El 2018 va ser clau per al feminisme a l’Estat espanyol, també per al periodisme. Va ser l’any que més de vuit mil professionals de la comunicació van fer vaga el 8 de març, Dia Internacional de les Dona Treballadora. La lluita per la incorporació de la perspectiva feminista en la professió periodística continua en auge, i s’han pogut incorporar figures com l’editora de gènere o crear seccions dedicades als feminismes. Alhora, mitjans independents com El Salto Diario, Pikara Magazine, Crític o la Directa ja feia temps que qüestionaven la forma de fer periodisme sense una mirada interseccional que pose en relleu les opressions en funció de diversos factors d’identitat, com el gènere, l’ètnia, la raça, el territori o l’orientació sexual. No obstant això, encara queda molt a fer. Passats gairebé cinc anys d’aquella primera vaga feminista, diverses periodistes analitzen què ha canviat i què continua enrocat en la manera d’explicar el món amb ulleres feministes.
“Quan treballava a À Punt, la televisió pública valenciana, em va arribar un tema de casos d’assetjament sexual a alumnes d’universitats públiques valencianes“, conta la periodista freelance Núria Garrido. “À Punt no em va permetre tractar aquest tema, així que vaig gravar un documental pel meu compte perquè no volia deixar la feina al calaix” i, de la investigació d’aquests casos, va sortir el documental Mujeres que no callan. Malgrat la seva rigorositat per tractar les violències masclistes, al llarg de la seva trajectòria en mitjans, l’han titllada de “feminazi” o “de pesada” per voler proposar temes amb una mirada de gènere. Actualment, Garrido és autònoma i col·labora amb mitjans com l’Ara, La Sexta, TV3, La Ser o El Salto Diario, i assegura que encara li costa “col·locar” certs temes a l’agenda mediàtica.
“Quan treballava a À Punt, em va arribar un tema de casos d’assetjament sexual a alumnes d’universitats públiques valencianes, però la televisió pública no em va permetre tractar aquest tema”, conta la periodista freelance Núria Garrido
A l’altra cara de la moneda, les periodistes que treballen des de la interseccionalitat noten que són triades per aportar aquest punt de vista. Així ho expressa Laura Aznar, periodista de Crític i col·laboradora en tertúlies i taules d’anàlisi a TV3, Rac 1 i Catalunya Ràdio. Un fet que, per a ella, té una perversitat particular: “si una dona periodista fa una anàlisi de gènere i classe, alguns mitjans interpreten que això ja justifica tenir en el mateix espai algú altre que faci un relat a la contra” de manera que “hi ha intervencions que sembla que acaricien el discurs d’odi“.
Aznar també s’ha sentit ridiculitzada; l’han tractada amb condescendència i l’han interpel·lada pel que era i no pel que deia. “Et cabreja molt perquè veus que el teu discurs no té la mateixa validesa que el seu”, lamenta. Tot i això, la periodista de Crític continua participant en taules de debat, per una banda, per una qüestió econòmica, i per l’altra, pel seu compromís polític d’ocupar espais tradicionalment masculinitzats i violents per a moltes persones, així com per tenir presència mediàtica.
Un cas paradigmàtic va ser el manifest de la vaga feminista de 2018, titulat “Les periodistes parem”. Més de vuit mil dones treballadores de mitjans i agències de comunicació, gabinets de premsa i de la indústria periodística en general hi van reivindicar fer vaga el 8 de març. Catalina Gayà, una de les signants del manifest, recorda aquell any com un moment de presa de consciència absoluta, perquè se sentia que el canvi havia de ser col·lectiu i les periodistes també havien de formar-ne part.
Les professionals denuncien la bretxa salarial i el sostre de vidre que encara impera a la professió, així com la inestabilitat laboral, dinàmiques de treball que obliden les cures i la conciliació familiar, l’assetjament sexual o la masculinització d’alguns àmbits temàtics
En comparació amb Núria Garrido o Laura Aznar, Gayà va tenir més sort en mitjans generalistes. El 2016 la direcció d’IB3 Ràdio va acceptar emetre el programa feminista Dones amb ella al capdavant, quelcom insòlit en aquell moment. Durant els tres anys que va durar, “vam demostrar que havíem de passar de l’excepció a la norma”, destaca Gayà. Tot i haver-hi gent que “no entenia el perquè només s’entrevistaven dones”, la periodista emfatitza que el públic el va acollir amb sorpresa i interès. La fi de “Dones” va fer que la resta de programes de la ràdio pública balear reflexionessin sobre com fer periodisme amb perspectiva feminista.
Les professionals denuncien la bretxa salarial i el sostre de vidre que encara impera a la professió, així com la inestabilitat laboral, dinàmiques de treball que obliden les cures i la conciliació familiar, l’assetjament sexual al lloc de feina, la masculinització dels espais d’opinió i la mirada parcial sobre els continguts. També la masculinització de certs temes, catalogats com a “temes durs”, com els relacionats amb l’economia, la justícia, la repressió o l’extrema dreta; mentre que els “temes tous”, sobre salut o cultura, són tractats per una majoria de dones periodistes.
