El passat 26 d’octubre, a València, va arrencar la campanya estatal en defensa de l’absolució dels sis joves antifeixistes de Saragossa encausats per manifestar-se el 17 de gener de 2019 contra un míting de la formació d’extrema dreta Vox. Primer, l’Audiència de Saragossa va condemnar dos d’ells, menors d’edat, a pagar 5.500 euros de multa cadascú i a un any de llibertat vigilada; i a la resta, majors d’edat, a sis anys de presó pels delictes d’atemptat contra l’autoritat i desordres públics, mentre que els va absoldre del delicte de lesions. Després d’interposar un recurs contra la sentència davant el Tribunal Superior de Justícia d’Aragó, aquest no només va ratificar la condemna de l’Audiència de Saragossa, sinó que va sumar un any de presó a cadascú i una multa de 3.000 euros pel delicte de lesions. En la seua visita al cap i casal, entrevistem Javier Aijón, un dels condemnats a set anys de presó. Es defineix a si mateix de classe treballadora. Amb tan sols 25 anys, la detenció i el posterior procediment judicial, “plagat de contradiccions”; han posat cap per avall la seua vida. Estudiava Filosofia a la Universitat de Saragossa, però no va arribar a entregar el Treball de Final de Grau per la “maldita detenció”. Enguany, ha començat a estudiar Dret per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED). La raó: “Vull entendre el que m’ha passat a mi i a moltes persones de l’Estat espanyol. Intentar trobar un arranjament, un fre, o participar col·lectivament per aturar aquest tipus d’injustícies i barbàries”, confessa. Ara, el seu futur es troba en mans del Tribunal Suprem, on han interposat un segon recurs contra la sentència del Tribunal Superior d’Aragó.
Què et porta a mobilitzar-te el 17 de gener de 2019 a l’entrada del Parc Gran de Saragossa?
Diversos motius. Un és personal, perquè soc bisexual i, com a persona que pertany al col·lectiu LGTBI, no m’interessa que Vox puga tenir més representació en una institució. Però, el motiu principal és que la manifestació contra el míting de Vox s’emmarca en un context en què, prèviament, un mes abans, Vox havia entrat en el Parlament andalús, amb dotze escons. És ací on veiem l’auge de l’extrema dreta, del qual molts ja havíem alertat que succeiria. Va ocórrer, van arribar a prendre les institucions, en un país on l’extrema dreta havia estat sense representació parlamentària des dels anys 80. Em mobilitze per aquesta preocupació per l’auge de l’extrema dreta i, sobretot, per la consciència de classe, pel fet que soc treballador i la meua família ha sigut sempre de classe treballadora; i perquè les mesures de Vox, tant fiscals com repressives, no ens interessen.
Com va transcórrer la manifestació?
El relat que s’ha compartit als mitjans de comunicació és que era la típica convocatòria antifeixista, de gent radicalitzada… Per mi va ser el contrari. Em va sorprendre que hi havia moles cares noves. De fet, per a alguns dels sis de Saragossa, era la primera marxa a la qual assistien. Hi havia molta gent del col·lectiu migrant, del LGTBI… Gent a qui no li interessa que el discurs d’odi penetre en la societat. Jo no vaig estar en el lloc on van començar les càrregues policials, però, segons han pogut corroborar periodistes i, fins i tot, Amnistia Internacional, que ha estat investigant el cas i s’han publicat alguns vídeos; es pot afirmar que els primers a carregar van ser els agents. Va haver-hi ferits: una xica amb el braç trencat, un xaval amb punts en el cap per un tret de pilotes de goma… Davant d’aquesta tessitura, nosaltres ens vam refugiar en la Universitat de Saragossa i la policia va fer un cèrcol al voltant del campus. Ens havien tancat en una ratera. És ací on comencen els disturbis que ens imputen: llançament de pedres, crema de contenidors… La manifestació feia temps que s’havia acabat i el que estava passant era un tipus de violència institucionalitzada que no ens interessava. Vam buscar la forma d’eixir. Vam haver de saltar la tanca del campus, perquè en totes les portes hi havia control policial; i jo vaig decidir anar a un bar proper —perquè encara tenia amics que estaven dins de la universitat—, amb tan mala sort que en aquest bar és on, posteriorment, entra la policia i em deté.
