Una multa de 5.040 euros, 1.260 euros a cadascuna. És la condemna que ha imposat la magistrada titular del jutjat penal número 6 de València, Begoña Estañ Capell, a quatre activistes que el 27 de setembre de 2019 protestaren contra l’enderrocament del centenari Forn de Barraca de l’horta d’Alboraia. Tres anys i cinc mesos després de la seua detenció i que les excavadores reduïren a runes l’alqueria, s’ha conegut la sentència en què la jutgessa condemna una de les activistes per un delicte de resistència i, a les altres tres, per un delicte de desobediència greu.
Els fets es remunten al 17 de setembre de 2019. El Forn de Barraca va ser testimoni de com començaven a arribar activistes i veïnes de les comarques de València i, amb el permís d’un dels propietaris, acampaven al seu voltant per solidaritzar-se amb les llauradores afectades per l’ampliació de l’autovia V-21. Volien mostrar el seu rebuig a un projecte que ha soterrat 62.000 metres quadrats d’horta productiva entre Alboraia i València.
La magistrada sentencia que les tres acusades del delicte de desobediència “no es trobaven enfilades a la teulada i el balcó per a cridar l’atenció dels mitjans”, sinó per a dificultar “el compliment de l’ordre de desallotjament” de l’alqueria
Durant més d’una setmana, desenes de persones van fer vida a l’alqueria, convertida ara en un símbol de les lluites pel territori. La matinada del 27 de setembre —coincidint amb la primera vaga mundial pel clima— un desproporcionat dispositiu policial, format per més d’un centenar d’agents, una dotzena de furgonetes, un helicòpter i un camió de bombers; despertava una vintena d’activistes que hi havien fet nit. Ràpidament, algunes, entre elles la condemnada del delicte de resistència a l’autoritat, entraren a una zona de l’alqueria que no estava expropiada i s’assentaren en terra com a forma de protesta no violenta. Mentrestant, una de les condemnades pel delicte de desobediència es va encadenar a un balcó del forn, i els altres dos penats pel mateix delicte pujaren a la teulada i també s’hi encadenaren. L’objectiu: “protestar de manera simbòlica” i “que els mitjans de comunicació se’n feren ressò”, tal com declarar les tres en el judici oral.
La magistrada, en canvi, sentencia que les tres acusades del delicte de desobediència “no es trobaven enfilades a la teulada i el balcó per a cridar l’atenció dels mitjans”, sinó per a dificultar “el compliment de l’ordre de desallotjament” de l’alqueria. Alhora, considera que podrien haver baixat “amb els seus propis mitjans”, però “no ho van fer, i això revela una actitud obstativa i una desatenció al principi d’autoritat que representaven els agents”.
No accepta, doncs, el testimoni de les acusades. Durant el judici, la jove que es va lligar al balcó va reconèixer que la policia li havia insistit perquè baixara, però en el moment en què els agents presents van veure que no ho podia fer sense posar en risc la seua integritat física la van deixar “tranquil·la”. Per la seua part, els altres dos, tal com consta en la sentència, declararen que pujaren a la teulada “amb una escala de fusta i una escala metàl·lica”, i que la pujaren i la nugaren “perquè no li caiguera a ningú al cap”. Ambdós asseguraren que, amb l’ajuda d’altres activistes, tenien previst baixar només arribara la premsa i la seua acció quedara coberta pels mitjans. No obstant això, com els agents ja havien desallotjat a les persones que els havien ajudat a pujar, no van poder baixar “en condicions de seguretat” i van haver d’esperar a l’arribada de l’equip de rescat. A més, van insistir que a causa del soroll de l’helicòpter de la Guàrdia Civil, no van escoltar cap ordre dels agents. En el moment en què arribaren els bombers i un grup especialista en intervenció de muntanya (GREIM), totes tres baixaren sense oposar cap mena de resistència.
