Havia arribat el pitjor mes de l’any, i amb ell, el fred acompanyat d’una humitat que li encongia el cos. L’anunciada gola desagraïda d’unes celebracions que considerava absurdes l’havien tancat durant hores entre els barrots de la cuina del pis on havien signat cinc anys de contracte. Durant tot el matí, els fogons havien romàs encesos, fins que el so de l’avisador donà per finalitzada la cocció. Aleshores, guaità els ciclàmens i les camèlies de la finestra, on més enllà es perfilava la silueta del campanar del poble on s’havien traslladat.
Les celebracions de desembre accentuaven les absències i tot allò que detestava. A part de sotmetre’s a les no remunerades tasques de la llar, havia hagut de comprar els regals per a totes les convidades. De fet, no trigarien gaire a arribar, i una vegada més, hauria d’excusar-se quan algú li oferís una copa.
De sobte, mentre retirava les pastanagues, l’api, les xirivies, els cigrons i les patates de l’olla, la porta va obrir-se, acompanyada d’un peluix amb un vestit i el rostre enfadat de la seva filla:
—La Núria m’ha dit que anirà amb la seva família a veure la tomba de la seva àvia. I nosaltres? Per què no anem mai a veure la tomba de l’àvia? —va protestar la nena.
—Perquè no. No hi ha res a visitar. Seu a taula, el dinar està llest! —va sentenciar esquerpament la mare.
En el fons, justificava els seus actes amb la creença que alguna ferida emboirava aquella dona amb la destresa emocional atrapada en una botella de ginebra
Mentre pronunciava aquestes paraules, va pensar en la necessitat de mantenir la distància de la petita respecte a aquell ésser genèticament etiquetat com a progenitora. Després del tràgic accident, l’única penyora que en conservava era una fotografia on apareixia de la mà del també difunt pare, en un turó al sud de Suècia. Els records d’infantesa que tenia d’ella eren els d’una mare disfuncional, que en la majoria d’ocasions restava massa èbria per ser conscient del que succeïa al voltant, o bé, jeia estirada al llit en un acte instintiu per superar la ressaca del dia anterior. Això sí, era una gran cuinera, un aspecte positiu que reconeixia amb orgull haver heretat.
Quan arribava a casa, la rebuda era sempre malhumorada, d’una sinceritat aspra i burlesca, mancada d’aquell afecte que a les pel·lícules s’espera de la figura materna. No volia jutjar-la i amb el pas del temps creia que la perdonaria. En el fons, justificava els seus actes amb la creença que alguna ferida emboirava aquella dona amb la destresa emocional atrapada en una botella de ginebra.
En deixar-la òrfena tan prematurament, els esforços per comprendre-la havien disminuït i l’enuig inútil havia augmentat. Només volia apagar el record fins a esborrar-lo.
—Vine, t’explicaré per què no vull anar a veure l’àvia —va dir, tot repensant la necessitat de donar una explicació a la criatura, a qui no se li escapava res.
La nena, aferrada a la fotografia en blanc i negre, on apareixien l’àvia i l’avi, va obrir uns ulls grans com dues taronges.
—Tu cuides aquest peluix com t’agradaria que ho fessin amb tu? —, va preguntar la mare, mentre seia
a una cadira i es col·locava la nena damunt dels genolls.
—Sí, molt! — va dir la innocent criatura, abraçant el peluix vestit d’ella sense deixar anar el marc de la fotografia amagada.
—I protegiries el peluix dels monstres que li volguessin fer mal?
—Sí, així! —cridà emocionada la nena estrenyent els punys i arrufant les celles.
—Doncs la teva àvia no va evitar que el monstre que vivia amb nosaltres fes mal al meu peluix —va dir la mare amb un to molt seriós.
La nena, per un moment, va mostrar-se atemorida, fent veure que havia entès el que havia escoltat. Al cap d’uns segons, però, va distreure’s amb un anunci que emetien per la televisió i va continuar jugant amb una pilota d’escuma.
Era massa petita per copsar-ne el significat, emmagatzemat a l’inconscient.
Però va créixer molt de pressa i, ja d’adulta, va recordar aquella frase. Va provar de desxifrar-la i quan per fi va fer-ho, va comprendre els motius que podien empènyer a l’àvia a viure immersa en les pulsions de mort.
Mentre s’arremangava els canells de la toga per netejar-se les mans al lavabo de la Ciutat de la Justícia, va preveure que la segona sessió de judici contra aquell maleït abusador seria complicada. Després de tants anys, conservava el peluix del vestit, juntament amb la fotografia. Malgrat l’evidència de les proves de què disposava en aquest nou cas, no entenia per què tants monstres encara continuaven protegits.