Com descriuries l’actuació policial d’aquell dia i, principalment, quan les manifestants vau arribar al campus universitari?
“Nosaltres ens vam refugiar en la Universitat de Saragossa i la policia va fer un cèrcol al voltant del campus. Ens havien tancat en una ratera. És ací on comencen els disturbis que ens imputen: llançament de pedres, crema de contenidors…”
Va ser prou hostil des del principi. Quan vaig arribar a la convocatòria, em va sorprendre que no hi haguera pancartes ni banderes, ni res que poguera ser distintiu d’una manifestació. Posteriorment, llegint l’atestat policial amb el meu advocat, vam poder comprovar que la policia havia requisat tot tipus d’objectes, pancartes, banderes… i que havien dut a terme una vintena d’identificacions. No només açò. Quan vaig arribar hi havia molts policies antidisturbis, amb la porra en mà. Em va semblar prou estrany, perquè ni tan sols s’havia llançat una consigna. Quasi es buscava que entràrem en la universitat i fórem acorralats, perquè just enfront de la porta principal del campus, una barrera policial ens impedia avançar i dispersar la manifestació, que era el nostre objectiu després que no ens deixaren entrar al míting per a cridar feixistes als membres de Vox.
En el teu cas, com has comentat, després de la manifestació, et vas dirigir a un bar on va aparèixer la Policia Nacional espanyola. Què buscaven?
No sé si els disturbis ja havien acabat no, però el cas és que la policia va entrar amb una actitud agressiva. El bar estava ple de gent i els agents van entrar, espentant la gent, i van agafar tres xavals. En concret, dos d’ells són els dos menors encausats. A un dels menors el coneixia de vista i em va estranyar que entraren en un bar per detenir-lo sense cap tipus de justificació policial. M’imagine que estaven buscant caps de turc a qui culpabilitzar de tots els disturbis.
Com vas viure la teua detenció i la dels cinc companys més?
Jo estava en el bar veient com estaven detenint els tres companys. A un d’ells el coneixia per la música, perquè ell cantava en un grup i jo en un altre. Recorde que em mirava amb cara d’estar al·lucinant. No sé si va ser la meua cara de desaprovació, de fàstic… No ho entenc encara bé, però un dels policies em reconeix de l’inici de la manifestació, quan encara no s’havia llançat ni una consigna ni hi havia hagut cap hostilitat, i em diuen que havia de marxar amb ells. M’agafen del braç, quasi no em van deixar recollir les meues pertinences, i em detenen. Ens trauen del bar, ens posen en contra de la paret. Quatre dels sis som detinguts en el bar, un altre és detingut en el mateix carrer per avisar per telèfon que s’estaven emportant quatre xavals, i un altre va ser detingut durant la manifestació. Fins i tot, a un de nosaltres, de nacionalitat russa, el van insultar pel seu origen.
Com van transcórrer les 25 hores que vas passar tancat al calabós? Com va ser el tracte policial?
No va haver-hi un bon tracte. Em van deixar cridar a ma mare, però no el va agafar a la primera. Vaig demanar que em deixaran insistir, perquè volia explicar-li jo la situació, però em van dir que si volia la podien cridar ells. En 25 hores, només vam menjar una vegada, vam dormir molt mal. No sé si aposta o no, mai ho podré demostrar, però ens encenien i apagaven les llums del calabós. Tinc la sensació que per impedir-nos que ens deixaren dormir. Crec que no vaig declarar en el jutjat d’instrucció en unes condicions justes, i ho vaig denunciar a Amnistia Internacional. Ens vam portar d’un lloc a un altre. No recorde en quantres comissaries vaig estar ni quantes vegades ens posaren davant la policia judicial. Molta incertesa, molta ansietat. Recorde que cada vegada que ens traslladaven a un altre lloc ho feien en un vehicle amb major seguretat. L’última vegada va ser en un vehicle que directament no tenia finestres i estava blindat. L’ansietat que ens van fer passar ens va impedir declarar d’un mode racional.