El testimoni dels agents, l’únic vàlid
La jutgessa només atorga credibilitat al testimoni dels agents que van declarar en el judici. Considera que “no hi ha motiu racional per pensar que els agents de la Guàrdia Civil hagen faltat a la veritat” i, fins i tot, arriba a afirmar que la seua declaració “pot ser una prova de càrrega suficient i, inclús, única”, perquè “són persones que intervenen per raó de la seua funció professional”. També assevera que les declaracions dels agents són “coherents i concordes amb la resta de proves”, fent cas omís així al fet que dos agents de la Guàrdia Civil es van contradir en el judici. Van admetre que només ells coneixien la data exacta del desallotjament, per tant, l’acció de les activistes, tal com va recalcar la defensa de les acusades, no estava organitzada, sinó que es va produir de manera total “espontània” i sota el principi d’acció directa no violenta. Prova del desconeixement de la data de l’enderrocament era que s’havien organitzat concerts, obres de teatre i altres activitats per a dies posteriors.
La jutgessa considera que “no hi ha motiu racional per pensar que els agents de la Guàrdia Civil hagen faltat a la veritat” i, fins i tot, arriba a afirmar que la seua declaració “pot ser una prova de càrrega suficient i, inclús, única”
En el cas de l’activista condemnada per un delicte de resistència a l’autoritat, de nou, es considera vàlid el testimoni d’un dels agents que van accedir a l’alqueria per a retirar, estirant-les de braços i cames, una a una les persones assegudes a terra. Una vegada fora, segons va relatar l’acusada, es va apropar a una dona que havia caigut a terra durant l’actuació policial i, aleshores, un dels agents la va detenir. “Em va agafar de la mà, me la va doblegar, em feia molt de mal, estava plorant i ja li vaig dir que me n’anava, però que m’agafara d’una altra manera”, va relatar durant la vista oral. En canvi, l’agent va defensar que l’acusada havia ofert resistència, i que “es va tirar a terra i va començar a donar-me puntades de peu”. Amb tot, durant el judici, no va estar capaç de reconéixer l’activista que l’hauria colpejat, cosa que en la sentència la jutgessa justifica sota l’argument del temps transcorregut entre els fets i el judici.
Per demostrar la seua versió, l’acusada va aportar el part de lesions, un vídeo i el testimoni de la dona a qui va intentar oferir-li suport. Proves que, a l’hora de dictar sentència, no s’han tingut en compte o s’han girat a la seua contra. Segons es llegeix en l’escrit, a parer de la magistrada, l’informe mèdic —que constatava un hematoma, dolor en l’articulació de la monyica i contusió— “corrobora objectivament que va oferir resistència, ja que d’una altra forma no hauria sofert lesions”. Per a la jutgessa, les lesions són “totalment compatibles amb l’acció que descriu l’agent, d’agafar-la de les mans per a traure-la del lloc perquè es negava a eixir”. I conclou que el testimoni de l’agent “ens mereix tot el crèdit, sense que existisca cap raó perquè mentís”.
La defensa, representada per dues advocades de la cooperativa El Rogle, Adelina Cabrera i Nacho Collado; i Andreu Moreno, de l’equip jurídic de BrotSanBert; van demanar la lliure absolució, entenent que la protesta, “totalment pacífica”, es va fer en exercici dels drets a la manifestació i a la llibertat d’expressió i, a més a més, en un context d’emergència climàtica. Per contra, la jutgessa sentencia que les acusades “no van acatar les ordres dels agents, vulnerant el principi d’autoritat”. “Aquest comportament —afegeix— res té a veure amb el dret de reunió i de manifestació, ni amb els mòbils subjectius que pogueren guiar-les, inclús encara que tingueren un fi altruista o de solidaritat en defensa de l’horta i el medi ambient”.
Datxu Peris, l’acusada del delicte de resistència a l’autoritat, en declaracions a la Directa lamenta que “les paraules dels agents tinguen més pes, tot i que es van contradir durant el judici”. “En la sentència —continua— es fan afirmacions falses, com que teníem la intenció d’aturar l’enderrocament, quan des del primer moment vam defensar que nosaltres només buscàvem cridar l’atenció dels mitjans”. Comparteixen la valoració des de la cooperativa El Rogle, que està estudiant la sentència per valorar interposar un recurs d’apel·lació. L’advocat Nacho Collado exposa que “no s’ha aprofundit en la perspectiva jurídica dels fets i en la necessitat fonamental de protecció del dret a la protesta”, per tant, considera que sí que “hi hauria la possibilitat de presentar recurs”. En els pròxims dies, ho acabaran de valorar i tornaran a organitzar jornades i actes antirepressius per recollir diners i sufragar les despeses.
