Des dels anys noranta diferents generacions d’activistes han combatut el model i la marca Barcelona. José Mansilla, antropòleg urbà, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) i professor de la UAB i la UOC ho fa activament des de l’acadèmia i des del seu perfil de Twitter. Publica Els anys de la discòrdia (Apostroph, Edicions i Propostes Culturals, 2023), un llibre oportú que recupera la memòria del que va suposar en termes de classe i de lluita per l’espai el primer mandat de Trias a l’Ajuntament.
Tenim una visió de l’especulació franquista molt lligada als polígons i als barris obrers, i de la Barcelona actual com el resultat de les polítiques de Maragall i les Olimpíades, però al llibre dius que és una visió desenfocada, que es tracta més d’un contínuum des de l’alcalde franquista Porcioles.
Barcelona és una ciutat construïda sota principis de classe. Entre els professionals hi ha una certa manera d’entendre l’urbanisme de la ciutat en funció de les etapes de la seva transformació. Començaria amb les primeres eleccions democràtiques quan, per l’empenta de les associacions de veïns i la inèrcia d’una societat polititzada, hi ha una primera etapa de pressió a l’Ajuntament per recuperar places, equipaments i zones verdes. Aquesta inèrcia es manté fins al 86, quan Barcelona és nominada seu dels Jocs Olímpics, i cal dir que la idea de fer créixer la ciutat amb la celebració de grans esdeveniments no és invent socialista, és de Porcioles. Havia començat amb el Congrés Eucarístic del 52 i pensava organitzar una nova Exposició Universal el 82, hi havia tota una planificació urbanística feta. Seguint amb les etapes, del 86 al 92 es fan les grans obres per convertir-nos en seu olímpica, obres que paguem durant més d’una dècada, i aquí apareix el “model Barcelona” com a element ideològic, en el sentit marxista de falsa consciència, de fer creure que els interessos de tota la ciutat són homogenis. Després del 93 baixa la capacitat d’imposar l’agenda urbanística fins a l’arribada del PP al poder i la nova llei del sòl que considera urbanitzable tot el que no és específicament no urbanitzable, i comença la fase en què tot és possible.
Aquestes etapes són una manera d’explicar-ho, però si analitzem qui s’ha beneficiat d’aquestes intervencions, veiem que amb el porciolisme van ser les grans constructores que sorgeixen al voltant de les grans obres públiques franquistes. La constructora de Samaranch, per exemple, és la que urbanitza Ciutat Meridiana, un tio que després es converteix en adalil de la ciutat il·lustrada i progressista. La història de Barcelona durant els darrers quaranta o cinquanta anys no és una història d’etapes urbanístiques sinó d’una sola etapa que és la dels beneficis de les elits que sorgeixen durant el franquisme i exploten la ciutat des de llavors. Les plusvàlues que genera la ciutat se les apropien a través de noves obres o de la col·laboració publicoprivada.
L’urbanisme popular sorgit de la mobilització veïnal el van trair molt aviat. Als anys setanta, les associacions de veïnes feien plantejaments impensables avui i entenien com a lluita de classes la construcció de la ciutat. Vam perdre la lluita de classes entre el 79 i el 86?
“L’urbanisme popular no és possible en un estat i en un context neoliberal, on l’acumulació de capital es fa en funció de la revaloració del sòl, al sector immobiliari i turístic”
Així és. L’urbanisme popular no és possible en un estat i en un context neoliberal, on l’acumulació de capital es fa en funció de la revaloració del sòl, al sector immobiliari i turístic. L’urbanisme popular no és possible perquè vol limitar les dinàmiques d’acumulació de riquesa, però al 86 Espanya entra a la UE, al 92 se signa Maastricht i es fixen les bases d’un gran mercat. Els diners de Copenhaguen poden arribar a Barcelona per invertir en hotels i restaurants. En un nivell ideològic superestructural, se’ns convenç que érem una democràcia liberal gestionada per partits, però també hi ha una transformació de la infraestructura i això suposa reconversió industrial, economia de serveis i turisme, agricultura d’exportació. Ens convencen que tot el que ens passa és el millor que ens ha pogut passar i comprem el relat.
Liquidada aquesta resistència, dius que Pasqual Maragall inicia les polítiques neoliberals de la ciutat d’una manera amable i després Clos i Hereu són molt més agressius i ja tenen una certa oposició social. Però arriba Trias i accelera aquestes dinàmiques, i d’aquí els anys de la discòrdia.
Trias cavalca a sobre del pensament hegemònic de llavors que era sortir de la crisi del totxo amb una volta de rosca de les polítiques neoliberals. Ara potser no ho recordem perquè la gestió de la crisi de la pandèmia i de la guerra d’Ucraïna s’ha fet sota paradigmes diferents, més keynesians, però a l’ordenança de terrasses del 2013 de Trias, absolutament desreguladora, s’esmenta específicament com una sortida a la crisi. Engega, en una ciutat consolidada, una nova forma d’acumulació basada en el que és digital, com les smart cities; busca buits legals al voltant del 22@ perquè s’hi posin hotels, busca totes les esquerdes que permetia el sistema neoliberal perquè la maquinària econòmica es tornés a engegar.
L’exemple més paradigmàtic és que només set mesos després d’estar al govern va intentar registrar la marca Barcelona a l’Oficina de Patents i Marques.
“La diferència entre el model Barcelona i la marca Barcelona és que el model tenia una base material i aspectes de certa moral i política socialdemòcrata. La marca és una desconnexió total de tot això”
La diferència entre el model Barcelona i la marca Barcelona és que el model tenia una base material i aspectes de certa moral i política socialdemòcrata. La marca és una desconnexió total de tot això. Ja no cal una justificació física i material de les transformacions, sinó que és tot símbol i projecció, és tot imatge. Només cal construir un imaginari simbòlic que resulti atractiu per atraure inversions. La marca física no es va aconseguir registrar ni s’aconseguirà perquè hi ha sentències fermes, però no cal, funciona sola. La marca ja existeix, només cal alimentar-la.