Arriba el primer judici. Primer, va tenir lloc dues sessions de judici contra els menors d’edat i, dies després, va arribar el dels majors d’edat. Com va anar?
El judici va estar marcat per l’única prova que tenia l’acusació: la paraula de la policia. Va estar marcat per paraules que fins al mateix jutge li estranyaven, perquè eren contradictòries. Ni tan sols s’havien preparat bé les intervencions, perquè deien moltes contradiccions.
Quines van ser les contradiccions en el testimoni dels agents?
“Una altra contradicció és el fet que la policia tenia l’obligació de presentar les gravacions de seguretat en el procés d’instrucció, però no les van presentar. Per què no? En l’atestat policial diuen que no van entrar a la Universitat de Saragossa, i en les gravacions es veu com entren per les portes de la universitat”
Un dels policies m’assenyala i diu que en un moment concret vaig llançar pedres i que portava una cresta groga. Es pot veure en els vídeos del procés d’instrucció que no portava cap cresta groga, sinó una cabellera llarga. En el judici d’un dels menors, a un xaval que portava rastes també li van dir que lluïa una cresta. Un que vestia una dessuadora d’Iron Maiden, de sobte, es va convertir en una samarreta de Non Servium. En el moment en què un policia ens assenyala llançant pedres, un altre diu que estàvem movent un contenidor i un altre que estàvem cremant un contenidor. No podem estar en tres llocs a la vegada. Una altra contradicció va ser que un dels detinguts portava una escaiola en el braç dret i el policia va declarar que li havia pegat cops de puny a ell i a un altre company. Aleshores, la seua advocada li va preguntar: “Però, vostè sap que aquest senyor portava escaiola i que és prou complicat que així li puga pegar i, a més, lesionar?”. I el policia va contestar: “Això és el que em va estranyar”. Si t’estranya a tu, imagina’t a mi, que he viscut la violència policial. Una altra contradicció és el fet que la policia tenia l’obligació de presentar les gravacions de seguretat en el procés d’instrucció, però no les van presentar. Per què no? En l’atestat policial diuen que en cap moment van entrar a la Universitat de Saragossa, i en les gravacions es veu com entren per les portes de la universitat.
Quines proves vau aportar i va desestimar el jutge?
Jo vaig portar dos testimonis que em van acompanyar durant tota la manifestació. Van afirmar que havien estat al meu costat i que no havia participat en els disturbis. També vam presentar el testimoni d’un dels menors. Hi ha una altra prova que no vam poder presentar en el procés d’instrucció, la qual cosa va ser prou paradigmàtica. Es va dictar sentència contra nosaltres sense consultar l’única prova objectiva: les gravacions de les càmeres de seguretat de la Universitat de Saragossa. Es va paralitzar el judici i es va decidir celebrar una segona vista oral per visionar les gravacions. Jo vestia una jaqueta ska, negra amb franges blanques; i en un dels vídeos, quan entrem a la universitat, se’m reconeix a la perfecció. Amb eixa silueta, la meua estatura, estètica i roba, el meu advocat i jo analitzem, frame per frame, si es podia veure alguna persona que es pareguera a mi. Efectivament, no apareixia, perquè soc innocent. Així i tot, l’Audiència Provincial no va fer cap peritatge. Les van visionar en la sala i van dir que no es veia res. Era obvi que no es veuria res, però hi ha experts audiovisuals que treballen a sou de l’Estat per fer peritatges. Com no el van fer, el meu advocat i jo ens vam buscar la vida per a fer-lo. Vam aconseguir un informe, que ens va costar 1.200 euros, i es conclou que jo no soc cap de les persones que està tirant pedres, cremant contenidors o participant en els disturbis. Aquesta és l’única prova objectiva que vam presentar, després, al Tribunal Superior de Justícia d’Aragó, que no la va considerar ni útil ni necessària. I no sols va ratificar la condemna de l’Audiència Provincial, sinó que ens va afegir un any més de presó pel delicte de lesions i 3.000 euros de multa. Ens ha tocat a nosaltres haver de demostrar la nostra innocència i no hauria d’haver estat així. Són ells qui han de demostrar la meua culpabilitat i, si no hi ha proves, ni tan sols haver començat el procés judicial.
