L’any 1991 diversos escorcolls i detencions, i finalment el precintament per part dels Mossos d’Esquadra de l’Ateneu Popular l’Estel de Barcelona van ser el punt àlgid d’un procés d’assetjament polític iniciat anys abans amb la desinformació de La Vanguardia i El Periódico, combinat amb la violència de grups neonazis. Dos anys després, Davide Ribalta, membre del Kasal Okupat de Flora a València, el centre social de referència de la ciutat, era assassinat per elements feixistes al mateix casal. La Justícia en va descartar la motivació política.
Més recentment, el 2014, la Cruïlla, Casal Independentista de l’Eixample, destapava la instal·lació per part dels Mossos d’una càmera fixa en un edifici d’habitatges proper per fer seguiments als membres del Casal. Quatre anys després, l’Ateneu de Sarrià era incendiat, sense que s’hagi identificat mai els autors. L’any 2020 a Castelló, el Casal Popular era incendiat també per l’extrema dreta. El 2021 es destapava la infiltració d’un policia nacional al Casal Popular Lina Òdena, de l’Esquerra de l’Eixample, en el que va ser l’inici d’una sèrie d’infiltracions en altres centres socials, com el CSOA L’Horta de València i La Cinètika del barri de Sant Andreu de Barcelona.
Constatem així que, els casals, ateneus i centres socials d’arreu dels Països Catalans hem estat sota la lupa dels aparells repressors dels estats espanyol i francès i dels seus fidels sequaços feixistes des del moment de la nostra aparició a finals dels anys vuitanta.
Els casals, ateneus i centres socials dels Països Catalans hem estat sota la lupa dels aparells repressors dels estats espanyol i francès i dels seus fidels sequaços feixistes des del moment de la nostra aparició
Però aquesta repressió política s’ha anat modulant i ha anat prenent noves formes a partir dels 2000. La dinàmica iniciada pel sistema capitalista, de mercantilitzar totes les esferes de la vida, ha produït el que avui es coneix com la mercantilització de l’espai públic per part de les administracions públiques i la patronal. Aquesta aliança d’interessos, sota una visió que combina l’explotació econòmica amb la promoció d’un ideal de societat sense conflictes de classe, ha provocat que, a mesura que passen els anys i augmenta la capacitat de control i gestió de les empreses i administracions sobre la societat, els usos que es donen a les places, carrers i rambles s’hagin vist coartats amb escreix.
Lluny de garantir l’accés i el gaudi de l’espai públic, les administracions s’han afanyat a limitar-ne l’ús. Per una banda, amb arguments falsament tècnics, com la manca d’un document, la prescripció del termini o l’afectació al trànsit viari. Per l’altra, adduint manca de permisos, d’infraestructura, per l’estat del local, per queixes d’inseguretat o soroll, les policies locals inspeccionen i sancionen econòmicament els Casals i Ateneus. Així, el que hauria de ser normal –que la gent surti al carrer a celebrar una calçotada popular, una festa major o a pintar un mural reivindicatiu– ha esdevingut un problema d’ordre públic.
Adduint manca de permisos, d’infraestructura, per l’estat del local, per queixes d’inseguretat o soroll, les policies locals inspeccionen i sancionen econòmicament els Casals i Ateneus
En canvi, als macroactes, promoguts per grans empreses, se’ls estén una catifa vermella. Arreu es promou el negoci de la restauració amb ampliacions de terrasses, que ocupen bona part dels carrers i places, en un foment desmesurat del turisme.
La burocratització de l’ocupació de l’espai públic crea un torcebraç a cada municipi, en què els Casals i Ateneus, conjuntament amb el moviment popular, han de conquerir cada vermut popular, cada trobada feminista, cada acte de festa major, cada acte de cultura popular. A Girona, l’any passat l’Ajuntament va denegar el permís per fer un acte de Festa Major a l’Ateneu Popular Salvadora Catà. Com a resposta, l’Ateneu va convocar una manifestació i va transportar l’acte, amb escenari inclòs, davant del consistori. Fa unes setmanes, el Casal Independentista Jaume Compte, va denunciar la intimidació i agressió de diversos socis del Casal per part de la Guàrdia Urbana de Barcelona durant la recollida de la calçotada.
Fets com aquests no són ni aïllats ni esporàdics, sinó que constitueixen una estratègia per aconseguir tenir sota control tot allò que passa a places i carrers i als mateixos espais populars, al preu que sigui. Uns espais que són d’autoorganització i refugi per a les classes populars, en què sorgeixen iniciatives de defensa del territori, de lluita antifeixista, contra les agressions masclistes, de creació de cultura. Per oposar-nos a aquesta estratègia, hem llançat la campanya “No ens trauran dels carrers”. Per recuperar allò que ens pertany.
