Silenci, aïllament i la mirada perduda. Són els primers senyals de qui pateix assetjament escolar. Iñaki Zubizarreta (Madrid, 1972) va ser-ne víctima en l’últim curs de primària. La seva alçada inusual –amb 11 anys feia 1,80 metres, i als 15 ja sobrepassava els dos metres– va motivar que alguns companys el vexessin amb crueltat. En una ocasió, el van deixar en coma després d’una brutal pallissa, i en una altra van submergir-li el cap en excrements. “Un dia, empès per la desesperació, vaig estar a punt de llançar-me per un penya-segat”, explica. Entrar al bàsquet professional –va ser campió de la Copa del Rei amb el Pamesa València el 1998– i comptar amb el suport de la família i un entorn de confiança, van treure Zubizarreta d’aquell calvari, sobre el qual avui parla a les escoles, instituts i al còmic Subnormal (Editorial Panini, 2020), il·lustrat per Fernando Llor i Miguel Porto.
Amb només 11 anys vas patir assetjament en mans d’uns companys de classe. Quan sents a dir que els adolescents són cruels per naturalesa, què en penses?
És fals. Són esponges del que veuen a casa, on sovint ens mofem de qui no encaixa amb els cànons estètics que imposa la societat de consum. Això provoca que esdevinguin torturadors sistemàtics, però, pel fet de ser menors, es tendeix a justificar-ho.
En qui recau la responsabilitat que això passi?
L’educació a casa és fonamental, perquè és on la mainada ha de poder compartir amb els pares les seves preocupacions. Però tampoc no hi ajuden els mitjans, que deshumanitzen la persona mitjançant continguts morbosos i no permeten abordar el problema. També els poders públics, en lloc de destinar tants diners a què els infants disposin de noves tecnologies, haurien d’invertir perquè treballin l’empatia, la intel·ligència emocional i esdevinguin ciutadans de bé. Cal donar-los veu, presència, acció i que gestionin les circumstàncies en què es troben. De fet, quan tenen aquestes eines, són capaços de donar-nos lliçons que mai no hauríem imaginat.
Entre els docents es permeten actituds de menyspreu?
Són els següents que han d’assumir la seva responsabilitat, perquè sovint utilitzen els protocols com a escut propi i no defensen els alumnes. A mi, per tenir aquell cos, no em deixaven ser un nen i em van posar l’etiqueta de “retardat mental” perquè, segons deien, els meus actes no anaven en consonància amb la meva estatura. Ho va fer el psicòleg del col·legi i la professora, que no va tenir pudor en reproduir l’insult que estava rebent –“Jacobo, cuanto más alto, más bobo”– i destrossar-me la vida. No sols a mi; també a altres nois que ha atès després.
L’assetjament sol començar amb una broma. És el moment de tallar-ho de soca-rel?
Sí, perquè ningú no és capaç de normalitzar una broma. Interiorment et devora i, a mesura que es repeteix, et porta a un grau de desesperació que pot acabar en el suïcidi. Per això cal denunciar-ho quan et trobes davant d’un cas. I això no té res de xivato; és un acte de valentia, mentre que callar te’n fa còmplice. Cal trencar amb la llei del silenci que envolta el bullying.
Com es fa per sortir d’un assetjament?
“El nombre d’abusos i intents de suïcidi per assetjament s’ha multiplicat un 250 %”
Sense ajuda és impossible, perquè qui ho pateix no sap com afrontar-ho. En el meu cas vaig encapsular-me pensant que ho superaria, però anava perdent l’autoestima i m’anava corcant. L’única sortida és compartir-ho, perquè, tot i el dolor que suposa, t’allibera. I després trobar l’espai en el qual sentir-te reconegut. A mi em va ajudar la família, entrar en el món del bàsquet i conèixer persones sense les quals avui no seria aquí.
El suïcidi del jove de 14 anys Jokin Ceberio el novembre de 2004 després de patir assetjament durant un any, et va suposar tornar a experimentar el que havies sofert?
Em va regirar l’estómac veure com s’ocultaven les causes i, de resultes de la ràbia desfermada, vaig estar a punt de cometre un disbarat. Sort que al final no ho vaig fer. El cas d’en Jokin va suposar un abans i un després en la lluita contra el bullying.
De tota manera, segons el Ministeri d’Educació espanyol, només l’any passat es van registrar a l’Estat espanyol 5.557 casos d’assetjament. És una xacra molt estesa?
Les xifres són superiors. I no ho dic jo. Arran de la pandèmia, el nombre d’abusos, vexacions i intents de suïcidi per assetjament escolar s’ha multiplicat un 250 %. De tota manera, intento ser positiu i pensar que un dia tot caurà pel seu propi pes i tindrem conductes sanes. Només és qüestió de temps.