Segons dades d’una investigació de La Marea, en el primer trimestre de 2020, només 4 dels 15 periòdics més llegits en paper estaven dirigits per una dona: un 26,6 %. A la mateixa conclusió va arribar en 2015 el Projecte de Monitoratge Global de Mitjans, que constatava que les dones són subjecte i font en el 28% de les informacions aparegudes en premsa, ràdio i televisió, mentre que els homes protagonitzen el 72% restant i, quan es parla amb experts, les dones només representen el 9% del total d’especialistes.
Els mitjans independents, un espai on aixoplugar-se
Els mitjans independents es converteixen en petits refugis on poder fer un altre tipus de periodisme que s’allunyi de la mirada tradicional. Es tracta d’un periodisme més reposat, amb espais de reflexió, curosos amb totes les persones que en formen part i, a la vegada, més lliures per triar temes, perspectives o fonts. En paraules de la coordinadora de Pikara Magazine, Andrea Momoitio, “fem el que ens dona la gana”.
La dependència de les col·laboradores externes o el baix pressupost afecten mitjans com Pikara Magazine a l’hora de poder fer un periodisme feminista
Malgrat tot, no tot són avantatges. La dependència de les col·laboradores externes o el baix pressupost afecten mitjans com Pikara o la Directa. “La capacitat de buscar els continguts que ens agradaria amb els tempos que ens agradaria és complicada”, lamenta Momoitio. A més, és “difícil transmetre tots els nostres aprenentatges a una periodista autònoma”. I afegeix: “al final, el que es paga pel text no val tant la pena”.
Al mateix temps, la comunitat de subscriptores que manté a flotació aquest tipus de mitjans és exigent. Està compromesa amb l’aposta política que fan els mitjans independents, els quals tenen el neguit de si certs temes no seran benvinguts i causaran baixes en les subscripcions. Tot i això, Momoitio no recorda cap tema que s’hagi negat a publicar per aquest motiu. En aquesta línia, Lis Gaibar, periodista del Salto, considera que “sempre et deus a algú, i és millor fer-ho a una comunitat de nou mil persones que a tres empreses”.
Una realitat feminista que no es pot ignorar
A poc a poc, però, els mitjans convencionals han hagut d’abraçar el feminisme i les diferents lluites que formen part de la societat i que, d’alguna manera o altra, no són alienes a l’interès periodístic. L’augment de la presència femenina a les redaccions ha contribuït al canvi. En paral·lel, la presència dels debats del moviment feminista a les xarxes socials ha estat clau en un moment en què cada cop es busquen més històries en línia.
El 2020, ja feia dos anys que El País havia creat la figura de la corresponsalia de gènere amb Pilar Álvarez al capdavant, seguint l’exemple de The New York Times, que havia incorporat Jessica Bennett com a editora de gènere el 2017. També elDiario.es va crear aquest càrrec, dirigit per Ana Requena; o RTVE amb Alícia Gómez i Paloma Zamorano com a editores d’igualtat, i l’agència EFE va inaugurar EFEminista, secció encapçalada per Macarena Baena.
Periodisme feminista al complet
Fer periodisme amb perspectiva de gènere no és només una qüestió de temàtiques, mirades o fonts. Tot i que els mitjans independents fan una aposta conscient perquè la mirada interseccional estiga present en tots els articles, a l’hora de fer periodisme feminista, també s’han de tenir en compte les rutines i dinàmiques de la mateixa professió.
A Pikara Magazine s’autodefineixen com a un mitjà de comunicació feminista, tot i que per a Momoitio “és impossible fer un periodisme totalment feminista”
A Pikara Magazine s’autodefineixen com a un mitjà de comunicació feminista i, tot i que per a Momoitio “és impossible fer un periodisme totalment feminista”, tenen un punt de cures a les assemblees, faciliten la conciliació i intenten sempre tenir un tracte “exquisit” amb les col·laboradores.
Quelcom similar és el que fan al Salto Diario. Lis Gaibar, periodista del mitjà i coordinadora de continguts de l’edició valenciana, explica que en les plenàries “sempre intentem habilitar un espai perquè vinguin les criatures i tinguin vigilància” o, durant la covid-19, van crear les “coronabaixes“, per permetre la conciliació quan algun fill o filla emmalaltia. També disposen d’un informe anual per controlar les col·laboracions i els rols de poder, amb l’objectiu d’aconseguir una igualtat real entre l’equip de treball.
Es tracta de canvis i accions que contribueixen a repensar com miren el món les persones que l’expliquen, d’una manera més amable i sincera, que permeti entendre totes les seves dimensions, racons i calaixos ocults. En definitiva, una forma més completa i acurada de fer periodisme.
