El Rec ha estat durant segles la zona industrial de la ciutat d’Igualada. Aprofitant el pas del riu Anoia pel seu marge, ha estat el lloc de treball de milers d’igualadins que han sigut mà d’obra a les seves adoberies i fàbriques tèxtils. Avui, però, és una zona poc transitada, de fàbriques buides, decadent i mancada de projecte i planificació. El procés de desindustrialització general que ha viscut Catalunya fa temps que pesa sobre el Rec. Tancaments i deslocalitzacions l’iniciaren als anys 80 i avui sembla estar en vies de culminació: la principal activitat econòmica al barri a hores d’ara és un macrofestival de moda que viu de la seva imatge postindustrial, el Rec Stores (o, indistintament, Rec.0). Es tracta d’un esdeveniment de “consum radical”, deia el seu lema en una passada edició, que aprofita les adoberies buides i velles per acollir grans multinacionals vestint-se de festival artístic i cultural. Es fa dos caps de setmana l’any i l’actual edició de novembre és la segona després d’una interrupció de dos anys per la pandèmia. És també la primera vegada que es troba amb una resposta organitzada i activa que vol posar en disputa el barri, els seus usos i la seva propietat.
“Fa 20 anys que el Cau el fèiem aquí però fa uns mesos van comprar-li l’edifici al propietari i ens van fer fora, tan simple com això” diu la Núria, membre del Cau-Caresmar
“Fa 20 anys que el Cau el fèiem aquí però fa uns mesos van comprar-li l’edifici al propietari i ens van fer fora, tan simple com això” diu la Núria, membre del Cau-Caresmar. Un exemple sonat a la ciutat, un cas il·lustratiu. L’Aitor —sota pseudònim— membre del col·lectiu Cal Cuta, també explica: “no trobem lloc, teníem un local al Rec, però vam haver-ne de marxar i ara no en trobem. Tot ho tenen els del Rec Stores i aquests ho tenen per ells”. I afegeix més endavant: “els surt molt millor tenir-ho perquè la Nike hi sigui 8 dies l’any que no un lloguer continuat normal. […] Total, que està buit tot l’any menys 8 dies”. Rec Stores S.L. és propietat de sis socis, tots ells veïns d’Igualada o rodalies. Alguns d’ells han aprofitat la seva posició i coneixement de la zona per invertir-hi en immobles, acumulant gran quantitat de propietats. La majoria són antigues fàbriques ara en desús que conviuen amb les poques que encara estan en funcionament. L’esmentada compra de la nau on un cau feia activitat, el passat mes d’octubre de 2021, per part de l’entorn d’un dels socis de l’empresa, sembla haver fet vessar un got que any a any s’ha anat omplint.
Legitimitat “underground”
El Rec Stores, però, compta amb un ampli suport a la ciutat. Ha estat un esdeveniment incontestat que fins a la present edició no ha tingut una resposta crítica organitzada. Si intentem desgranar els motius que l’han portat a gaudir d’aquesta acceptació, veurem que ens trobem davant una proposta polièdrica i ben congeniada: una estratègia de màrqueting curosament pensada i un context estructural favorable. En primer lloc, el Rec Stores es fa sobre el cadàver d’un barri mancat de projecte, inutilitzat, i sobre el que pesa el clàssic binomi premonitori: és “vell i degradat”. Davant aquesta conjuntura, qualsevol proposta activa d’inversió de capital troba fàcilment l’aprovació que busca, tant institucional com popular. Per altra banda, els nivells de pobresa i l’atur estructural enquistat a la Conca d’Òdena acaben justificant des de fa anys qualsevol macro-proposta econòmica que hi pugui arribar de forma inqüestionada.
Els propietaris de Rec Stores S.L., molts d’ells relacionats amb el món artístic de la ciutat (alguns d’ells són pintors, escultors, dissenyadors) han dotat el festival d’una estètica particular, molt treballada, que viu de la relació entre l’imaginari “retro” i l’espai postindustrial amb, alhora, una imatge de novetat i modernitat. Una estètica d’espais falsament precaris amb un consum que ofereix màxima actualitat. S’aprofita així del que a la vegada permet l’operació urbanística als seus inversors: viu estèticament de la degradació del barri com també aquesta els permet invertir-hi a baix cost. Són el nou “empresariat underground” de la ciutat, sense correspondre als cànons formals habituals d’aquesta figura però orientats pel mateix afany. S’autoanomenen “promotors” o “fundadors” del Rec.0, evitant autodesignar-se com a “empresaris” o “propietaris” i parlen sempre de la seva S.L. referint-s’hi com el seu “projecte”.