Segons com, dius que Ada Colau és una ‘maragallista’ que fa el que a ell no li van permetre, i al mateix temps li reconeixes que ha estat valenta en intentar frenar la turistificació. En l’actual context, es pot fer alguna cosa més que frenar les dinàmiques neoliberals?
Costa molt. Les inèrcies no es canvien en dues ni tres legislatures. És destacable el seu intent per recuperar el camí perdut en el tema de l’habitatge, però es pren com a exemple Viena, on el 40% del parc d’habitatge és municipal o cooperatiu i és una ciutat que s’hi va posar després de la Primera Guerra Mundial, fa cent anys. Frenar o posar-te al nivell de ciutats més progressistes requereix molt de temps i amb la correlació de forces actual és molt complicat. I el PSC d’ara no té ni estratègia ni model de ciutat. Treuen els projectes d’una carpeta de Windows 95, segueixen en la Barcelona postmaragalliana. Qualsevol cosa que vingui i que tingui llums i cel·lofana i pugui vendre en una roda de premsa, l’agafo. Ja no tenen els quadres intel·lectuals que van tenir. L’anunci de Collboni d’aturar les superilles i recuperar els interiors d’illes és una proposta de fa dècades, que per descomptat no desplaça el transport privat per donar espai a la gent, però no molesta els poders de la ciutat i al RACC. Molta gent ex-ICV i ex-IU articulada al voltant dels Comuns i que van ser reticents a pactar amb una ERC molt vinculada al procés n’està penedida.
També dius que els Comuns han fetitxitzat l’espai públic, però a l’esquerra bàsicament li falta imaginació, i ells obrint carrers han obert possibilitats, mentre que el PSC dels noranta torna amb denúncies com la d’Acebillo per impugnar el model.
“L’esquerra assumeix que no pot transformar la realitat des d’un punt de vista productiu. Per tant, agafa el carrer com a referent fetitxista de la capacitat de transformació i l’impregna d’una certa legitimitat i llenguatge”
L’esquerra assumeix que no pot transformar la realitat des d’un punt de vista productiu. Per tant, agafa el carrer com a referent fetitxista de la capacitat de transformació i l’impregna d’una certa legitimitat i llenguatge. Deixem de parlar de carrers i places i apareix el concepte d’espai públic que remet a ciutat higiènica, atractiva, desconflictualitzada. El concepte superilla funciona igual, són renders, una projecció imaginària. Facilitar que carrers i places es converteixin en espais de socialització és molt important perquè suposa part del salari indirecte: com més espais desmercantilitzats tinguis per dur a terme activitats de lleure i descans, menys has d’invertir en el sector privat, i més et queda a final de mes. Però hem de pensar molt bé quina deriva pren aquest nou espai públic perquè no es converteixi just en el contrari del que es pretén, en un espai al servei de la mercantilització i les empreses de restauració.
Un dels grans problemes de la ciutat és la segregació socioespacial. Els Comuns han renunciat a la ciutat popular, i per això no fan superilles a Nou Barris? Les fan a l’Eixample perquè qui els vota són les classes mitjanes?
Comencen per l’Eixample per matar dos ocells d’un tret. És una de les zones més congestionades i amb més necessitat de places i espais verds, i com que donen per descomptat el suport de les classes populars, aposten per créixer entre les classes mitjanes. Els hi surt malament perquè el PSC no deixa de ser l’escorpí de la faula de la granota i l’escorpí, i mira d’aprofitar el descontentament dels barris perifèrics per tornar a l’Ajuntament. Al ple on es votava l’ampliació del projecte de superilles a Nou Barris s’hi van posicionar en contra. Fa quatre anys que treballen als barris amb les seves dinàmiques clientelars i les seves solucions fàcils i ràpides a problemes complexos. Els Comuns no esperaven que el PSC fos tan escorpí. En el conflicte dels búnquers del Carmel qui apareix és la regidora del PSC Rosa Alarcón fent propostes purament de control securitari.
Els Comuns es van propulsar sobre el trampolí de la memòria dels barris a escala simbòlica, però la política d’inversions que fan és complexa. D’una banda, impulsen el Pla Besòs amb requalificació de terrenys a Sant Andreu i Bon Pastor i el seu pol audiovisual, i això dels pools, clusters, hubs, sempre en anglès, és ideològic, una visió tecnocràtica i de desconflictualització d’el que és productiu: volen fer creure que tot seran llocs de treball d’alt valor afegit i ben pagats, quan sabem que les tecnològiques són aquí perquè els salaris són baixos. Però igual que fan això, també han impulsat projectes molt potents i innovadors com el de la renda bàsica.
Durant el mandat de Trias va haver-hi conflictes veïnals a la Barceloneta, Sagrada Família, Paral·lel, la batalla de Can Vies o l’ocupació de la Flor de Maig. Si ara pacten Junts i PSC, hi haurà resistència?
El moment no és el mateix, Trias va arribar en un moment de forta repolitització després del 15M, i no era només Trias sinó que a la Generalitat teníem Mas, al govern espanyol el PP i una UE conservadora i neoliberal. Un govern socioconvergent és el pitjor que li pot passar a Barcelona. Caldrà articular una resposta i apareixerà segur perquè Barcelona és una ciutat que manté les brases, que en qualsevol moment pot tornar a bullir, perquè hi ha una memòria, unes xarxes socials que es mantenen. La potencialitat hi és.