Us esperàveu que el Tribunal Superior de Justícia d’Aragó ratificara la condemna i, a més, us sumara un any més de presó?
No. De fet, per a mi va ser un colp tremend. Recorde que en eixe moment en vaig arribar a qüestionar el meu pensament polític, la meua participació en la manifestació, fins i tot, si és útil eixir al carrer… Vaig passar moments molt roïns. Quasi deixe passar el període de presentació del recurs. El vaig presentar en l’últim moment i, perquè la meua família va estar donant-me suport. M’esperava una sentència absolutòria, més encara tenint una prova objectiva que està demostrant la teua innocència.
No només va ratificar la condemna, sinó que el Tribunal Superior de Justícia d’Aragó va justificar les contradiccions policials. Quin va ser l’argument?
Que com havien passat dos anys des que van succeir els disturbis que ens imputen fins al mateix judici, era normal que els policies no recordaren bé els fets. Així tot, l’atestat policial, que es va escriure després dels fets, també ens reconeix fent i participant dels fets violents; o que la policia no va entrar a la universitat, quan la prova objectiva demostra que sí que ho van fer.
Considereu, doncs, que ha estat un muntatge policial? Amb quin objectiu?
Clar, perquè soc innocent. Això per a començar. Per a continuar, perquè tot açò forma part d’una espiral de criminalització de la protesta en què fa anys que estem immersos. No soc l’últim. De fet, fa poc, a València, tres companys que estaven aturant un desnonament van ser detinguts i acusats d’atemptat contra l’autoritat i desordres públics. Estic convençut que això és un altre muntatge policial, perquè he viscut el mateix. I si menteixen una vegada, han pogut mentir en totes. Hauríem de replantejar-nos que la policia tinga presumpció de veracitat. En les democràcies modernes, com als Estats Units, tot i les meues discrepàncies polítiques amb el seu funcionament; la policia no té presumpció de veracitat, perquè és una autoritat, té poder sobre el poble i, per tant, té principi de sospita. Tots els muntatges policials es fan amb l’objectiu de criminalitzar la protesta. La policia no intenta evitar els disturbis, sinó que els utilitza perquè la gent tinga por a l’hora de protestar pels seus drets. Hi ha un treball de final de màster d’un mosso d’esquadra, David Piqué i Batallé, que ho confirma. Avalava que la policia escalfava el clima social per legitimar la repressió policial posterior. Es coneix com la síndrome de Sherwood.
L’extrema dreta, doncs, troba en els cossos policials i la Fiscalia uns aliats?
“És obvi que Vox està fent un ús polític de les forces i cossos de seguretat de l’Estat”
És obvi que Vox està fent un ús polític de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. En aquest joc entren col·lectius com el sindicat policial Una Policía para el Siglo XXI, que són qui estan defensant tots els policies i comandaments policials que ara estan sent destituïts pel Ministeri d’Interior. I hi ha molts altres comandaments que són votants directes de Vox o militants. Coses que en una democràcia no s’haurien de permetre.
Ara esteu a l’espera de la resolució del recurs que vau presentar al Tribunal Suprem. Què us espereu?
