Una amiga m’escrivia fa poc per a dir-me que havia tornat a caure, que havia agafat de nou la baixa i que tornava a teràpia. El cos i el cap li havien tornat a dir que fins ací. Mentre llegia el missatge pensava en moltes coses. D’una banda, en la ràbia de veure amigues capaces, amigues alegres caient en la depressió per culpa d’un sistema que les tritura. I d’una altra, amb la serenor de saber que amb els anys havien aconseguit forjar les eines per a saber quan el cos els deia que s’havien de cuidar. Havien aprés a dir “m’ature, que el món continue, però jo m’ature i em cuide”.
Tot açò em feu anar a dos llibres, Materials de construcció, d’Eider Rodríguez i Els dies bons, d’Aina Fullana. Tots dos aborden des de llocs diferents l’alcoholisme d’un pare en l’Euskadi dels noranta i la drogodependència d’un pare a Mallorca durant els 2000. En ambdós llibres trobem una coincidència generacional, el fet de no parlar del que els cremava, del que els abocava a l’abisme i que s’enduia la família al darrere. Des d’aquests silencis, en aquesta espiral, trobem l’esperança d’unes filles capaces d’escriure el dolor i de parlar, de posar paraules al trauma familiar i social.
Molts i moltes joves de barris obrers dels vuitanta, i de pobles, van acabar morint de sobredosi, suïcidant-se, passant per la presó per haver furtat per a xutar-se
No crec que visquem pitjor que els nostres pares, ni que els nostres avis (que ja em semblava el discurs absurd definitiu sobre performar la precarietat). Pense que la diferència és que molts i moltes joves d’avui han aprés a dir-ne prou, a intentar cuidar-se física i mental, a saber aturar-se i a no deixar que el sistema se les empasse del tot.
Entre els amics i amigues dels meus pares, la generació que foren joves durant els vuitanta, va haver-hi molts que van caure en l’alcoholisme o en les drogues, o en totes dues coses. Molts i moltes joves de barris obrers, i de pobles, que van acabar morint de sobredosi, enganxats a l’heroïna, suïcidant-se, passant per la presó per haver furtat per a xutar-se. D’altres que es van contagiar de la sida, els primers casos, l’estigma, el silenci. Una generació que no va parlar dels problemes que arrossegaven. De famílies trencades pel règim nacionalcatòlic, de les culpes per no saber encaixar en una societat uniforme, de treballs que els deixaven les espatlles fetes pols, de no saber trobar un lloc en un món que prometia molt, però que prometia molt als de sempre. Als que van poder anar a la universitat, als que venien de famílies bé, que ja van nàixer en bons barris. Aquella generació que va militar, que va trobar-se amb una “democràcia” ben lligada, que els deixava la transgressió de les drogues i en la capital del reino en forma de Movida.
La diferència amb els nostres pares i avis és que molts i moltes joves d’avui han aprés a dir-ne prou, a intentar cuidar-se física i mental
No sé si mos pares mai van tindre una conversa amb alguns dels seus amics en què aquests els digueren que ja no podien més, que s’aturaven. No ho crec. Mai he vist els meus aturar-se, ni tan sols quan expliquen amb amargura, però amb naturalitat, quants amics i coneguts van morir quan eren joves i de la sort que van tindre ells de no caure en aquella trituradora.
Potser és això el que més ens diferencia generacionalment, parlar. Així que parlem-ne, parlem de com vivim el desencís, de com vivim la misèria, de com vivim l’alegria, també, la joia de les petites coses. Parlem de l’amor, del desamor, de la tristesa, de la ràbia, de la impotència, de l’angoixa per l’emergència climàtica, per l’ascens de l’extrema dreta. Parlem del darrer llibre que hem llegit, de la darrera excursió que hem fet, de com el xiquet no ens ha deixat dormir en tota la nit, de l’avorriment de les classes, de com no ens agrada el treball que fem o com no arribem a final de mes. I aprenem a escoltar sense jutjar, sense haver de donar consells sempre. Així que sí, parlem-ne i escoltem-nos les unes a les altres.