Amb Estrella Damm com a patrocinador principal, el Rec Stores ha aconseguit tenir una imatge de festival públic, emulant una espècie de “festa major comercial”
Amb Estrella Damm com a patrocinador principal, el Rec Stores ha aconseguit tenir una imatge de festival públic, emulant una espècie de “festa major comercial”. Es vesteix d’esdeveniment lúdic, artístic o cultural (s’hi celebren paral·lelament concerts, exposicions, recitals, etc.) ajudant, així, a desproblematitzar el seu contingut i impacte al barri. Compta també amb una retòrica “compromesa”: es posa èmfasi en la “sostenibilitat” i s’és atent a la inclusió d’iniciatives “locals”. “La moda serà sostenible o no serà”, titulava un dels debats que el Rec.0 organitzava al seu nou espai dedicat exclusivament a la “moda sostenible” del passat mes de maig. Alhora, agafats en pinces, artistes i comerços locals troben espai enmig dels gegants del tèxtil: petites botigues de racó com a resposta conciliadora amb el mermat petit comerç de la ciutat.
“Com continuarà la partida?”
A curt o mitjà termini, una hipotètica requalificació del sòl del Rec amb el pas d’usos industrials cap a residencials comptaria, sembla, amb un ampli suport a la ciutat. Tots els partits amb representació política al Ple municipal s’hi han pronunciat a favor en algun moment o altre. Caldrà esperar a veure els programes electorals de les pròximes eleccions de 2023 per saber la celeritat que podria prendre l’empresa. Tot fa pensar, però, que no tardarà en arribar una nova planificació que replantegi els usos del barri. Aquest replantejament també modificaria significativament el valor del seu sòl, fent-ne augmentar notablement el preu. El cop inversor estaria pràcticament conclòs. S’haurà fet sobre la desvalorització d’un barri ensorrat material i moralment, desprestigiat i entès com a sobrant per l’imaginari col·lectiu de la ciutat. A la vegada arribaria justificat per una incipient resignificació privada liderada pel mateix Rec.0: “Té unes característiques estètiques, personalitat, una essència que no ho trobaràs en altres llocs” deia una de les sòcies de l’empresa al diari local La Veu de l’Anoia. Una altra de les sòcies assenyalava l’any passat al mateix diari que el festival s’acabaria “quan hi hagi un nou pla urbanístic”. Més endavant, en una còmoda entrevista, apuntava que “a poc a poc s’ha d’anar convertint en el barri que tots somiem” i ho exemplificava: “ha de ser un nou espai urbà amb ànima […] connectat amb el centre, amb la natura, respectuós amb els vianants i ciclistes i que pugui liderar la Igualada del futur”.
La transformació conceptual del barri, embrionària, però palpable, apunta cap al que podríem considerar un incipient procés d’artistificació. És a dir, una transformació de significat que té en l’art el seu eix de conversió central i que es tradueix en un augment significatiu de la pressió urbanística a la zona. El Rec.0 ha portat en paral·lel la proliferació de tallers artístics, espais de coworking i estudis de disseny, o la creació de locals privats “alternatius” d’exposició i oci musical. Tots ells freqüentats, grosso modo, per un mateix entorn acrític al Rec Stores. Malgrat que el citat procés d’artistificació es troba en una fase sols inicial, la zona ja s’està posant de moda entre un sector de la classe mitjana de la ciutat que el veu com una oportunitat per a la seva “creativitat” i distinció social.
El Recopoly, a l’altra banda del debat, només s’ha deixat conèixer a les xarxes i carrers. El col·lectiu es proposa alertar la ciutat dels mals d’aquest festival i les seves conseqüències
El Recopoly, a l’altra banda del debat, només s’ha deixat conèixer a les xarxes i carrers. El col·lectiu es proposa alertar la ciutat dels mals d’aquest festival i les seves conseqüències: “el Rec Stores mata el barri” deia el seu primer comunicat. Amb una imatge que fa una analogia amb el conegut joc del Monopoly (n’utilitza el seu mateix logo lleument modificat i en canvia el nom), caldrà esperar a veure quin rumb agafa com a moviment. De moment, amb la conclusió de l’edició del Rec Stores del passat mes de maig van prometre “seguir lluitant” i es preguntaven “com continuarà la partida?”. Sembla ser tot just un començament com a moviment, fins avui innegablement envoltat d’un aire enigmàtic.
Igualada comença, doncs, a poc a poc, a mirar críticament un esdeveniment que ha viscut dotze anys inqüestionat. Aquest segon cap de setmana de novembre el barri viu una nova edició del festival, aquest cop disputat als carrers i en debat públic a la ciutat. Com un Poblenou de baixa escala (i el Rec.0 corresponent al paper del Palo Alto Market), el Rec és col·locat en el centre d’un debat liderat pel Recopoly. Igualada, malgrat que sigui una ciutat mitjana, tampoc sembla escapar de dinàmiques que són generalitzades en les ciutats postindustrials del capitalisme avançat. Ens haurem de seguir preguntant, d’acord amb un altre exemple més, què els passa a aquests barris, que tant de valor han produït i tant treball han acollit, per caure en la decadència d’una economia buida i sols especulativa un cop les màquines han parat. Una estranya paradoxa que el capital ha anat repetint. Si res no canvia un nou barri quedarà en mans dels artistes o, com bé aprecia la (re)pintada, cal precisar-ho: sols dels que siguin rics.
