, que se sent atreta per escapolir-se a l’interior de l’horror. En la seva curiositat és arrossegada a la gola d’Annelise qui la tanca en tal angle que la doblega com vol. I el que un dia va ser amistat ha mutat en una estima de tal magnitud que la porta a acorralar-se en un camí sense retorn i culmina en un pacte periòdicament traçat en el cos de la seva ídola. És així com Fernanda va dibuixant els contorns de la sobirania blanca ajudant a portar a la realitat el Déu blanc.
Tercera mandíbula, Miss Clara. Professora. Està sumida en un trastorn de pànic que la paralitza; aterrida i dominada per l’horror d’un esdeveniment anterior que no ha aconseguit superar. Miss Clara és la personificació d’un pànic complex que és aprofitat i vituperat fins al punt on la por que la governa reneix en l’odi cap a algú que, als seus ulls, mereix tot el seu menyspreu. Miss Clara és pur quist que desitja venjança.
No queda altre remei que llegir i explorar aquestes mandíbules per comprovar fins on arriba la tracció de l’horror.