Espere, com no pot ser d’altra manera, una sentència absolutòria, perquè soc innocent i tinc una prova objectiva amb prou força que demostra que soc innocent. Hem demostrat en nombroses ocasions que les declaracions de la policia han estat contradictòries i, fins i tot, ho va admetre el Tribunal Superior de Justícia d’Aragó. El Tribunal Suprem ha de dictar sentència a favor nostre i que aquest malson es termine. No podem permetre que açò passe en una democràcia moderna i madura del segle XXI.
Vau passar de ser sis joves que vau acudir a una manifestació contra un míting de Vox a ser coneguts com “Els 6 de Saragossa” arreu de l’Estat espanyol. Com ho vau viure al principi?
Al principi, ens vam plantejar si fer campanya o no. Alguns dels sis no eren gent polititzada i les causava inseguretat. Vam pensar que com no tenia cap prova contra nosaltres, no ens havíem de preocupar. Vam seguir així fins que l’Audiència Provincial ens condemna a sis años pels delictes d’atemptat a l’autoritat i desordres públics. Tres anys per cada delicte. Llavors, em vaig reunir amb ells una altra vegada per dir-los que açò era una injustícia i que havíem d’alçar la veu. Vam estar d’acord a fer una campanya i ja ens conegueren com als sis de Saragossa. També va començar una campanya de difamació. En l’ABC vam aparèixer com a terroristes. Jiménez Losantos ens comparava amb els joves d’ETA que assassinaven policies fa anys.
Com us està afectant el procés judicial en els diferents àmbits de la vostra vida?
Estic estudiant i em costa molt concentrar-me. M’he matriculat en Dret i vaig a poc a poc, perquè tinc poc temps, entre la campanya, el treball… Però, vull traure’m la llicenciatura en Dret, principalment, per entendre el que m’ha passat i poder combatre-ho des de la mateixa advocacia. És un dels somnis i reptes que tinc ara mateixa. En l’àmbit psicològic, he estat en tractament i continue. Tinc problemes d’ansietat social, em costa molt eixir al carrer. Continue eixint a protestar, però quan isc, si veig un cotxe de policia, m’espante, perquè si m’han pogut agafar en un bar sense haver fet res, en qualsevol moment en poden fer el que siga. En l’àmbit familiar, veure a la teua família preocupada, fa mal. O la teua parella. No li ho dic personalment, però ho pense: Si acabe set anys en la presó, faré que em faça esperar set anys? És just? És un procés molt lent. Va ocórrer en 2019 i estem quasi a 2023. Quatre anys de procés en què el meu cap no ha parat de pensar en què serà de la meua vida.
L’espera és un altre tipus de condemna?
Clar. En cas que m’absolguen, qui em paga aquests quatre anys d’ansietat, d’incertesa, d’estar pagant una teràpia psicològica… Bo, no necessite que m’ho pague ningú, perquè açò ho faig per consciència i ho continuaré fent tota la vida.
El passat 26 d’octubre vau arrencar la campanya estatal per la vostra absolució a València. Com et sents amb tot el suport que esteu rebent i amb la campanya de solidaritat desplegada?
Quan un denuncia aquest tipus de fets tan a contracorrent acaba pensant que està boig. He fet xarrades per molts llocs i rep molt de suport, però també hi ha gent que et diu: “Açò és molt al·lucinant. Igual no confie tant en tu. No és que confie en la policia, però igual m’estàs contant un conte”. D’altra banda, tots els suports en l’àmbit cultural, d’organitzacions, de partits polítics… pugen l’autoestima, et donen seguretat i et fan adonar que no estàs boig. He estat en contacte amb altres víctimes de repressió i t’adones que no eres una excepció que, per desgràcia, ets la norma. Sé que el que faig és necessari, que el que fem ens beneficia a tots i totes i que tinc la responsabilitat de continuar endavant i denunciar aquesta injustícia. Ningú hauria d’estar sol si le passa açò. Moltes vegades, quan conte el cas, em fa la sensació que acollono i la gent pot tenir por per eixir a protestar. El meu cas és injust, però succeïx i no ha d’atemorir-nos. Cada dia de la meua vida m’alce amb por, però la por no em serveix per a paralitzar-me, sinó per a entendre que tenim una tasca històrica a dur a terme. I que si ix malament, si m’empresonen, durant eixos set anys, dormiré amb la consciència tranquil·la. No serà un càstig. Eixiré més format, més disposat a lluitar i continuar donant guerra al feixisme al carrer, a les xarxes, als centres de treball, on calga.
Heu explica el vostre cas a les Corts d’Aragó, el Congrés dels Diputats espanyol i el Parlament Europeu. Quina ha estat la resposta per part de les diferents formacions en aquests espais?
“Si vaig a la presó, durant eixos set anys dormiré amb la consciència tranquil·la. No serà un càstig. Eixiré més format, més disposat a lluitar i continuar donant guerra al feixisme”
Tenim el suport de cert sector del govern d’Aragó i l’espanyol. Podem, Esquerra Republicana, CUP, Bildu, Compromís… s’han posicionat a favor nostre. El govern com a tal mai s’ha posicionat, la qual cosa em sembla preocupant. Pel que fa a Vox, van haver dos gestos molt lletjos. Un va succeir en les Corts d’Aragó. El diputat de Vox David Arranz estava en la comissió on van ser convidats els meus pares. No havia d’estar-hi i, de fet, Podem ho va denunciar. Quan van entrar la meua mare i el meu pare, va dir en veu alta: “Bo, a veure què cony ens conten aquests antifeixistes”. Va menysprear els meus pares, que no havien estat en la manifestació i no havien mostrat cap repulsa contra ells. En el Congrés dels Diputats, va haver-hi una altra escena, molt violenta. Un dels secretaris de comunicació de Vox, Manuel Mariscal, va entrar en el fòrum on estàvem parlant els sis de Saragossa, va col·locar un altaveu sota un dels seients i vint minuts després va començar a sonar l’himne de la Policia Nacional. Va ser molt violent, no per l’himne, sinó perquè hui pot ser un altaveu, però demà pot ser un artefacte explosiu. Aquest és el tipus de respecte que tenen?
No és la primera vegada que s’obre un procés judicial per plantar cara al feixisme. Al País Valencià, per exemple, tenim el cas de 14 antifeixistes encausats per mobilitzar-se contra la presència de membres del grup ultra Gandiblues a Pego. Són casos aïllats o hi ha una intenció clara de perseguir la lluita antifeixista?
Hi ha un intent de criminalització de la mobilització antifeixista. Recorde, fa anys, quan els nazis de Moviment Social Republicà van plantar en el meu barri, les Fonts, l’Hogar Social de les Fonts. Va haver-hi una manifestació i van ser detinguts deu xavals de Saragossa. No va ser un cas tan sonat, perquè van pactar amb la Fiscalia una reducció de condemna per sota dels dos anys. Sempre recomane la lectura de llibre antifeixistes de Miquel Ramos, en què s’explica que el moviment antifeixista ha viscut una dura repressió des de fa anys.
Quines passes penses que ha de seguir l’antifeixisme en un moment com l’actual?
Ha de seguir el camí de agermanar-se amb l’antifeixisme negre, amb els col·lectius migrants, els LGTBI… Hem d’entendre que l’antifeixisme ha de ser el més transversal i aglutinar el nombre més gran de masses possible. No podem continuar tancats en guetos, en la marginalitat política. La nostra tasca és molt més important i hem de replantejar-nos estratègies per fer-li front. Vox no són els mateixos nazis de barri que fa 20 anys. Vox són nazis, sí, feixistes, però mudats, amb corbata i gomina, i amb moltíssims diners. Són molt més perillosos que els nazis de barri. Aquesta gent no t’apallissa, t’envie a la policia perquè t’apallissen.
